Salta el contingut

Info

Vídeos que defineixen (o ho intenten) l’anarquisme relacional

He transcrit i traduït al català els fragments on es parla de l’AR per qui no pugui sentir els vídeos o no entengui el castellà.

Amor Libre Argentina – Què és l’anarquia relacional?

L’anarquia relacional és la pràctica de formar vincles que no estiguin sotmesos a un conjunt pre-existent de regles ni expectatives. És la manera de formar relacions personals on no es pressuposa que una d’aquestes relacions tingui més importància que les demés. Una persona que practica l’AR no considera que hagi de tenir un comportament específic segons el tipus de relació que tingui. En aquesta mena de relacions no hi ha límit emocionals, tampoc límits pel que fa a l’expressió d’afecte físic o sensual. El temps o l’atenció que es dediqui als vincles tampoc tenen relació amb el tipus de relació que es tingui. No n’hi ha alguna que ho mereixi més que l’altra. Un anarquista relacional pot decidir quin tipus de relació vol tenir. Pot tenir sexe amb més d’una persona o no tenir-ne mai, pot viure amb una parella sexual o sol, pot criar un nen amb diversos companys sexuals o amb un company no sexual, pot tenir relacions físiques o sensuals amb diverses persones simultàniament i moltes configuracions més. L’anarquia relacional és una de les formes més desestructurades dins de l’amor lliure.

El vídeo dura un minut i 48 segons, és un resum força ben fet. Està molt centrat a la part pràctica i hi trobo a faltar que es mencioni que a demés d’una pràctica és tota una filosofia (de per mi és clau, ja en primera instància és una proposta filosòfica —i política, és clar— i després apareix la pràctica, la qual, sense partir de la base filosòfica, possiblement no ens doni cap informació per saber si darrera d’aquella pràctica hi ha uns ideals anarquistes relacionals o no, tal com explico més extensament en aquest article.

Hi destaco positivament: “on no es pressuposa que una d’aquestes relacions tingui més importància” per un detall molt important: el pressuposa, ja que sovint (com veureu més avall) es cau en el clixé i error de creure que l’AR pretén que totes les relacions tinguin la mateixa importància (error que, per cert, també s’acostuma a cometre quan es defineix el poliamor no-jeràrquic).

És impossible que totes les teves relacions tinguin la mateixa importància, no tindria cap sentit defensar una idea així. L’AR parteix de la idea que hi ha una serie de privilegis que emanen de les estructures socials, per exemple: una relació heterosexual gaudirà del privilegi de ser “llegida” i acceptada com a parella (fins al punt en que socialment s’assumirà que son parella encara que no ho siguin), això te avantatges enormes de cara a per exemple que es reconegui aquella relació com a important per part de la família, amistats i demés entorns.

A més dels privilegis atorgats “des de fora”, també s’assenyala que tenim aquestes idees profundament interioritzades i que, per tant, tindrem la tendència d’atorgar privilegis i importància a un cert tipus concret de persones i de relacions, així doncs, “per defecte” si tenim una relació romàntica i sexual aquesta tendirà a ocupar ràpidament molt més espai en la nostra vida que una relació en la que no hi hagi aquests elements.

El que es proposa, doncs, és que s’identifiquin i qüestionin aquestes inèrcies, i s’intenti que la importància que donem a les nostres relacions no sigui només un mirall del que marca el guió social.

Asociación Ciudadana Plaza 19: 1 de 3.- Amor romántico, poliamor y anarquia relacional

Abans d’entrar a definir la AR, la col·loca com a un tipus de poliamor (ja que defineix poliamor com a paraula paraigües per totes les no-monogàmies), cosa que es fa molt sovint però, en la meva opinió, és un error. L’anarquisme relacional mai ha estat un “tipus de poliamor”: els orígens i les bases son molt diferents, i en algun punt és fins i tot antagónic al que proposa el poliamor (el poliamor apuntala certs privilegis —com els de parella—, mentre que l’AR pretén assolir just el contrari) però això ja és un debat diferent.

