Gestió i celebració
M’agradaria compartir amb vosaltres unes reflexions que em faig avui. Penso que tenim pocs referents de relacions (qualsevol vincle entre dues persones, ja sigui afectiva o sexo-afectiva) que estiguin lliures del sentiment de possessió, de pertinença i d’exclusivitat. També que tenim por de caure en el parany de l’amor romàntic o de passar-nos de la ratlla i convertir-nos en éssers egoistes, individualistes i consumidores de cossos com qui devora sèries de Netflix.
Hem posat, i cal continuar posant, el focus en: les cures, l’ètica, els privilegis, el feminisme, les noves masculinitats i el trencament amb els binarismes i les heteronormes. El respecte al nostre espai i al de les altres i alhora l’entrega.
Arribat a aquest aclariment, us convido a una reflexió que en el meu entorn ens hem plantejat:
Les cures sempre han ocupat un gran espai en la nostra experiència però agraeixo molt que ens hagi saltat l’alarma sobre el perill de caure en un excés d’elles. Quin espai li donem a l’alegria d’allò que succeeix i que provoca dolor a l’altra? Vivim en una societat on el dolor es situa per sobre de l’alegria. Només cal observar quina guanya més espai mirant les notícies o com reaccionem, en grup, quan tenim dues valoracions d’exàmen (com si treure molt bona nota no tingués prou mèrit davant del suspens de la companya).
El mateix reproduïm en una escena de gestió. Per què no poden conviure les dues i alimentar-se l’una de l’altra? Pot ser un gran descobriment adonar-se’n que es pot celebrar l’alegria que vivim mentre ens acompanyem en una situació dolorosa. Quedar-se només amb el patiment ens castiga a ambdues parts: l’energia de la culpa i la victimització del dolor no ens fa cap favor per retrobar-nos i reconnectar-nos.
Personalment, jo mai demano permís per gaudir la meva vida, però m’agrada tenir present que hem nascut en un context monògam i sóc molt conscient de l’agraïment que sento del treball polític, emocional i personal que faig i fan els meus vincles vers les nostres accions. No es pot donar per fet només perquè la teoria ho diu així. S’ha de celebrar, valorar i és mereix alegria. Els meus vincles son mereixedors de veure en mi el resultat i la immensa felicitat que em provoca ser lliure. No és només el meu tresor. Ens estem fent felices i el compromís que hi ha al darrere és d’autocreixement i de creixement col·lectiu.
Si no compartim l’alegria, quin és el premi d’aquest camí?
Un altre detall que em resulta difícil d’entendre és la sensació de competitivitat que sovint es genera inconscientment entre les persones que tenen un vincle en comú: meta-relacions. Primer de tot, agafa tanta força la por de “qui és millor” que estem invalidant la decisió d’aquest víncle comú, que escull lliurement gaudir de dues persones meravelloses i úniques. Tenir un vincle comú, en termes de no-monogamia, també dóna una valiosa informació al darrere: és molt probable que compartim una ideologia molt semblant, una atracció pels mateixos comportaments i/o persones, una valentía o curiositat mundana implícita o fins i tot un esperit aventurer o revolucionari. Vist així, no us sembla que creuar-se pot ser una experiència enriquidora? Del contrari, ens perdem la possibilitat de descobrir gent meravellosa i propera a nosaltres. No estic parlant de perdre la nostra intimitat o espai personal amb els nostres vincles sinó més aviat, perdre la por a presentar-les en persona com el què son: gent interessant per connectar i acompanyar-se si necessiten parlar-se. En la meva experiència fins ara, això només ha portat coses positives. Presentar als nostres vincles ajuda a espantar molts fantasmes, ens fa evident la feina que estem fent i ens dóna força. També pot fer tot el contrari, que t’evidenciï o et qüestioni si vols mantenir aquesta relació en concret o no. Acceptem també que hi ha caràcters o comportaments incompatibles que no caldria modificar en l’altre persona si és el seu batec vital (és positiu adonar-se’n a temps i transformar-ho en una relació afectiva que sí poguem gaudir, perquè el que menys desitgem és fer-nos mal, oi?).
De totes les virtuts d’aquesta manera de viure les relacions, se’ns fa evident una limitació per a totes: el temps. En algun moment de la nostra trajectòria apareixeran aconteixements concrets (l’exemple més clar seria l’aniversari propi) on voldriem que totes les nostres relacions hi fossin presents i no haver de triar-ne només una quan, a més, tindran la mateixa importància que la resta de convidades que vindran també a la celebració. Qui no vol estar amb totes les persones que estima? Qui no vol brindar aquesta oportunitat a les persones estimades? Tenim prou empatia per saber que totes estem fent un acte polític i afectiu i que juntes posarem de la nostra part per conviure com un col·lectiu.
Amb tot això, no voldria que s’entengués que cal forçar-nos i obligar-nos a ser súper-amiguis amb totes les nostres meta-relacions si no apareix espontàniament. Tampoc voldria invalidar la opció de no assistir a l’esdeveniment, per pròpia decisió, si així ho preferim lliurement de tal manera que això tampoc ens porti a responsabilitzar o castigar a la resta que sí està disposada a compartir la trobada. Respecte i llibertat de decisió per a totes per davant de tot.
Totes convivim en un mateix univers i totes estem triant aquesta existència. Totes ens mereixem estar orgulloses i felices de nosaltres mateixes i de les altres. Sabem que calen cures, reforç i aprenentatge però la millor recompensa és l’alegria compartida dels resultats. Celebrem-ho!
Laura Giberga… Llegir-ne més