La monogàmia (d’una vegada per totes) pel seu nom

Meme sobre el mite de l'exclusivitat

A la imatge: Dues persones assegudes on una diu: “Jo no sóc ningú per prohibir-te tenir altres relacions.” i l’altra respon: “Això és que no m’estimes de debò!”. L’autoria i llicència de la imatge són les mateixes que l’article.

Això va de revisar creences, no de xifres!

Fent servir “no-monogàmies” com a paraula paraigües estem definim els nostres moviments i propostes en base a la negació de la monogàmia, mentre que, curiosament, la definició de ‘monogàmia’ que acostumem a fer (des dels propis moviments no-monògams!) és esbiaixada: gairebé sempre és incompleta i parant quasi tota l’atenció a la part menys rellevant… el número.

A la Viquipèdia trobem aquesta magistral definició:

La monogàmia (del grec “μονός” monos, que significa “únic”; i “γάμος”, gamos, que significa “matrimoni” o “unió”) és un model de relació afectivo-sexual basat en un ideal d’exclusivitat sexual entre dues persones i per a tota la vida. Històricament, la monogàmia ha sigut inherent a un sistema d’organització social patriarcal, complint la funció de constituir projectes econòmics estable per a tota la vida per tal de reproduir i criar fills legítims a qui transmetre l’estatus social i la propietat privada, a fi de reproduir l’ordre i jerarquia social existent. Paral·lelament a l’auge de l’estat i mercat capitalista, la monogàmia perd gradualment la seva funció econòmica i familiar, passant a complir una funció de satisfacció afectiva i sexual dels individus d’acord amb l’ideal d’amor romàntic i deslligant-se del seu caràcter vitalici. D’aquí ve l’ús cada cop més freqüent de l’expressió monogàmia successiva o serial. (sic)

La clau, l’important, el que realment fa que la monogàmia sigui monogàmia, un dels ingredients que fa que la mentalitat monògama sigui un problema i calgui qüestionar-la i combatre-la —i que és l’origen dels problemes que les no-monogàmies intenten abordar— no és el número de persones involucrades, sinó l’ideal d’exclusivitat (entre moltes altres coses, però per centrar-nos en el que em sembla més característic i evident).

Crec que s’entendrà millor si imaginem diferents escenaris (gràcies Juan Carlos, de Poliamor València, per inspirar-me en això dels escenaris!).

Primer escenari: què ens indica si una relació és monògama o no?

Imaginem-nos dues parelles. Cap dels components d’aquestes dues parelles té cap altra relació de parella[1].

Com podem saber quina d’aquestes parelles és monògama i quina no?

Amb només aquesta informació (el nº de components), no podem. Cal que ens hi apropem i els ho preguntem, i un cop fet, resulta que una de les dues parelles s’identifica com a poliamorosa (sí: poden ser “només dues persones” i que la relació sigui poliamorosa, oberta, o el que sigui, per descomptat).

Si no és el número, quina és la diferència que fa que una sigui poliamorosa i l’altra no?

La diferència principal rau en l’exclusivitat: en la relació monògama, ambdues persones s’han de rendir exclusivitat (sexual, romàntica, afectiva, etc) i en la relació poliamorosa, la exclusivitat és més laxa (o fins i tot, inexistent).

Nota: Per simplificar, he plantejat que allò que és o no monògam és la relació, però en realitat penso que no resulta gaire encertat ja que, per mi, qui “és” o “no és” (més endavant tracto el tema identitari, per això les cometes) monògam o no-monògam són les persones, al marge de si tenen o no relacions de parella o en quin número.

Segon escenari: què ens indica si una persona és monògama o no?

Imaginem-nos ara un grup de persones, totes solteres. La situació es repeteix: amb només aquesta informació no podem saber si “són” monògames o no.

Si els preguntem si ho són o no, què ens estarà indicant la seva resposta?