Anem al minut 30:53:

… fins a estructures força àmplies, el que coneixem com a anarquia relacional en la que es forma una mena de xarxa de relacions en la que cap és jeràrquicament superior a l’altra independentment del paper que ocupin dins de la xarxa, és a dir no parlem de que totes les relacions siguin iguals sinó que la importància no depèn de la estructura en la que es trobin.

Tal com podeu comprovar amb el comentari que he posat al primer vídeo: jo no sabria explicar-ho millor:D

I al minut 49:27:

us he mencionat l’anarquia relacional. És el model, potser, aparentment més senzill des del meu punt de vista. Jo només el conec des del punt de vista teòric i d’algunes persones que la practiquen i a les que admiro moltissim. És molt complex, implica que moltes persones han d’estar d’acord en treure valor a les jerarquies establertes, jerarquíes que ens han incrustat des de petits, aquesta idea de “jo estic amb una persona i m’enamoro d’ella i això és lo principal, i tota la resta és secundari”. Una persona anarquista relacional es planteja que això no és així, que li donaré la mateixa importància a una relació amistosa que a una relació de criança, a una relació sentimental, a una relació sexual. Però què implica això? Implica que totes les persones involucrades en aquesta teranyina hi han d’estar d’acord. Han de ser conscients de les responsabilitats, els compromisos i de la situació de cada persona. Si és difícil amb dues, imagineu-vos lo difícil que és amb una xarxa.

M’agrada molt com ho expliquen. Únicament canviaria el “li donaré la mateixa importància” per alguna cosa com “puc donar-li tanta o més importància a una amistat com a qualsevol altre tipus de relació”, que de fet és el que expressen el paràgraf anterior.

Segueix dient això:

a vegades et trobes amb persones que diuen “jo sóc anarquista relacional” i el que volen dir és “jo només em miro el meu melic i la resta tant me fa” i aquesta persona ens farà mal en una relació monògama, una relació de tres o de vuit.

Trobo molt necessari mencionar això. Tal com aprenem a construir relacions és més que habitual i comprensible que tinguem una visió de les relacions molt neoliberal, és a dir: creient en una llibertat individual gairebé sense límits i en un “dret al propi benefici” que passa per davant de preocupar-se del benestar de la resta. Això afecta a tothom però òbviament s’accentua per segons les condicions de raça, classe, gènere, orientació sexual, etc.

Doncs resulta que hi ha persones (normalment, però no única, son aquelles que es troben a la banda més privilegiada d’aquests eixos, és a dir: homes cis, heterosexuals, no-racialitzats, etc.) que es posen l’etiqueta d’anarquistes relacionals mentre que el que pensen i practiquen en realitat es correspon a unes idees neoliberals que no només no tenen res a veure amb l’anarquisme relacional, sinó que de fet, des de l’anarquisme relacional intentem fer desaparèixer.

Tot això passa, en part, pels estereotips que continuament es generen i difonen degut a tots els malentesos i missatges esbiaixats sobre què és l’anarquisme relacional, i aquest és un dels principals motius pels que he cregut necessari un article com aquest.

L’únic “però” d’aquest fragment del vídeo és que trobo que no queda prou clar que s’està referint a la gent que fa un mal ús del l’etiqueta i hi haurà qui podrà entendre-ho a l’inrevés.

El filósofo de turno – El poliamor y la anarquía relacional en nuestra sociedad con Lidia

Minut 9:11:

