Anarquia relacional i consentiment

Original de ROB MARTIN a MEDIUM, Relationship anarchy and consent, el 28 d’octubre de 2015. Traducció de Cristina Mateos.

El terme anarquia relacional (AR) va ser encunyat per Andie Nordgren, i està força ben documentat en el seu «Breu manifest instructiu per l’anarquia relacional». Fins i tot quan el concepte està guanyant popularitat, sembla que les confusions sobre l’AR estan fent emprenyar la gent.

El manifest defineix l’AR a través de múltiples dimensions: etiquetes, potestat, autonomia, normes socials, compromís, comunicació i confiança. La potestat i l’autonomia es configuren com un nucli des del qual es poden derivar altres aspectes, i són diferents cares de la mateixa idea. Així, la potestat prova d’eliminar l’autonomia de l’altra persona, i reclamar la pròpia autonomia invalida la potestat d’algú altre.

Cap d’aquests termes permet, però, una postura especialment còmode a l’hora de descriure relacions. Sovint som incapaços d’adonar-nos de la nostra potestat sobre altres, encara que la tinguem. I l’«autonomia» ens sona contrària al «junts», que és una visió més romàntica de les nostres relacions. Però hi ha un terme més afectuós encara que podem fer servir per a sumar aquestes dues idees: consentiment.

Segons el meu parer, el consentiment és l’eix central de l’AR. Crec que, des del consentiment, és possible arribar a tots els altres conceptes típicament associats a l’AR. De fet, podem fer servir el consentiment per a explorar i entendre com funcionen la majoria dels models de relació.

CONSENTIMENT

Per veure com es relacionen consentiment i AR, mirem primer com s’aplica el consentiment en diversos casos.

  • El consentiment natural és l’autonomia. El teu cos et pertany: com el facis servir, on el facis servir i amb qui el facis servir depèn exclusivament de tu. Anomenem aquest consentiment «natural» perquè la nostra autonomia és inalienable. L’autonomia no ens és donada; la desenvolupem nosaltres mateixos en el camí cap a la vida adulta.
  • El consentiment explícit és un permís clar i temporal per a compartir-nos amb algú altre. El consentiment explícit està delimitat: el permís per a compartir una conversa civilitzada no s’amplia a una discussió, el permís per a compartir el tacte no s’amplia al sexe. És per això que busquem consentiment actiu especialment en noves relacions sexuals. És explícit, clar i temporal.
  • El consentiment implícit és la forma en què donem a altres persones permís permanent per a relacionar-se amb nosaltres d’una determinada manera. Podem autoritzar a un amic per entrar a casa nostra sense necessitat de picar a la porta. Potser donem permís a una parella per a què ens toqui, si ens agrada que ho faci, o a un company sexual habitual per a què ens desperti amb sexe. El consentiment implícit és la manera en què definim les nostres relacions amb altres persones i accedim a una sèrie d’expectatives respecte a nosaltres. En qualsevol cas, el consentiment implícit és sempre revocable -el poder de donar i retirar-lo recau sempre en nosaltres, no en la persona a la que hem donat permís indefinit. (1)
  • El consentiment delegat té lloc quan deixem que les expectatives d’algú altre substitueixin el nostre consentiment explícit o implícit. Si permetem etiquetes com novia o marit o amant per a definir el que és o no acceptable en les nostres relacions, estem delegant el nostre consentiment natural en altres persones. Un exemple extrem és el de les «obligacions maritals», que suggereixen que una dona que ha triat casar-se ha delegat el seu consentiment sexual en el seu marit. (2)
  • El consentiment apropiat (en l’accepció d’apropiar-se) és una violació del consentiment. L’entenem així perquè insistim que tots estem en posició de decidir si tenim o no potestat per donar consentiment, fins i tot si no el donem. La potestat és consentiment apropiat. Aquest procés d’apropiació pot fer-se d’acord amb etiquetes o normes socials, i el consentiment pot ser donat i retirat després. Algú que creu que una determinada norma social implica la delegació del consentiment pot intentar apropiar-se’l, encara que el seu propietari natural no estigui d’acord amb aquesta equivalència o amb què una etiqueta pugui tenir res a veure amb el consentiment.

També hi ha altres formes d’apropiar-se’l: l’alcohol, les drogues, ocultar informació, i mentir o incapacitar una altra persona per a donar consentiment. El consentiment rebut mentre algú està incapacitat és també consentiment apropiat, fins i tot si s’ha rebut explícitament. (3)

Aquestes maneres tan diferents de donar i rebre consentiment són un prisma útil a l’hora d’analitzar les relacions. Aquí hi ha alguns exemples de consentiment delegat i apropiat des de la meva experiència.

  • Una dona que m’agrada volia tenir relacions amb mi, i va demanar permís explícitament a la meva parella. Els tres vam parlar i vam adonar-nos que aquella dona, poliamorosa, havia assumit que jo havia delegat consentiment en la meva parella, que li havia donat el dret d’atorgar el consentiment, o negar-lo, per a compartir la meva companyia a un nivell íntim.
  • Una parella a qui havia donat, en el passat, consentiment tant explícit com implícit per a relacionar-se amb mi de formes emocionalment molt intenses (com baralles, fins a l’extrem de l’abús emocional), va decidir no respectar la retirada del meu consentiment. Bàsicament, vaig retirar explícitament el meu consentiment més enllà de missatges de text casuals i amistosos, i trucades d’emergència, i vaig deixar clar que altres tipus d’interaccions només serien acceptables amb el meu consentiment explícit. Tot i així, encara tenim discussions en què ella insisteix a rebutjar la meva negativa a participar-hi, malgrat els nombrosos missatges dient que no consento la conversa.