Aquelles que s’identifiquin com a monògames ens estaran dient que pretenen que la persona amb qui tinguin una relació de parella els rendeixi exclusivitat, mentre que la resta, en identificar-se com a no-monògames ens estaran dient que la seva expectativa d’exclusivitat en les relacions de parella és menor / inexistent.

Nota: Moltes persones estaran en desacord amb les conclusions d’aquests dos primers escenaris, ja que afirmaran que una persona es pot considerar monògama per “voler una sola relació” encara que no exigeixi exclusivitat. Recomano acabar de llegir l’article, i aprofito per recordar que existeix la paraula monoamorós/a, que des de fa un temps la fan servir les persones que no pretenen l’exclusivitat de ningú però volen tenir una única relació de parella, i es troben amb que no volen etiquetar-se com a monògames precisament per evitar que se sobreentengui que volen exclusivitat per part de la parella. Potser aquesta etiqueta us pot ser útil.

Tercer escenari: i si són tres persones, el número passa a ser rellevant?

Ara imaginem tres grups de persones, amb tres persones a cada grup, que en dos casos tenen una relació en V (en V significa que una persona te relació amb les altres dues, però aquestes dues no tenen relació entre elles; no són una tríada). I un tercer grup que són una tríada.

Podríem pensar que amb aquesta composició, els tres grups han de ser formes diferents de no-monogàmies. Al preguntar-los, descobrim que:

  • Del primer grup, una de les tres persones no tenia ni idea que la seva parella tenia una altra relació. És simplement una relació monògama on una de les persones està sent infidel (i aprofito per insistir: és important que no caiguem en la trampa de considerar les relacions monògames amb banyes com a “relacions no-monògames no-ètiques”. És una altra gran confusió que es repeteix molt i que caldria anar rectificant).
  • Del segon grup trobem una persona al centre, amb dues relacions, però que no permet que cap d’aquestes dues persones tingui altres relacions, mentre que la persona del centre sí que en podria tenir més (podria ser poliàndria o poligínia, però no té perquè).
  • El tercer grup en comptes d’estar en V estan en triangle, és a dir, totes tres persones tenen relació amb la resta (una tríada), però defineixen la relació com a poliexclusiva (també anomenada “polifidelitat”, terme que em nego a utilitzar, perquè és un error assumir que fidelitat signifiqui rendir-se exclusivitat sexual o de cap mena). Per tant, cap de les tres persones té permès tenir relacions fora de la tríada.

Així doncs, diferents relacions entre tres individus que si ens haguéssim quedat només amb la xifra hauríem pogut pensar que tenien una mentalitat no-monògama, resulta que en realitat tenen una mentalitat molt propera al pensament monògam, i es vinculen des dels mateixos ideals de potestat, possessivitat i exclusivitat que qualsevol altra relació monògama, però canviant… el número.

En aquesta entrevista a Broadly hi ha un exemple perfecte per il·lustrar com funciona la potestat, la possessivitat i la resta d’ideals que implica l’exclusivitat en una relació a tres bandes (els subratllats són meus):

La nostra relació es va plantejar com a “tancada” entre els tres, sense possibilitat que cap de nosaltres s’obrís a altres nois. Des del principi hi va haver el compromís de ser tres i compartir-ho tot entre els tres, no obstant, en els moments en que un dels tres no hi és, hi ha llibertat perquè els altres dos facin activitats plegats o mantinguin relacions sexuals.

Fins a quin extrem ens resulta natural i invisible el sentiment de possessió i de potestat sobre les persones, com perquè fins i tot en una relació a tres bandes ens arribem a creure amb autoritat sobre la vida sexual de les parelles, arribant a atorgar llibertat perquè puguin tenir sexe en cas que un dels tres no hi sigui?

En el debat de si aquestes relacions se les ha d’etiquetar com a monògames o no-monògames no hi entro, no per no mullar-me sinó perquè és una dada que no m’interessa, tal com explico a baix a “…el que és important és saber si la gent es considera monògama o no?”.

Quart escenari: i si no tenim cap informació del número?

Tinc els meus dubtes de si parlar de “ser o no ser” monògam té massa sentit, crec que és més útil veure-ho com a un conjunt de valors i d’ideals, com per exemple si aquella persona pretén o no que alguna altra persona li hagi de rendir exclusivitats.

Imaginem-nos doncs unes quantes persones, i no tenim ni idea de si tenen o no parella, o si la seva manera de vincular-se encaixa o no amb l’ideal de parella, ni res de res.

Suposem que els preguntem si es consideren persones monògames o no. De les persones que ens diguin que es consideren no-monògames, ens trobarem amb que cadascú s’ho haurà agafat per on haurà volgut: hi haurà qui estarà sent infidel i d’això en diu ser no-monògam, hi haurà la tríada poliexclusiva, hi haurà qui construeix relacions fora del paradigma d’exclusivitat, i un llarg etcètera.

Si volem saber fins a quin punt cada una d’aquestes persones comparteix una mentalitat monògama, em trobo amb què ni l’etiqueta que facin servir ni el número de relacions de parella que tinguin em donen una informació gaire rellevant. El que sí que em resulta rellevant és parlar de quines idees i posicionaments tenim sobre l’exclusivitat, la competitivitat, la possessivitat, el compromís / les cures, les estructures de poder i privilegis, l’autoritat, el reconeixement / valor que es dona a les relacions en general,  i tantes altres coses que formen part del pensament monògam (quan publiquem més coses sobre aquest anàlisi del pensament monògam, ja ho enllaçaré aquí).

Hi ha alguna raó per la qual ens interessi saber com compta o deixa de comptar aquesta persona les seves relacions ni quantes en té? La considerarem més o menys (o millor / pitjor) no-monògama segons el número de relacions que tingui? (segons la gran majoria de mitjans de comunicació, sí: únicament busquen casos de relacions on hi hagi tres persones involucrades o més, com si això hagués d’il·lustrar “l’autèntic poliamor” o què sé jo…)

Així doncs l’important és saber si la gent es considera monògama o no?

No. Per mi, això comença a no tenir cap mena d’importància. L’important és què pretén dir realment quan fa servir alguna etiqueta… i vaja: el com pensi i actuï realment aquella persona.

Per mi la finalitat d’aquest article no és només resoldre aquesta ambigüitat en les definicions de monogàmia i no-monogàmies. Per mi deixar de parlar dels números i centrar-se en els problemes de fons del pensament monògam, com per exemple (i entre molts altres, com deia abans) l’ideal d’exclusivitat, és un camí que ens hauria d’allunyar del reformisme que regna actualment en els discursos poliamorosos (i estic parlant de “discursos”, no de cada cas individual). Els discursos anarquistes relacionals i agàmics són radicals, i això no canvia el fet que cada vegada més hi hagi gent que fa servir l’etiqueta AR però en realitat té idees reformistes, En aquests discursos reformistes, doncs, en comptes d’una confrontació als ideals monògams el que està passant és que el sistema va assimilant la part que li interessa. D’aquí uns anys es “culminarà” l’assimilació amb algun canvi legal que permetrà matrimonis de tres persones, i quan això passi, estarem —en realitat— davant del nou gran triomf del pensament monògam (i també del pensament amatonormatiu i alguns més… però per no complicar-nos).

L’exemple evidentment s’aplica a la inversa: si una persona es presenta com a monògama, però resulta que en la seva mentalitat realment pensa que no té cap potestat per controlar la vida de les demés persones (és a dir, que hi ha hagut un canvi de xip en l’ideal de possessivitat), significa, per força, que aquesta persona (que potser fa servir l’etiqueta amb la intenció de comunicar que no li ve de gust tenir més d’una relació de parella) no exigeix, ni es creu amb dret a exigir, cap mena d’exclusivitat cap a la seva parella ni ningú.

Per tant es tractaria d’algú que reconeix i respecta l’agència (i almenys en aquest aspecte, no atempta contra la capacitat de consentir) de les demés persones (que després comparteixi o no la resta d’ideals que conformen el pensament monògam o no, ja és una altra història).

Una persona podria presentar-se com a no-monògama però, per la seva forma d’actuar i de veure les coses, seguir reproduint elements propis del pensament monògam, com per exemple els ideals d’exclusivitat i possessivitat (encara que sigui en la versió reformada d’aquests —que trobem als discursos no-monògams més hegemònics— on en comptes de prohibició absoluta es “permet més llibertat”).


Crec que no és una casualitat que constantment en el material (articles, llibres, debats, premsa…) generat des dels entorns poliamorosos quan es defineix a la monogàmia únicament es parla del número, del fet de ser dues persones. I a la inversa: tampoc és casualitat que en definir el poliamor i les no-monogàmies parlin principalment de “la capacitat d’estimar a vàries persones de manera simultània”, ometent tota l’altra part.

Per mi això reflecteix la manera com gran part dels discursos no-monògams proposen canvis de forma (el número) sense arribar a identificar ni qüestionar la majoria de problemes de fons (els ideals i creences).

Recopilació de comentaris i definicions

Les següents frases són exemples del tipus de definicions que trobem arreu, si bé no sempre literalment així, sí en variants de tots colors però amb la mateixa idea al darrera.

“La capacitat d’estimar vàries persones a la vegada” / “Tenir vàries relacions de parella a la vegada on tothom n’està al corrent”, i variants

És molt comú trobar-nos el poliamor definit així. Jo trobo que la primera frase gairebé sembla una broma… aquesta capacitat la té gairebé tothom! Si més no, entenent capacitat en el sentit de “potencial”. A demés, això implicaria que la gent monògama ho és per “manca d’aquesta capacitat”… plantejament que seria bastant irreal. Una persona pot trobar-se en una situació en la qual li sigui molt difícil vincular-se d’una forma no convencional degut a opressions diverses, com ara: manca de temps disponible, discriminacions estructurals (cossos no-normatius / ideals de bellesa, diversitat d’orientacions com ara la sexual i la romàntica, neurodiversitat, diversitat funcional, etc.), entorns socials desfavorables que no ho acceptin (familia, feina, amistats, etc.)… entre moltes altres possibilitats. Realitats que estaríem menystenint (per no dir insultant) si pretenguéssim explicar-les dient que “no té més parelles perquè no té capacitat d’estimar a diverses persones” o que “si no ho fa és perquè no vol”.

En qualsevol cas aquesta mena de definicions —fins i tot si acceptéssim la idea que algú pogués no tenir capacitat per estimar a vàries persones— segueixen fent referència únicament al número i ometent completament el mantra que tant repeteixo en aquest article: l’exclusivitat. Què te a veure amb quantes persones puguis i vulguis relacionar-te tu, amb el fet de creure que pots reclamar exclusivitat sexual o del tipus que sigui a ningú?

La definició que sí que deixaria clar que es tracta d’un paradigma diferent de la monogàmia, i que centraria l’atenció en una dada rellevant, podria ser “persones que es relacionen sense pretendre que se’ls rendeixin exclusivitats”.

“Sóc monògam perquè és difícil gestionar vàries relacions” / “Sóc gelós i per això no puc ser no-monògam” / “Em fa mal que qui estimo faci coses amb altres persones”

Doncs si la solució a això passa per limitar què pot fer l’altra persona, estem davant la mateixa lògica que justifica també el “no vagis amb faldilla curta que em molesta que et mirin els altres tios”, el “no m’agraden les teves amistats”, “no quedis amb aquest amic teu perquè sospito que t’agrada” o el “pots tenir sexe amb altres dones però no amb altres homes”. És la lògica (o si voleu, el paradigma) que sosté la cultura de la violació.

Vaja: que entenc perfectament que sigui dolorós o difícil segons què i que pot ser llarg i penós el procés de canviar de mentalitat, i és important que hi hagi un acompanyament, suport i paciència en aquests processos… però això no t’atorga cap poder ni autoritat sobre la vida de ningú!

“Jo és que no necessito ningú més” / “És que aquesta persona m’aporta tot el que busco”

Comentari molt típic que responen persones amb mentalitat monògama quan se’ls parla de les no-monogàmies.

Per una banda hi ha tot un tema: els beneficis i privilegis que comporta encaixar amb les convencions socials, que juguen un paper en el fet que puguem tenir propensió a pensar de certes maneres.

Per altra banda, hi ha una qüestió de judicis i creences, és a dir, de com seguim veient els vincles com una segregació en parelles aïllades dins dels seus compartiments (judicis com que estimar vàries persones és “no estimar-ne de debò a cap d’elles”) i de com de lluny estem de veure’ls i construir-los com a xarxes de suport, d’afectes i de bé comú.

La persona que reprodueix aquests mites (el de trobar una persona que ens completa i que cobreix tot allò que puguem necessitar) en pràcticament la totalitat dels casos és algú a qui li resulta totalment impensable i inadmisible la idea que la seva parella “pugui” tenir altres parelles o llibertat per tenir relacions sexuals amb altres persones. La qüestió no és si tu vols més o menys parelles o afers, la qüestió és: en quin moment això t’atorga cap dret a demanar exclusivitat de cap tipus a ningú?

Bé, sí que hi ha una connexió, que seria la idea que “si la meva parella té llibertat per tenir altres relacions, a mi això em restarà part de l’amor i dedicació que rebo… per tant, si impedeixo que això passi mitjançant un pacte d’exclusivitat, tot resolt”. Si en aquest raonament no hi veus una objectificació i una violació a la pròpia agència i consentiment de la parella, pren-t’ho com una mostra de fins a quin punt tenim incrustada la idea que les demés persones són com objectes a les quals accedim per obtenir-ne beneficis.

“Ja vaig provar el poliamor, però no va funcionar”

En molts casos això en realitat significa “com que em considero amo i senyor del que la meva parella pugui fer amb la seva vida sentimental i sexual, vaig permetre-li una mica de llibertat durant un temps, però això em feia sentir gelós i com que és la meva parella i jo decideixo què pot fer o deixar de fer amb el seu cos, li he retirat aquesta llibertat, i llestos”.

Una altra realitat habitual que trobem darrere d’aquesta frase ens la descriu la Natàlia Climent:

Per altra banda, també hi ha persones a les que ‘no els ha funcionat’ la no-monogàmia, o que han tingut experiències negatives al respecte, degut a haver estat patint les conseqüències de practicar una suposada ‘no-monogàmia’ de pensament monògam: relacions jerarquitzades, especialment des del costat de qui és tractada com una relació ‘secundària’ o objectificada, o bé que ha patit moltes limitacions en les que no ha tingut veu mentre d’altres podien fer el que volien; o relacions on s’instrumentalitzen conceptes com ‘llibertat’ com a excusa per consumir i col·leccionar relacions, amb falta de cures, falta de comunicació i falta de compromisos, sempre ‘beneficiant’ a persones amb més privilegis i acabant ‘perjudicant’ a qui no en té tants. S’ha de dir, en tot cas, que emmarcar aquestes experiències com a resultat d’haver ‘provat’ la no-monogàmia desvia l’atenció de la veritable raó per la qual l’experiència podria haver estat ‘negativa’: la reproducció d’una forma de pensar i funcionar que prové del pensament monògam hegemònic i dominant.

“Si és de mutu acord i són felices, que facin el que vulguin”

Realitat: això de poder triar lliurement és un mite, ens condiciona la necessitat de suport econòmic, emocional, logístic, som éssers socials, etc. i els avantatges d’encaixar amb la norma i les penalitzacions per no fer-ho són enormes.

A demés, que una agressió sigui recíproca no fa que cometre agressions passi a ser ètic per art de màgia. Creure’s mútuament amb potestat sobre la vida de l’altre respon a qüestions culturals i de com de transparents, acceptats i invisibilitzats ens resulten certs ideals nocius. Que “siguin feliços”, que “hi estiguin d’acord” i que “la demanda d’exclusivitat sigui recíproca” no canvia aquest fet ni fa que la idea de creure que tenim potestat sobre la vida de ningú sigui més acceptable.

La frase aquesta que corre de “si realment estimes una persona, deixa-la marxar; si torna és que sempre ha estat teva, si no, és que mai ho va ser”

És una idea de merda que concentra pràcticament tot el que pretenc denunciar en aquest article. Com que “deixa-la marxar”? En quin moment necessita cap permís per marxar o fer el que vulgui? I “teva”, de què? Es quedi, vingui, vagi o torni ningú ha estat ni serà de la nostra propietat.

La idea que les no-monogàmies “són una orientació”, comparant-les a les orientacions sexuals

Aquesta idea porta implícita que, per tant, la monogàmia seria també una orientació. En una orientació sexual (així com en la orientació romàntica) al capdavall estàs descrivint cap a quin tipus de persones sents quin tipus d’atracció.

No es pot comparar el fet que algú t’atregui d’alguna manera, a què et creguis amb dret de dir a ningú què ha de fer amb la seva vida. Considerar la monogàmia una orientació és molt perillós i no s’aguanta per enlloc, ja que el fet clau en el que insisteixo en aquest article, el fet de creure’s amb dret per demanar exclusivitat de cap mena a qui sigui, és una qüestió de valors i d’ideologia, i que a demés implica una objectificació (i per tant, una agressió) cap a l’altra persona.

Sota aquesta mateixa lògica, la gent podria dir que “és racista per orientació”, com dient que no és la seva elecció i no hi poden fer res i, pitjor encara, com pretenent que, degut a considerar-la una orientació, aquesta hagués de merèixer un tracte de respecte i tolerància. Cal diferenciar orientacions i formes de pensament / ideologies.

D’altra banda, hi ha qui ho anomena orientació perquè tota la vida ha tingut un pensament no-monògam. Entenc que és molt diferent que una persona hagi crescut amb uns ideals sobre la competitivitat, possessivitat, etc. molt diferents als hegemònics i això l’hagi portat a no entendre o rebutjar la monogàmia des de sempre, però això no justifica dir-ne orientació. En aquest cas, senzillament ho veig com una sèrie de valors i ideals que no cal que adquireixis perquè ja pensaves així de petit, en comptes d’haver-los hagut de descobrir i treballar-te’ls de gran.

També s’argumentava que calia dir-ne orientació perquè pel fet de pensar i relacionar-se d’una manera no-monògama et col·loques en una situació en la que pots rebre diverses opressions i violències que podrien afectar seriosament la teva vida. Jo no trobo aquest argument vàlid ni que resolgui cap problema (més aviat embolica la troca) ja que tenir uns ideals anticapitalistes, anarquistes, comunistes, etc. i intentar portar una vida més o menys alineada amb la teva ideologia també et pot comportar exclusions, violències, prejudicis, etc. i a ningú se li acudiria dir-ne “orientació econòmica” ni res per l’estil…!

“Sembla que vulgueu imposar les no-monogàmies” o “…la vostra forma de pensar”

Sí que estic en contra de certs proselitismes, perquè a vegades hi ha discursos que sembla que pretenguin que tothom hagi de tenir una vida hipersexual i BDSMera, que tothom qui es declari no-monògam hauria d’estar oberta a iniciar una nova relació de parella amb tothom amb qui ensopegui pel camí, etc. però anant a l’essència de l’article: estic denunciant la idea que algú pugui creure’s amb dret per decidir sobre la vida de les demés persones, i explicant com aquesta idea és un dels paradigmes que defineix —en gran part— si la mentalitat d’una persona és monògama o no. Com quan defenses que cap persona és il·legal (en referència a la immigració), i t’acusen de voler “imposar les teves idees”… és que, no: no totes les idees son respectables ni s’han de tolerar, i d’això van els moviments i lluites socials, de proposar unes idees i combatre’n d’altres.

A mi m’és igual quins models segueixi qui vulgui en la seva forma de relacionar-se, de la mateixa manera que m’és igual què faci la gent amb les seves vides, sempre que sigui des del respecte als drets, autonomia i integritat de la resta i, idealment, des d’una mentalitat col·lectiva en la que ens cuidem les unes a les altres. De la mateixa manera que no tolero una idea que digui que una persona és inferior a una altra per raça, gènere, origen, capacitats, etc. tampoc tolero la idea que ningú pugui creure’s amb el dret de decidir sobre la vida d’algú altre[2].

Quan algú reclama el dret de “Poder triar la monogàmia lliurement”

Primer que aquesta suposada llibertat és falsa (veure el punt “Ningú t’obliga a ser monògam” més endavant). I en segon lloc: la idea és que… ¿pretens voler controlar què fa la teva parella amb la seva vida, i reclames que el fet de voler tenir aquest control sigui una opció que “tries lliurement”, no fos cas que vingui gent opressora com jo a dir-te que això no és ètic i violin el teu “dret a triar”…? Sarcasme a banda, per mi l’origen de la frase te a veure amb lo difícil que resulten els processos d’identificació de privilegis dels que no teníem consciència de gaudir i el dolor de reconèixer-los i/o renunciar-hi.

Quan algú està parlant de no-monogàmies, i diu coses com “… sense cap intenció d’atacar la monogàmia”, “No, si el problema no és la monogàmia com a opció, que s’ha de respectar, sinó la monogàmia obligatòria”, etc.

Aquí hi ha varies coses. Per una banda, la pressió que hi ha quan parlem d’aquests temes, que en segons quins entorns és bàsicament coacció, i que pot fer que necessitis renunciar a part del discurs o buscar estratègies perquè el missatge arribi (o per minimitzar la pluja de crítiques i animalades que t’estiguin tirant pel cap).

Per l’altra banda, també hi ha el fet que, en general, el discurs poliamorós es basa en el paradigma de potestat (i, per tant, en l’ideal de possessió) ja que, resumint molt, és la mateixa creença de tenir dret de control de l’altre persona però en comptes de prohibir-li completament tenir altres relacions de parella o sexuals, posen uns límits més amples. Sí que hi ha gent poliamorosa que no creu que tingui cap potestat sobre la vida de ningú (i ho celebro), el que dic és que ni són majoria, ni aquesta és una qüestió que sigui nuclear (i gairebé ni es mencioni) en la literatura i discurs poliamorós (de vegades, ben al contrari: el llibre Opening Up, per exemple, està basat en el paradigma de potestat; no només no el qüestiona sinó que el fomenta). Per tant, hi ha molta gent que s’esforça en defensar la monogàmia com a opció perquè realment no veu que hi hagi cap problema amb què una persona pugui prohibir a una altra que tingui altres relacions íntimes.

Per últim, la meva teoria és que la majoria de vegades es fa aquesta defensa de la monogàmia partint d’una definició incompleta i enganyosa de monogàmia: la que pretén fer-nos creure que es redueix al fet de relacionar-se amb una sola persona, i que per tant obvia totalment tota l’altra vessant referent a l’ideal d’exclusivitat.

Estic convençut que moltes persones que conec a qui he sentit dir un “Sense cap intenció d’atacar la monogàmia”, s’ho pensarien dues vegades si la frase hagués sigut “sense cap intenció d’atacar el fet que hi hagi persones que es creguin amb el dret de controlar la vida de la seva parella”.

“Triar la monogàmia, però de forma conscient”

És pitjor encara! Creure’s amb potestat sobre els demés perquè mai t’hi has parat a pensar encara té un passi, però que siguis conscient de tot plegat i tot i així decideixis que “lo teu” és tenir relacions on exigeixis que l’altra persona et rendeixi exclusivitat?¿

“Ningú t’obliga a ser monògam”