– I passem ara a definir l’anarquia. L’anarquia relacional és un tema molt ampli i molt extens i molt difícil d’explicar perquè és una mena de lliure albir, però també te les seves… les seves bases. Quina és la principal diferència entre l’anarquia i la monogàmia o la poligàmia? Doncs que si la monogàmia i la poligàmia busquen un compromís entre una o diverses persones segons si és mono o poli, l’anarquia defensa que la llibertat i l’amor poden complementar-se, és a dir, que no és necessari establir un compromís per gaudir de l’amor i del que aquest et brinda.
En aquest cas, les persones anàrquiques no vol dir que no puguin enamorar-se als mateixos nivells per no generar un compromís, sinó tot lo contrari, la principal diferència —que és el compromís— ens demostraria que una persona monògama per gaudir de l’amor i de la sensació que comporta cuidar d’una altra persona, estableix un compromís de paraula però no d’emocions, és a dir estableix un compromís de que demà hi serà per aquella persona encara que potser l’endemà no li vingui de gust perquè prefereix sortir amb els seus amics, però com que s’ha compromès amb la seva paraula d’estar cuidant a una persona al llarg del temps compleix amb aquesta promesa. No obstant un anarquista gaudeix de la seva individualitat i la seva llibertat però això no vol dir que no sigui capaç d’enamorar-se sinó tot el contrari, tu pots enamorar-te des de la llibertat i decidir comprometre’t dia a dia a estar amb aquesta persona, això sí, és una decisió que prens cada dia, no t’atreveixes a…

– Diguem que la diferència és que no fas promeses a futur, que una persona que s’identifica amb la AR diguem que el que la diferència d’una monogàmia o una poligàmia és que no fa promeses a futur perquè, sent realistes, ningú sap què passarà demà, per això existeixen bàsicament els divorcis.

– De fet és fins i tot una decisió responsable, perquè com que no saps què vindrà demà o demà passat, no ho promets, però…

Etc, la conversa segueix una mica més en aquesta línia.

No acabo d’entendre massa ni la part que he transcrit ni la resta de la conversa, crec que és una explicació massa caòtica i desordenada com per intentar entrar al detall.

En general, però, em sembla entendre que creuen que l’AR és un posicionament neoliberal i que defuig del compromís, però d’alguna manera intenten encaixar l’explicació amb uns raonaments que ho pintin com a que “no és que no vulguin comprometre’s, és que com a màxim el seu compromís dura un dia”.

El resultat és que no l’encerten pràcticament en res i crec que hagués sigut molt millor si no haguessin intentat definir l’anarquisme relacional, ja que per desgràcia (i tot i la bona intenció) han acabat alimentant la confusió i prejudicis que envolten l’anarquisme relacional.

En Clave Tuerka – Poliamor: sexo y cuidados

Minut 12:13:

anarquia relacional que és una mica més complex, posar-nos-hi ens requerirà més temps

Minut 15:03:

[…] això és com les categories de les que en surt precisament l’anarquia relacional que, bé això donaria per un programa sencer de tantes coses que hi ha […] parleu amb la Roma, la Roma és la que en sap més del tema. En l’anarquia relacional precisament el que desapareix és aquesta obligatorietat del sexe o de l’amor per establir relacions i és que aquestes relacions les estableixes d’una manera que no encaixa dins d’unes normes prèvies a qui entra a la relació. És qüestionar el perquè jo no puc tenir una relació de criança amb tu si tu em sembles la persona més adequada, i en canvi he de tenir aquesta relació de criança amb la persona amb qui tinc una relació afectiva i una relació sexual, així que de cop i volta és com trencar una mica aquest pack…

Aquest vídeo és molt recomanable en general, no només per com expliquen l’anarquisme relacional.

A banda de la part que expliquen, hi ha dos detalls que trobo molt importants: l’un és que es diu i repeteix que és un tema molt extens (en comptes d’intentar-ho reduir a una frase), i l’altre, que citen a una tercera persona referent, la Roma, de qui us en recomano buscar-ne lectures sobre anarquisme relacional al seu blog.

Hi ha altres referents, com son la Brigitte Vasallo i la Natàlia Wuwei, que mitjançant l’anàlisi del pensament monògam i de la monogàmia com a estructura de de poder, també estan generant (juntament amb la Roma) discursos molt potents en diversos àmbits, sent l’anarquisme relacional un d’ells.

Helena Trujillo – Anarquía relacional

Aquesta conversa és molt llarga i caòtica. Titulen el vídeo “Anarquía relacional”, i quan comencen amb el tema, defineixen l’anarquisme relacional com a un sinònim del poliamor, dient literalment una cosa tan esbiaixada com que “al poliamor també se li pot dir anarquisme relacional”. Després es posen a parlar més o menys de poliamor, però de manera molt desestructurada, fent comentaris força aleatoris, i al minut 2:41 mencionen l’anarquisme relacional de nou, dient que és “deixar-se portar per les atraccions que sorgeixin a la vida. No frenar-me ni impedir-me una relació si em m’avinc bé amb algú”.

En realitat sembla ser que aquesta frase no pretén definir l’anarquisme relacional, sinó que tota l’estona estan parlant només de poliamor (sense gaire encert, tot sigui dit), però com que ja parteixen de la base errònia que poliamor i AR son el mateix, ho van barrejant segons el moment.

No tot el que diuen és erroni, però en conjunt em pregunto si aquesta mena de material serveix al propòsit de divulgar l’existència d’alternatives, o si ja creua la línia de la desinformació i en realitat és contraproduent. Qui sap, potser sí que fa que a a algú li arribi i sigui l’espurna que el porti a investigar sobre el tema i aleshores trobi informació fidedigna.

Indàgora – ¿Qué es el poliamor?

Al minut 11:02 fan aquesta definició:

La diferència amb l’anarquisme relacional —que és una mica semblant tot i que aquest inclou tota una estructura política al darrere més forta amb la que no entrarem en detalls ara— és que la polisolteria fa una divisió entre el que es consideraria una relació sexo-afectiva i el que es considerarien relacions socials. Hi ha una mica una bretxa pel que fa a importància i dins de l’AR tots son al mateix nivell; tant és que siguin amistats, tant és que siguin la parella amb qui convisc, tant és si és la relació a distància que tinc, tant és el que sigui, totes son al mateix nivell d’horitzontalitat deconstruïnt el que és la paraula parella: son vincles.

M’encanta lo de “deconstruir la paraula parella, tot son vincles”. Cal destacar també que degut a que la polisolteria és la filosofia poliamorosa més propera a l’AR, intentar trobar elements que les diferenciïn és molt difícil, i cada persona que s’hi identifica en fa la seva pròpia interpretació.

A demés del que diuen al vídeo, una altra diferència que se m’acut és el rerefons polític: així com la polisolteria en alguns casos pot ser tan senzill com a el fet de preferir viure pel teu compte i no construir una o diverses relacions de parella nuclears amb tot el que implica, l’AR parteix d’un conjunt de valors, l’anarquisme, aplicats a les relacions interpersonals.

Interludio – Una nueva forma de amar: Anarquía Relacional

És un vídeo curt dedicat íntegrament a definir què és l’anarquisme relacional.

Es tracta de tenir relacions d’acord amb la nostra pròpia essència i la nostra pròpia individualitat, dejant a banda l’idea preconcebuda que una relació ha de ser sempre una parella heterosexual de persones del mateix color, mateix status i que després de ser novios es converteixen en un matrimoni. L’AR busca ampliar el concepte de l’amor a través de l’acceptació, l’integració i la valoració de cada persona com a una experiència única. Considera que l’amor és abundant i que no se’ns acaba per estimar només a una persona. Creu en les cures i el respecte en comptes de l’exclusivitat i la sensació de propietat sobre les demés. Considera que cada relació que tens és única i per tant no s’ha de comparar amb les demés. Canvia la idea del “hauria” per un treball cooperatiu més natural. Apel·la a la confiança i la gestió d’expectatives com a una manera de trobar l’equilibri i evitar el patiment innecessari. La comunicació honesta i la claredat de les nostres emocions és la clau principal a l’hora d’establir què volem i com ho volem en una relació. No importa si son 2, 3, 4 o més. No importa qui es porta millor amb qui. No importa el color ni l’status social. No importa el gènere ni la orientació. L’únic que intenta dir-nos l’AR és que l’amor és simplement amor, així, sense etiquetes ni regles.

Jo la trobo una definició força ambigua. La sensació és que cada un dels punts pot ser interpretat i aplicat a gairebé qualsevol altra filosofia o model relacional. Lo de “l’amor és amor” és el que menys em convenç.

Si cada un dels punts s’extengués per explicar la interpretació que se’n fa des de l’AR i en què es diferencia aquesta interpretació del poliamor i la monogàmia, aleshores possiblement sí que podria aportar concreció i contingut.

Repensar los amores

Minut 0:18:

L’amor romàntic es construeix de moltes maneres diferents. No només es construeix amb la imatge que ens dona la nostra cultura amorosa, que son les pel·lícules, els llibres, els contes infantils, els relats…

La imatge de la parella de dos, exclusiva, heterosexual, blanca, jove, amb diners com per anar de vacances al carib per mirar-se als ulls mentre es pon el sol i que no hi hagi res més en el món.

Sóc Roma al revés es política, activista de les relacions no-convencionals, sempre des dels feminismes, i sóc la tallerista del taller Repensant els Amors que es fa a la Marabunta.

La manera que tenim d’organitzar en la nostra cultura amorosa els vincles diferencia entre vincles romàntics, vincles d’afinitat, d’amistat, i vincles familiars. Què està passant, que dediquem el 80% de la nostra energia del nostre projecte vital i de tots els compromisos que establim amb la gent a les relacions romàntiques, no?

Perquè l’AR parla de reorganitzar la manera com ens vinculem en societat. I no es refereix a amb qui et diverteixes o amb qui et vincules afectivament, sinó reorganitzar els vincles que ho incloguin tot, que responguin a una responsabilitat amb aquest vincle. La nostra cultura amorosa fica en caixetes les experiències que tenim respecte les demés persones i defineix què hi cap dins d’aquestes caixetes.

L’amor romàntic, l’amor de parella, és d’una manera, i les coses que hi caben dins d’aquesta caixeta son aquestes.

L’amistat i afinitat que pots sentir cap a altres persones és d’aquesta manera, hi caben dins d’aquesta caixeta certes coses, i si t’estan passant aquestes altres coses és que t’estàs canviant de caixeta.

La monogàmia no funciona com diuen que funciona. És una imatge a la que s’ha de tendir. La familia perfecta, la parella perfecta, ser la dona perfecta, no és una cosa que puguis ser al 100%.

He agafat els fragments que tenen una connexió més directa amb l’AR.

Aanteriorment ja mencionàvem el blog de la Roma com un dels referents sobre anarquisme relacional. De tota la llista de fragments que cito en aquest article, aquesta és amb diferència la millor definició. Segueix sent una definició resumida, que fa una pinzellada sobre uns aspectes; n’hi ha molts més dels que se’n podria parlar però tenint en compte el format, està molt bé perquè toca un dels elements clau, que explicat amb lo de les caixetes trobo que queda molt clar.

I és que aquest és un dels punts on hi ha una de les diferències més grans amb les filosofies poliamoroses —com ja mencionava més amunt—, que és que el poliamor segueix organitzant les relacions en aquestes caixetes, però fent una modificació a la caixeta “parella” per disminuir en cert grau el requeriment d’exclusivitat, i tot sovint sense trencar amb la idea que tenim la potestat (de la que en parlo en aquest article) d’atorgar o no llibertats a l’altra persona.

Manu DM – Vlog 58. ¿Qué es el amor libre?

Minut 3:07:

Després tenim l’AR. L’AR ho veig més com una forma de portar les relacions que com un model de relacions, perquè realment tu pots ser poliamorós o monoamorós i ser anàrquic relacional. Anàrquic relacional simplement significa que tu no etiquetes les relacions, simplement tu et relaciones amb cada persona de manera individual i cada relació és d’una forma concreta i aleshores no dius ‘amb les meves parelles faig aquesta serie de coses, amb les meves amigues faig aquestes altres coses…’, no, simplement cada relació t’aporta unes coses i funcionen d’una manera diferent i cap és igual que l’altra, no hi ha unes obligacions, no hi ha unes normes establertes.

La part on parla de com cada relació és única i de no limitar les activitats que facis amb cada persona en base a la categoria en la que col·loquis la relació va molt ben encaminada.

Ara bé, un problema que li trobo a aquest vídeo és que perpetua la idea que l’anarquisme relacional consisteix simplement en deixar d’anomenar parella a certes relacions i au, llestos.

Bé, per mi tant l’AR com el poliamor i qualsevol altre d’aquests conceptes, monogàmia inclosa, son models: conjunt de valors, filosofia, etc.

Entenc que la persona del vídeo parteix de l’enfocament contrari, de buscar la definició a partir de “lo visible”, és a dir de la pràctica, que de fet és com ens ho trobem plantejat la majoria de vegades. Si voleu llegir sobre el perquè jo considero que aquest enfocament és equivocat, podeu fer-ho aquí.

Noemí Casquet: ¿Swinger? ¿Poliamor?? Aprende a diferenciar las relaciones no monógamas ❥ POLIAMOR

Minut 8:44:

L’anarquia relacional és una relació no-monògama en la que no hi ha exclusivitat ni sexual, ni afectiva ni amorosa. Però quina diferència hi ha amb el poliamor? Molt senzill, que totes les teves relacions, amistats i amoroses, son a un mateix nivell, és a dir, que els estimes a tots per igual i no sents la necessitat de tenir etiquetes amb absolutament ningú del teu entorn. És una mica utòpic? Una mica no? Hi ha persones que porten l’anarquisme relacional i en el tema del poliamor és com lo màxim arribar a aquest nivell però hi ha altres persones que no poden.

En aquest altre video de Yaiza RedLights al minut 3:55 en fa pràcticament la mateixa definició.

I també en aquest, Zurda Magazine, minut 1:37, diu:

L’anarquia relacional és una mica que tothom pot estar amb tothom, no hi ha cap preferència ni res.

Em remeto al comentari de més amunt on explico el perquè aquesta idea que totes les relacions tinguin la mateixa prioritat, preferència, estimació —o com vulgueu dir-ne— no té cap sentit i no és el que proposa l’AR.

Hi ha altres detalls: l’AR no és un “nivell avançat de poliamor” (de la mateixa manera que l’anarquisme no és un “nivell avançat” de socialdemocràcia), així com el fet que s’intenti simplificar la definició en dues frases.

En un moment en que cada vegada hi ha més gent assedegada d’informació sobre no-monogàmies, i que van apareixent icones mediàtiques que arriben a força públic, es fa cada vegada més necessari i urgent apel·lar a la responsabilitat per evitar que les idees esbiaixades sobre l’AR s’extenguin encara més.

No em refereixo a que tothom s’hagi de fer expert o experta en AR, sinó en fer servir recursos com els que hem vist més amunt, de dir que és un tema extens i complex i que caldria molt d’espai per definir bé, i en cas que no sigui un terreny que tinguem ben estudiat, dirigir l’audiència a altres persones que s’han dedicat a fons a entendre i a treballar la filosofia AR.

Rion Blake – Anarquismo relacional

El vídeo es dedica íntegrament a parlar de l’AR i repassa els punts del manifes, fent una breu explicació o interpretació de cada punt.

No en faig la transcripció perquè les persones que no entenguin el castellà o no puguin sentir el vídeo podeu llegir el manifest sencer, que trobareu aquí traduït al català, ja que conté la mateixa informació que el vídeo però una miqueta més extesa.

Sobre el vídeo: no tinc gaire a dir més que celebrar que hi hagi vídeos dedicats íntegrament a aquest tema, i que difonguin recursos com ara el manifest.

A la introducció diu que “és manera d’entendre les relacions romàntiques i o sexuals o platòniques o etc.”, cosa que em sembla una molt bona introducció i deixa clar que parlem d’una manera “d’entendre” les relacions, i no d’una pràctica específica.

Entenc que quan diu “platòniques” ho fa en el sentit que del terme en anglès, que fa referència a relacions on no hi ha sexe (i no a relacions que son merament ideals però no es realitzen, que és el que significa en català).

Uni Pour – Anarquía relacional – Un sistema de amar diferente

El vídeo sencer està dedicat a aquest tema i és llarguet. En transcrit i tradueixo la part central.

Al fer servir aquest terme estem dient que no fem exclusiva cap tipus de relació, ja siguin purament emocionals, purament sexuals o afectivo-sexuals. Es rebutja la jerarquització i no se’ls hi dona més importància ni a uns ni als altres.

Algunes persones fins i tot rebutgem fer servir termes que ja estiguin en ús, com amistat o parella, d’altres anomenen amics a tothom i d’altres anomenen parella a tothom (que per exemple és el meu cas).

Tinc un sistema d’amistats i un sistema de parelles, però no és com tradicionalment s’entén. Qualsevol persona pot moure’s lliurement entre aquests sistemes depenent del moment en el que ens trobem.

El més important en l’ús de la terminologia és que les persones implicades se sentin còmodes amb com els fem servir.

Per exemple si ets en un sistema anàrquic-relacional, mentre que amb una de les teves parelles pots fer servir el terme parella perquè els dos hi esteu còmodes, potser amb una altra persona facis servir la paraula xicot o xicota o fins i tot amb un altre utilitzis la paraula amistat, simplement perquè us hi sentiu més còmodes o perquè considereu que és lo correcte per no haver d’explicar cada vegada a tothom el vostre sistema d’amor.

Com deia abans en l’AR es gaudeix al mateix nivell les relacions afectives com de les sexuals com de les afectivo-sexuals. Les persones dins del sistema estableixen els seus propis compromisos. Les 2, 3 o les persones que siguin que hagin iniciat la relació. I això no té perquè afectar a la resta de relacions que tinguin aquestes persones. No es dona absolutament res per fet. Per exemple pots voler viure amb una de les teves parelles purament afectives i no amb la persona amb qui socialment s’entendria que és amb qui voldries viure (que és amb l’afectivo-sexual). Un adapta les relacions al que vol i a la vegada s’adapta a aquestes relacions, i no adapta aquestes relacions al que per la societat sigui normatiu. Qüestiona directament el que es coneix com a Economia de l’Amor. I explica que estimar a múltiples persones no significa que et quedis sense amor, no és un bé limitat. Sinó que aprecïes cada relació de manera individual i sereu vosaltres qui decidiu què voleu construir junts.

Jo trobo que és un bon recurs: una persona parlant en primera persona de la seva vivència i interpretació d’aquesta filosofia, intentant concentrar com bonament pot el que normalment demanaria unes hores de conversa en pocs minuts.

No tinc clar si, degut a que el missatge és força concentrat, una persona que no conegui l’AR s’emportaria una idea clara veient el vídeo, però tampoc crec que cap vídeo de 4 minuts (ni de 15) pugui ser suficient com per explicar-ho tot amb una mica de detall.

Passem a un altre vídeo seu:

Poliamor no jerárquico VS Anarquía relacional:

Primer comenta que ha fet servir un article de Golfxs con principios on hi ha un apartat que parla d’aquestes diferències.

El poliamor no-jeràrquic és un sistema de relacions on les persones implicades tenen una o més relacions afectiu-sexuals. Cap de les persones implicades té dret a veto ni autoritat sobre cap altra relació, s’atorga el mateix nivell d’afecte a totes les relacions, per igual, i no es sacrifica una de les relacions per una altra. Les amistats s’organitzen com socialment està imposat: és un sistema a banda i no tenen els mateixos privilegis que tenen les parelles.

Ara l’anarquia relacional: és un sistema on no son exclusives les relacions afectivo-sexuals. És a dir: tan aquestes com les únicament afectives com les que siguin simplement sexuals es troben en un mateix sistema. No existeix distinció entre cap d’aquestes relacions més enllà del moment en que ens trobem nosaltres, i en el que es trobi la nostra relació amb aquestes persones, s’atorga el mateix temps i dedicació a totes les relacions, independentment de la “categoria social” en la que es trobin (que per cert: els anarquistes relacionals no fan servir, en general, aquest tipus de categories). L’amor no és exclusiu de ningú, tampoc ho és el sexe ni el temps.

Personalment jo hi trobo dues diferències bàsique: la primera és que el poliamor no jeràrquic no té en compte les relacions que no són afectiu-sexuals, és a dir, les que socialment s’entenen com a amistat, família, etc. etc. mentre que l’AR sí que les té en compte. I en el poliamor no-jeràrquic en general s’estableixen el tipus de relacions de parelles, amistats, families… mentres que, en l’AR, això no té perquè passar.

Un AR és rar que les tingui, però això també té un cert tipus de “categoria”, però no funcionen igual que les categories que normalment entenem.

I acaba mencionant que tots els sistemes relacionals son perfectament vàlids i cal respectar-los.

L’únic punt que anava a criticar del vídeo, ella mateixa l’ha comentat a la descripció del vídeo, tradueixo:

Nota: hi ha un moment en el que dic que es dedica el mateix temps i esforç a totes les relacions, he d’aclarir que no és exactament així, sinó que la categoria d’una relació no suposa res predeterminat de cara a distribuir el temps. Pot ser que a una parella li dediquis un temps 5/10 i a una altra 4/10 i a una altra 8/10, tot depèn del moment en què us trobeu.

Vídeo Agamia – Qué es Agamia

En aquest vídeo l’Israel Sánchez explica una filosofia que anomena agàmia, i per fer-ho busca les diferències amb altres filosofies relacionals.

Transcric des del minut 4:30:

L’aportació de la AR és que les relacions d’amistat han de tenir tanta importància com les parelles. No és més que una correcció sobre el model del poliamor. Però és una correcció èticament molt interessant.

No obstant, què passa amb la barrera?* Si el gamos es mostrava reticent a cedir els seus privilegis a favor d’altres gamos, imagineu-vos com es posa quan se’l compara amb una simple amistat.

La anarquia relacional és una bona idea, però per dur-la a la pràctica s’han de fer trampes: o deixem que es trenqui del tot la barrera del gamos, i aleshores no tenim cap parella a la que restar importància, o simplement diem que som anarquistes relacionals, però en realitat, estem tornant al poliamor, o fins i tot a la monogàmia, o remonant-nos fins a llocs molt primitius.

*: aquest concepte l’explica més enrere. Anomena “gamos” a les relacions de parella, i que al generar-se “un gamos” es crea el que ell dibuixa com a unes barreres, que entenc que simbolitzen les múltiples exclusivitats, hiper-priorització, hiper-dedicació, etc. que formen part del que l’imaginari col·lectiu defineix com a parella.

Un dels problemes del seu plantejament és que quan defineix una mica què és l’AR per tal de poder assenyalar les diferències amb l’agàmia, fa una definició errònia de l’AR.

l’AR no diu que les amistats hagin de tenir tanta importància com les parelles, i tampoc és una correcció sobre el model del poliamor.

De fet és a l’inrevés: aquest és precisament un dels punts diferencials més forts entre l’AR i el poliamor: el poliamor parteix d’un paradigma en el que parelles i amistats son dues categories diferenciades i, des d’aquest paradigma, proposa algunes modificacions sobre la idea de com han de ser les parelles. l’AR proposa definir les relacions des d’un paradigma en el que no s’organitzin i defineixin les relacions en base a cap categoria (i que no haurien d’existir cap d’aquestes categories) sinó que cada relació preservi al màxim la seva autonomia i unicitat i, així, resisteixin la inèrcia d’encaixar-les en els motlles que imposen les diferents normativitats socials.

Els 2 paràgrafs següents del vídeo parteixen de l’idea errònia que l’AR proposa “que les amistats hagin de tenir tanta importància com les parelles”, per tant no només no expliquen què és l’AR sinó que se suma a la ja omnipresent desinformació sobre el tema.

Licensed under a Creative Commons Attribution 4.0 International License.