Algú podria discutir que el consentiment natural, si és genuïnament inalienable, no pot ser delegat o apropiat. Com a tal, el que defineixo com a consentiment delegat i apropiat és simplement el consentiment implícit que mai va necessitar explicitar-se. Això pot ser així en una societat perfectament igualitària però en el nostre món el poder i el privilegi estan distribuïts de manera irregular. L’autonomia es veu frustrada per la jerarquia, i el consentiment natural depèn de l’apoderament.

EL CONSENTIMENT EN L’ANARQUIA RELACIONAL

Els anarquistes relacionals acostumem a creure en el consentiment natural i busquen el consentiment explícit en la majoria d’àmbits d’una nova relació. Quan construeixen una relació nova amb algú, els anarquistes relacionals confien plenament en el consentiment implícit, entenent que és revocable i revalidant-lo freqüentment amb la seva parella.

Els anarquistes relacionals poden fer servir etiquetes com “parella” o “amant”, però no les fan servir per a delegar consentiment basant-se en normes socials (per exemple, la comprensió d’altres persones sobre el que aquests termes signifiquen). El consentiment pot ser explícit o implícit, i un consentiment implícit indefinit en el temps es basa en una conversa explícita. Els anarquistes relacionals defineixen sovint les seves relacions, fins i tot les que tenen una etiqueta, a través del consentiment.

Els anarquistes relacionals són tan capaços de comprometre’s amb una relació com la resta de persones, però mentre que moltes relacions fan servir etiquetes com a drecera per a definir els seus compromisos («sortir», «exclusivitat», «promès» i «casat»), els anarquistes relacionals són sovint explícits sobre el que el seu compromís implica. També entenen que el fet que algú manifesti el seu compromís cap a ells no vol dir que aquella persona hi hagi delegat el seu consentiment natural, i que aquest compromís, com el consentiment, és revocable.

El consentiment explícit, així com el consentiment implícit indefinit, requereix una comunicació clara. La comunicació és absolutament necessària en l’AR. És difícil imaginar com algú pot reconèixer el consentiment natural sense una comunicació sincera.

L’ANARQUIA RELACIONAL: RELACIONS BASADES EN EL CONSENTIMENT

El consentiment és un prisma molt útil per a entendre diferents models de relacions.

Les relacions heteronormatives i socionormatives estan sovint construïdes sobre el consentiment delegat i apropiat. En molts casos, impliquen la negació del consentiment natural, basant-se en l’assumpció que determinades classes de persones estan naturalment (o sobrenaturalment) capacitades per a exercir i prendre el control sobre les relacions i els cossos d’altres.

Les relacions poliamoroses es defineixen a si mateixes com a contràries a l’estàndard, i he sentit molts poliamorosos lluitar contra el consentiment apropiat. En canvi, moltes relacions poliamoroses es fonamenten en regles i acords dins les parelles primàries que són a efectes pràctics consentiment delegat. El dret de veto en les relacions primàries comporta la retirada de la capacitat dels seus membres per a donar consentiment.

L’AR intenta ratificar i reivindicar el consentiment natural, permetent relacions entre dues o més persones, completament basades en el consentiment, en un context en què generalment la societat espera relacions binàries, monògames i amb una forta càrrega de gènere. Òbviament, aquesta no és l’única forma de relacionar-se consensuadament, ni tan sols és necessàriament la millor, però sí que sembla promoure el consentiment natural i l’autonomia per sobre de les alternatives freqüentment vistes i comentades.

Comentaris de l’autor sobre l’article, sorgits en converses durant el procés de traducció

(1) El consentiment implícit pot ser donat explícitament, com en el cas de “sempre està bé que em despertis amb sexe”, o pel sol fet de compartir certes coses repetidament, ja sigui el contacte físic, els petons, o fins i tot que la teva parella pagui quan sopeu fora. D’altra banda, aquest consentiment acostuma a referir-se a àrees menys compromeses. Segurament demanaré consentiment explícit per a besar algú les primeres vegades, però després d’un cert temps entendré aquest consentiment com a implícit.

(2) El consentiment delegat es dóna quan un membre de la parella, per elecció (o més habitualment per enculturació) deixa d’exercir el seu constiment natural i cedeix al seu company la responsabilitat de decidir quan el consentiment ha de ser donat o no. He estat en festes on algunes persones m’han demanat permís per a parlar, besar o quedar amb la meva parella ―com si allò no fos més la seva elecció perquè ella hagués delegat en mi la seva habilitat per a consentir això―.

(3) El consentiment apropiat és com el consentiment delegat, però en comptes que un dels membres de la parella cedeixi el seu consentiment a l’altre, aquest últim se l’apropia, basant-se en alguna forma de potestat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *