Trencar una llança a favor de la família

Foto d’Adam Jones, 2012.

Original de Francesc Queer Perrilla, Romper una lanza a favor de la familia, l’11 de juny de 2015. Traducció de Maria/Pau Masats.
Aquestes reflexions són fruit d’un dels tallers que es van realitzar a la trobada OpenCon Catalonia.

Sí, és un títol ranci, dels que normalment veuríem en una revista ultracatòlica. Però he decidit robar-los la frase feta per destacar una situació: Què passa amb les famílies en les trobades no-monògames? En el darrer OpenCon (trobada anual oberta sobre relacions no-monògames on s’organitzen diferents tallers de forma autoorganitzada) un dels tallers que s’havia proposat era de Poliamor i nen(e)s. Era l’únic que no tenia fills, però com que m’atreia el taller per qüestions professionals, vaig prendre una sèrie d’apunts, ara convertits en aquest petit text.

En primer lloc, vull dir que un dels grans motius pels quals els nens i nenes es veuen apartats del món del poliamor i la no monogàmia és perquè aquests es segueixen relacionant amb el sexe (o el que algunes persones denominen sobresexualització del poliamor). Apartar als infants d’aquest tipus d’activitats provoca que les famílies hagin d’escollir entre deixar d’anar-hi (i així no veure’s representada ni en els debats ni en els col·lectius) o organitzar-se de tal manera que algú cuidi els nens i les nenes i poder-hi assistir. Sigui quina sigui la resposta, els infants queden fora de l’equació i per tant reduiran la seva participació del sistema a la vida privada (veient l’anar i venir dels pares i mares quedant amb altres persones).

I aquí rau el problema. Els infants veuen en les seves famílies alguna cosa diferent que en la resta. No tenen gaires referents d’altres persones de la seva edat que visquin aquestes realitats, no hi ha un grup d’iguals amb qui parlar dels seus problemes, i a més els pares participants en el taller tenen por que nens i nenes associessin una possible separació al poliamor.

Per tant ens trobem davant d’una situació paradoxal. D’una banda, l’educació formal segueix reproduint les relacions monògames i romàntiques com els models a seguir. De la televisió i del cinema, millor no en parlem. I l’únic espai on es podria donar un intercanvi amb persones de la mateixa edat (o similar) es nega sense plantejar diferents possibilitats (tenir un espai per a infants, tenir un grup de pares i mares que s’encarreguin de cuidar-los, introduir-los en els debats que es pugui, programar activitats per a infants, etc.), de manera que totes aquestes persones es queden sense referents (més enllà dels que passin per casa) fins que compleixin els 18 anys.

Trencar una llança a favor de la família by Pau Masats is licensed under a Creative Commons Attribution-ShareAlike 4.0 International License.