No i ara, on vas a parar…! si total, només necessites trencar amb tots els ideals de l’amor romàntic (per anar bé), ocultar a tothom la teva forma de relacionar-te (o fer-ho públicament i que generis rebuig i que se’t jutgi com persona degenerada a gairebé tot arreu), que les teves relacions no siguin vistes com a legítimes ni rebin cap reconeixement ni privilegi social ni legal, que en la majoria de casos suposi conflictes amb la família, que el teu dret i legitimitat per tenir o cuidar criatures sigui posat en qüestió, trobar-te amb què les teves possibilitats d’iniciar noves relacions íntimes queda reduïda a un grupet molt petit de persones ja que la resta no et vol tocar ni amb un pal, aprendre i llegir una infinitat de coses per tenir unes capacitats comunicatives i de gestió d’emocions de campionat, que quan tinguis problemes i necessitis consol o consell quasi no tinguis ningú perquè els uns no et comprenen (o pitjor, et jutgen) i els altres… doncs com que som tan poques i tothom es coneix amb tothom no pots ni quedar tranquil·lament amb algú per desfogar-te a gust sobre qui sigui!! PERÒ, calma: que ningú t’apunta amb una pistola al cap! És una opció, simplement la tries o la deixes……… (en fi!)

Precisament per tot això, i moltes més coses, existeix i es fa servir molt el concepte monogàmia obligatòria.


Tot plegat em va fent veure que, per mi, el moviment per les no-monogàmies hauria de ser una lluita per erradicar la monogàmia com a sistema i com a mentalitat. El pensament basat en la potestat, i que per tant “obre” les relacions des de la posició de “sóc jo qui et dona llibertat per tenir altres relacions”, segueix sent el mateix pensament monògam i sota el mateix paradigma de possessivitat i objectificació, per molt oberta i lliure i no-jeràrquica i tot el que vulgueu que pugui ser la relació resultant. El meu treball personal i la meva visió de cap a on han d’apuntar els moviments per les no-monogàmies és cap al re-educar-nos per erradicar aquest (i molts altres) paradigmes de la nostra mentalitat, i no pas un canvi de xifres superficial.

Pere Picornell

Revisió a càrrec de Vera Mas


[1] La idea de “número de relacions de parella” en sí mateixa es basa en una construcció que respon en part a tres paradigmes: l’amatonormatiu, el sexocentrista i el parellocèntric. Centrar-se “en el número” ens deixa fora a totes les persones que rebutgem dividir les nostres relacions entre parelles i no-parelles, i sovint ens posa en situacions on les nostres relacions no són reconegudes com a reals i significatives, cosa que ens passa fins i tot dins dels col·lectius no-monògams. Això és tot un tema a banda, però era necessari citar-ho perquè tota aquesta reflexió sobre l’exclusivitat, per mi, té una vinculació molt gran amb la lluita per erradicar aquests tres paradigmes, i per això durant l’article faig referència a “parelles” en comptes de “relacions de referència” o altres fórmules: perquè el propi ideal de parella va molt lligat amb el pensament monògam i amb l’ideal de potestat.

[2] El tema és molt més complex que això en realitat. Hi ha situacions en què cal decidir per alguna altra persona, que en general són situacions en què la persona no és capaç de prendre responsabilitat suficient com per no perjudicar-se a sí mateixa o a les demés. Per tant, sempre m’estic referint a persones que no estiguin en aquestes situacions extremes (o no tan extremes… però aquí és on el debat passa totalment a un altre nivell). La “potestat legítima” és un tema que m’encantaria pensar i desenvolupar en futurs escrits.

Actualització 22/06/2017: he modificat els apartats del “Quart escenari” i “Així doncs l’important és saber si la gent es considera monògama o no?” per deixar més clar que, tot i que durant l’article em centri en l’ideal d’exclusivitat, la qüestió del pensament monògam va d’un conjunt molt ampli d’ideals.

Actualització 6/08/2017: Vera Mas n’ha fet una revisió ortogràfica i d’estil.   

CC BY-SA 4.0 La monogàmia (d’una vegada per totes) pel seu nom by Pere Picornell is licensed under a Creative Commons Attribution-ShareAlike 4.0 International License.

Respon a b^onus de inscric~ao na binance Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *