Salta el contingut

Info

El problema amb la polinormativitat

Darrerament, els mitjans parlen molt del poliamor. És força notable, de fet, i marca un canvi important respecte als darrers cinc o deu anys.

El problema -i no és massa sorprenent- és que la forma de poliamor de què es parla més és la que més s’assembla a la monogàmia tradicional, perquè és la que menys posa en perill l’ordre social dominant.

Fa deu anys, crec que la meva postura era molt més viu-i-deixa-viure. Ja sabeu, a cadascú li funciona una cosa diferent. Jo visc el poliamor a la meva manera, tu el vius a la teva, i totes plegades fem quelcom no-monògam així que podem considerar que tenim alguna cosa en comú que és diferent de la norma. Compartim un cert tipus d’opressió, en la mesura en què el món no aprecia o valora la no-monogàmia. Compartim preocupacions sobre les relacions, així com reptes logístics i gestió del temps i de la gelosia. Per tant estem juntes en això, oi?

Avui, però, he arribat a la conclusió que ara tinc una postura molt menys laxe al respecte. Vull dir que tinc Sentiments de veritable rebuig, no només de YKINMKBYKIOK * *. Sentiments d’ofensa genuina, no de camaraderia. Fonamentalment, crec que estem fent coses radicalment diferents. El moviment poli -si és que pot anomenar-se així, que hi ha força raons per les quals això es podria debatre- està començant a crear escissions de la mateixa manera que el moviment gay/lesbià/queer. (Podríeu rebatre que aquesta escissió ha existit des de sempre, però a mi no sempre m’ha semblat tan clar i meridià com m’ho sembla ara.)

Com a punt bàsic, diria que la forma de practicar el poliamor d’algunes persones sona bé a la cultura dominant, i la d’altres persones no. A la cultura dominant li encanta creure’s provocadora, sexi i guai. A la cultura dominant li agrada apropiar-se de qualsevol cosa fresca i a la moda per tal de convèncer-se que està fent alguna cosa nova i excitant, perquè això ven revistes, entrades per a esdeveniments, qualsevol cosa. A la cultura dominant li agrada fer tot això mentre aixeca tants murs com pot contra els canvis reals i de fons de valors, que podrien enderrocar l’estructura de Com Funciona el Món. En aquest cas, aquesta estructura és la primacia de la parella.

Els mitjans presenten un grup clar de normes polis, i exposa de forma desproporcionada persones que descriuen i practiquen el poliamor dins d’aquest marc. Em referiré a això com polinormativitat. (No crec que estigui inventant-me aquesta paraula, però no estic massa lluny, ja que la major part dels irrisoris aproximadament 700 resultats de Google per a aquest terme són sobre temes legals obscurs que no entenc. De fet m’encantaria que ja existís. Així que, bé, us la regalo.)

Aquí hi ha les quatre normes que constitueixen la polinormativitat tal i com jo la veig.

  1. El poliamor comença amb una parella. La primera vegada que vaig sentir l’expressió “parella poli” em vaig pixar de riure. Em va semblar el més evident dels oxímorons -gamba gegant, instant etern, pau armada, parella poli. Però veure per a creure, aquesta expressió ha acabat arrelant, i no sembla que a ningú li grinyoli. El poliamor es presenta com quelcom que fan les parelles, i no com una filosofia i un enfocament de les relacions que persones individuals poden subscriure, i que les pot portar a tenir una parella però també — perquè són polis! — a estar emparellades amb sis persones, o a formar part d’una tríada, o a estar solteres, o el que sigui. Sota aquesta premisa, la idea de relacions múltiples es limita al que acaba sonant, essencialment, com una afició que dues persones tradicionalment compromeses decideixen compartir, tal com fer balls de saló o aprendre a esquiar. On queda re-pensar radicalment les relacions humanes? Què passa amb totes les persones que no venen aparellades de sèrie?
  2. El poliamor és jeràrquic. Seguint amb la norma que el poliamor comença (i suposadament també acaba) amb dos, obligadament s’imposa una jerarquia a tot allò que passi fora de la relació. Si no, com sabríem quina és la parella real? Si afegeixes més persones, tot plegat pot tornar-se borrós i confús! Així emergeix la idea de relacions primàries i secundàries. I això és el que anomenem poliamor jeràrquic.

“Primari” implica importància de màxim nivell. “Secundari” implica menys importància. En aquest model, és completament normal posar els sentiments d’una persona per davant dels d’una altra com a cosa establerta. Deixeu-me que ho torni a dir. És completament normal, fins i tot s’espera, que els sentiments, desitjos i opinions d’una persona importin més que els d’una altra. És normal que una persona viatgi en primera i l’altra en segona com a cosa habitual, basant-se únicament en l’estatus de cadascuna. I això ens sembla progrés?

Òbviament això es manifesta de formes diferents en diferents situacions. Aquest model té més probabilitats de funcionar relativament bé si les persones implicades són extremadament amables, considerades, coherents, emocionalment segures i generoses, i té menys probabilitats d’anar bé si les persones involucrades són injustes, desconsiderades, incoherents, insegures o egoistes. De la mateixa manera que tindreu més opcions de conservar la feina quan hi hagi una recessió si la vostra cap és una persona súper amable que si l’única cosa que li interessa és el balanç econòmic. En qualsevol cas, aquesta estructura assegura que els secundaris depenen de la bona voluntat dels primaris, i que no hi tenen massa a dir.

Això és precisament el que motiva l’aparició de coses com la proposta controvertida (?!) de declaració dels drets dels secundaris de la Franklin Veaux o la seva recent entrada que es va fer viral i que parlava de com tractar bé a les parelles no primàries (noti’s com aquests articles no apareixen als mitjans dominants). Aquestes entrades em posen molt malalta. No perquè hi hagi res de dolent en el que diuen, sinó perquè -segons expliquen alguns secundaris, que són precisament a qui hauríem d’escoltar en aquest cas- vol dir que moltes persones polinormatives realment necessiten que algú els digui com no tractar altres persones com si fossin brossa. Aquestes entrades són un curs intensiu sobre decència humana bàsica. El fet que no només siguin necessàries, sino extremadament populars, és fotudament inquietant.

Vaig a puntualitzar aquí un moment sobre terminologia. Em grinyolen les definicions de “primària” del tipus “la relació primària és aquella en què viviu juntes, teniu canalla, compartiu despeses, etc.”. No. Incorrecte. No hi estic d’acord. Aquesta és una definició amb molts punts febles. Qualsevol dels elements que apareixen en aquest tipus de definició de “primària” podrien igualment pertànyer a una relació que no és primària o, de fet, que ni tan sols és romàntica o sexual. Les persones poden viure amb un company d’habitació, compartir finances amb un amic, tenir fills amb una ex amb qui no parlen mai; i, de l’altra banda, una persona pot considerar una altra persona parella “primària” fins i tot sense viure juntes, compartir finances ni reproduïr-se. “Primària” i “secundària” són conceptes que es refereixen a un model de relacions basat en la jerarquia, i no a circumstàncies vitals concretes.

“Primària” i “secundària” no són termes particularment ambigus. Amb això en ment, faig una petició aquí a les persones poli: si la vostra intenció no és crear o posar en escena una jerarquia, no feu servir “primària” i “secundària” com a paraula clau. Moltes de vosaltres sou friquis, així que la precisió déu ser important per a vosaltres, no? Penseu en això com pràcticament confondre Star Trek i Star Wars o una Mac i un PC. En comptes de “primària”, podeu parlar de la persona amb qui viviu, el vostre marit o la vostra muller -el que sigui segons el cas. En comptes de “secundària”, podeu parlar de la vostra cita ocasional, la vostra amant ocasional, la vostra nòvia o novii o el vostre amant secret, la vostra història a distància, la vostra nova aventura amb qui us esteu començant a conèixer, o qualsevol altre terme que expliqui en quin punt esteu. (Posposaré la meva dissertació enfurismada sobre com algunes persones pensen que “muller” o “marit” són més reals que “companya”, “nòvia” o “novii”). D’altra banda, si us plau no deixeu simplement de fer servir les paraules “primària” i “secundària” per tal de semblar menys jeràrquiques mentre encara preneu decisions respecte a les relacions d’una forma fermament basada en la jerarquia. No feu publicitat enganyosa en cap dels dos sentits, d’acord?

Deixeu-me que clarifiqui la meva postura respecte això, per si de cas. No hi ha res de dolent en les relacions domèstiques serioses, llargues, compromeses. Tampoc hi ha res de dolent en les cites casuals, i no tinc cap problema amb sortir amb un amoret molt menys sovint del què ella surt amb el seu cònjuge, posem per cas. De vegades, una relació simplement no està destinada a existir a llarg termini, o a implicar convivència, o a ser propera pel que fa a territori, o a conèixer els pares respectius. No hi ha res de dolent en això. És simplement quelcom diferent. És també quelcom diferent de ser “secundària”. No estic jugant amb la semàntica, aquí. Estic parlant d’enfocaments a l’hora de veure les relacions, prendre decisions, elaborar regles -més d’això en el proper punt- i tractar amb éssers humans reals i vius.

  1. El poliamor requereix de moltes regles. Si comencem amb una parella, i volem mantenir-la fermament com a “primària” amb tota la resta com a “secundàries”, bé, per suposat haurem d’elaborar un munt de regles per a assegurar-nos que tot surt segons el pla, oi? Bé. (I de ben segur que n’hi ha un, de pla).

Aquest és un enfocament del poliamor basat en el control que, si bé no és exclusiu dels models basats en parelles primàries-secundàries, és gairebé inevitable dins d’aquests models. Les regles estan implícitament determinades per les “primàries”, la “parella poli” -com a mínim així és com es presenten la major part de les converses sobre regles. Alguns llibres i webs et diran (si tu tens una parella actualment monògama, a punt de convertir-se en poli) que és súper important no només tenir regles, sinó també posar-les sobre la taula abans de llençar-te al món a fer les teves coses poliamoroses. Si volies confirmació d’aquest claríssim estatus de secundaris dels vincles “secundaris”, aquí la tens: les regles queden establertes abans de ni tan sols ser necessàries, i ells no hi tenen res a dir. De nou… pensem que això és revolucionari?

** Acrònim de “your kink is not my kink but your kink is okay” (el teu fetitxe no és el meu però el teu fetitxe està bé), una expressió habitual entre les persones que practiquen sexe kink per a posar sobre la taula que no cal que a totes ens agradin les mateixes coses per tal que aquestes coses siguin acceptables.)

Aquí està el tema. Les regles tenen una relació inversa a la confiança. Estan fetes per a lligar algú a les preferències d’algú altre. El seu objectiu és la limitació. Jo et limitaré a tu, tu em limitaràs a mi, i aleshores totes dues estarem fora de perill.

Quan dues persones encaixen bé en els seus valors, i tenen una forta confiança l’una en l’altre, no necessiten una regla per a saber com cadascuna es comportarà. Vull dir, quantes vegades escolteu “Em comprometo a no matar ningú si tu et compromets a no matar ningú, val? Aquesta serà la nostra regla. No matar.” És clar que no. Psicòpates a banda, això no cal dir-ho: podem assumir que tothom comparteix el valor de “matar algú és dolent i jo no ho faré”.

Però no és ni molt menys estrany que “parelles poli” creïn elaborats conjunts de regles per a mantenir-se respectivament limitats a relacionar-se únicament de formes que no facin por, que no siguin perilloses i que no posin en risc el vincle primari. No farem un petó a ningú sense abans consultar-nos-ho. Res de quedar-se a dormir amb una cita. Si la vols veure més de tres cops, l’he de conéixer. Si la vols veure més de tres cops, no vull saber-ho, no podré gestionar-ho. Res d’enamorar-se (aquesta em fa pixar de riure de tan absurda que és). Estimar està bé, però només si te l’estimes menys que a mi. Sexe anal només amb mi. Sexe anal només amb altres. Pots sortir amb exactament el mateix número de persones que jo. No pots anar amb d’altres al nostre restaurant preferit. Ni parlar de dormir al nostre llit. M’has d’escriure un missatge a les onze. T’he de trucar quan estigui sortint de casa seva. I la joia de la corona, el Sant Greal de totes les regles poli: tenim poder de vetus! (Tinc un post sencer respecte a aquesta, anomenat Contra el Vetus, en el qual poso sobre la taula exactament per què els drets de vetus són una idea nefasta.) El quid de la qüestió: les secundàries són secundàries, tan secundàries que una persona que ni tan sols és la seva companya pot decidir si i quan la deixaran.

Quan hi ha un risc de veritat, estic completament a favor d’establir regles. Regles com, per exemple, has de fer com a mínim un metre i mig per a pujar a aquesta atracció…, no pots fer una intervenció neuroquirúrgica sense llicència mèdica…, res de sexe anal sense protecció amb estranys (fixeu-vos que aquest tipus de regla no té a veure amb la parella: té a veure amb protegir la teva valuosa salut!)…, no es pot jugar amb foc en aquest esdeveniment perquè els sostres són baixos i hi pengen garlandes de paper. Però en general les regles al voltant del poliamor són essencialment l’equivalent a dir que l’amor (o el sexe, o tenir cites) és perillós i cal regular-ho estrictament per tal de no ferir ningú. En la meva opinió aquesta és una manera ben estranya de veure la possibilitat d’immensa alegria i connexió amb altres persones -com si fos una bomba que pot detonar si no es manipula amb un protocol impecable. Com més regles entren en joc, més s’està indicant que no es confia que la persona subjecta a aquestes regles operarà d’una forma alineada amb els principis que compartiu. O, pel contrari, esteu indicant que necessiteu estar sota una estricta supervisió, ja que si no és així engegareu a rodar el benestar de la vostra companya. Si us cal legislar alguna cosa, és perquè no espereu que succeeixi sense legislació. És una situació ben trista quan ens referim a relacions suposadament amoroses i possiblement a llarg termini.

És que les regles no són mai bones? Jo no diria tant. Poden ser un mal necessari, una mesura temporal per anar tirant durant una temporada complicada en què es suposa que esteu treballant en una solució millor. I això és el que esteu fent. Vull dir, ara mateix. Oi? Des d’una perspectiva completament diferent, les regles poden ser plaents, o carregades d’erotisme (etc.), com en les relacions entre dòmines i submisses – tot i que fins i tot en aquesta mena de regles, quan s’imposen des de la por o s’arriba a l’acord per tal d’evitar un càstig, poden constituir una forma de lligam no ètic dissenyat per a sostenir les inseguretats d’una persona a expenses d’una altra. Però a banda d’aquestes instàncies tan específiques i circumscrites, les regles són millors quan es fan servir amb moderació i, fins i tot aleshores, només quan no hi ha altres opcions disponibles.

De quines solucions estic parlant? Confiança. Pura i simple. La confiança és el substrat en què hauria de créixer el poliamor, així com qualsevol altre tipus d’amor. Digues allò que vols dir, sempre, i digues-ho tot. Mantingues fins al final els teus compromisos. No facis promeses que no pots mantenir. Assumeix que l’altre té bones intencions. Fes preguntes. Escolta, escolta, escolta. Fes més preguntes i escolta més. Calma les pors. Treballa en les teves inseguretats des del lloc on neixen -a dins teu. Sigues bona persona. Sigues consistent. Sigues generosa. Demana explícitament allò que vols. Posa clarament sobre la taula allò que vols. Disculpa’t quan la caguis, i prova d’arreglar-ho. Troba estratègies per a compensar les teves limitacions, tal com poca memòria o ansietat o manca de vocabulari per a expressar sentiments o qualsevol altra cosa que t’impedeixi fer totes aquestes coses hàbilment. Sí, serà molta feina. Fes-ho igualment. Encara millor, fes-ho perquè aquesta feina per si mateixa t’aporta benestar i et fa sentir que transites el món en la direcció que sents correcta. Si has comès errors en algun d’aquests punts, o en qualsevol altre, i has ferit la/les teva/es companya/es, arregla-ho. Feu la feina plegades. Aneu a teràpia de parelles. Practiqueu noves habilitats comunicatives juntes. Invertiu el vostre temps, energia i esforç en fer el vostre substrat saludable i ple de nutrients, més que no pas en construir tanques al voltant del jardí.

Des d’allà, podeu demanar tot tipus de comportaments sense que calgui que siguin regles. Per exemple, “M’encantaria conèixer el teu nou vincle. Podem quedar per fer un te la setmana que ve?” o “Ei! M’envies un missatge quan estiguis venint cap a casa i així calculo a quina hora tenir el sopar llest?” o “Em faria sentir estimada i especial si hi hagués una marca de vi que només beguéssim juntes” o fins i tot “Em fa molta por perdre’t i necessito que m‘ajudis a sentir-me més segura”. De nou, no es tracta només d’una qüestió semàntica. Aquestes altres formes de relacionar-se no són “igual que tenir regles”. Van de generositat i benestar i cures, no de control, límits i por. La intenció compta, en aquest cas.

  1. El poliamor és (quasi) heterosexual. A més de mono i jove i blanc. I també nou i excitant i sexi! Aquest element de polinormativitat no implica directament els altres tres, però ja que parlem de la representació que té als mitjans, val la pena esmentar-lo. Als mitjans, el poliamor es presenta tranquil·lament com quelcom que fan les persones heterosexuals, excepte pel que fa a algunes dones bisexuals que tenen un primari home i secondàries dones. És extremadament estrany que configuracions poliamoroses lesbianes, gais o queer apareguin a les representacions del poliamor dels mitjans de masses, fins i tot quan els cercles LGBQ són caus de cultiu de l’activitat poliamorosa, i les persones LGBQ tenen una llarga i il·lustre història amb les no-monogàmies, tot i el recent entusiasme pel matrimoni. Només cal anar a pràcticament qualsevol trobada LGBQ -fins i tot les més mainstream i no podràs fer dues passes sense xocar-te amb sis persones mínim que practiquin algun tipus de no-monogàmia, des de les típiques aventures mig monògames de sauna fins a famílies completament poli. És tan comú que és quasi (buf!) normal.

Però si els mitjans de masses dediquéssin massa columnes al poliamor LGBQ, la gent pensaria que el poliamor és una cosa gai, i això no vendria tantes revistes. Així que l’article típic de moda és més del rotllo “Coneix en Bob i la Sue. Són una parella poli. Són parella primària i junts tenen cites amb altres dones.”, o “tant l’un com l’altra tenen cites amb altres dones”, o “munten festes sexuals al sòtan” o fins i tot, tot i que és menys usual, “en Bob té cites amb altres dones i la Sue amb altres homes”. Les representacions dels mitjans de masses gairebé mai trenquen la regla de “un penis per cap”, la qual cosa és exactament igual d’ofensiva com sona. No trobareu en Bob quedant amb en Dave, o la Sue quedant amb en Tim i en Jim mentre en Bob es queda a casa mirant una peli. Perquè… vés per on! Això és anar massa lluny. Vull dir que tenir històries amb dones és una cosa però ficar un segon home a l’equació, no hauran els homes de resoldre-ho a cops de puny? Provar qui dels dos és més mascle? Ho diu la psicologia de l’evolució! És un tema de natura! Perquè quan hi ha un penis (i només un penis), això és sexe de veritat i això vol dir que és una relació de veritat i hem de tenir una relació de veritat per a poder tenir estructures primàries i secundàries i ens calen estructures primàries i secundàries per a ser una parella poli! (Mmm… Potser a fi de comptes aquest punt té molt a veure amb els altres tres).

Tot això dóna lloc a un escenari en què el poliamor es presenta com quelcom super de moda que practiquen heteros moderns i atrevits, i creu-me, n’estan la mar d’orgullosos. No cal dir que tot aquest enfocament va des de simplement no tenir la més remota idea de la filosofia queer fins a ser realment ofensiu.

Afegiu-li el desig dels mitjans de masses de mostrar imatges en què la gent poli és moníssima, jove i blanca, i tenim una fotografia francament molt reduïda. Les revistes volen mostrar persones que siguin tan convencionalment atractives com sigui possible, d’entre 20 i 40 anys, i pràcticament mai que no siguin caucàsiques (a no ser que tinguin un altre color de pell que es consideri, ja sabeu, sexi i exòtic, com despampanants homes negres o precioses dones asiàtiques). És una pena, perquè les històries de gent poli de 60 o 70 anys serien fascinants. I no, no tota la gent poli és blanca, però quan aquesta és la única imatge que es dóna del poliamor, definitivament es crea una barrera que fa molta gent no s’identifiqui fàcilment com a potencialment poli.

Els mitjans estan principalment interessats en el component sexi. No podem infravalorar la relació que hi ha entre com de fotogènica és una persona i quant d’interès en mostrar-la tindran els mitjans. I això va de la mà amb sexualitzar-ho tant com sigui possible. No oblidaré mai, per exemple, què va passar quan fa uns deu anys vaig sortir a la revista Châtelaine amb una companya. El fotògraf em va insistir moltíssim per a què em treiés la samarreta per a fer les fotos, assegurant-me que seria de bon gust. Quan li vaig preguntar per a què volia que em despullés, em va dir “perquè no ets lletja. És molt difícil fotografiar persones lletges”. Mmm… gràcies? La meva samarreta es va quedar on estava, però aparentment una persona jove, blanca i mona era encara prioritària, perquè les meves fotos van continuar ocupant més espai que cap altra de les persones que apareixien a l’article. Les lletges. Dimonis!

No em malinterpreteu. El sexe i l’atracció són forces significatives dins les relacions poli. Això no té res de dolent, i no necessito posar-me en mode “no tot té a veure amb sexe” amb vosaltres. Té a veure amb sexe, almenys per a moltes de nosaltres. Però no té a veure només amb sexe. Si tingués a veure només amb sexe, no seria poliamor -seria tenir sexe casual amb molta gent, que també és fantàstic, però normalment no implica compromís ni romanticisme. Si mai tingués a veure amb sexe, tampoc no seria poliamor -seriem només una colla d’amigues, que també és genial, però tampoc no acostuma a implicar romanticisme, tot i que possiblement sí compromís. Però als mitjans els costa trobar l’equilibri. El públic està interessada en les orgies, amb qui dorm amb qui, com de sovint i, guau, tríos! I he dit ja que han de ser joves, mones i blanques?

Aquests articles intenten presentar una fantasia on persones convencionalment atractives tenen sexe exquisitament transgressor (però no terroríficament transgressor) mentre es mantenen tan fermes dins els límits de la convenció parella-relació com sigui humanament possible donades les circumstàncies. Aquesta fantasia ven. A la resta no ens fa cap favor.

Afegeixo aquesta secció ara (una setmana després de publicar l’entrada) perquè unes quantes persones han posat sobre la taula la pregunta de per què faig servir l’acrònim LGBQ sense incloure la T de transgènere/transexual. Intentant no divagar massa per a no perdre de vista el tema de la polinormativitat com a representació als mitjans d’un cert tipus de model relacional, i els problemes tant amb la representació com amb el model -i sé que vaig exagerar força aquest ‘no divagar massa’ donada la llargada d’aquesta entrada- no vaig entrar en la llarga llista de formes en què la polinormativitat dóna suport a altres tipus d’omissions i normativitats. Quan faig l’elecció editorial d’aquest acrònim, puc haver perpetuat moltes d’aquestes omissions jo mateixa. Així que l’aclariment està justificat, per descomptat. (Algunes d’aquestes línies apareixen també a la secció de comentaris, així que els trobareu repetits si repasseu aquells també.)

Doncs aquí va: estic cada vegada més incòmoda amb l’acrònim LGBTQ, ja que la inclusió de la T de ‘transgènere’ (una identitat de gènere) al final d’una llista de lletres que defineixen orientacions sexuals (no gèneres) implica una certa inexactitut. Les persones gais, lesbianes, bisexuals i queer poden ser trans o no-trans; i les persones trans poden evidentment ser gais, lesbianes, bisexuals, queer o heterosexuals (o qualsevol altre) pel que fa a la seva orientació. No totes les persones trans es senten atretes per les comunitats o les lluites gay, lesbiana, bisexual o queer, i tampoc totes les persones que han passat per una transició senten la necessitat d’identificar-se obertament com a transgènere, fins i tot si sí s’identifiquen com a gais, lesbianes, bisexuals o queers. No em suposa cap problema fer servir LGBTQ per a descriure, per exemple, una revista o un grup o un comitè o el que sigui, sempre què a les persones representades per l’acrònim sencer i no està simplement intentant semblar ultra-progressista. En aquesta entrada, parlo d’orientació sexual i no d’identitat de gènere, així que em va semblar (i encara m’ho sembla) poc acurat afegir la T a aquella llista en concret.

Però això no vol dir que les persones trans no tinguin cabuda en aquest debat. Més aviat el contrari. La polinormativitat perpetua també la cisnormativitat, en dues direccions. (Anomenem cisnormativitat a la idea que totes les persones a les quals s’ha assignat un sexe determinat en néixer s’identifiquen encara amb aquell sexe i expressen una identitat de gènere “apropiada” com a conseqüència, i que qualsevol altra situació és rara o dolenta.) Una és la de la representació en els mitjans: les persones trans rarament apareixen com a representants del poliamor en els mitjans de masses. Això és per tant cisnormatiu per omissió. L’altra, més complexa, resulta evident quan aprofundim una mica més en la regla del “un penis per cap”, i en com entenem l’orientació sexual. La idea de “un penis per cap” es basa en l’assumpció que “penis” es pot fer servir com a abreviació d’”home”, perquè els homes tenen sempre penis i només els homes en tenen. Això, òbviament, esborra les vivències de moltes persones trans per a les quals els seus genitals i gènere no s’alineen, ja sigui perquè són homes que van néixer sense penis o perquè són dones que van néixer amb un penis (independentment de com són els seus genitals en aquest punt de la seva vida o quines paraules fan servir per a referir-se a ells).

“Un penis per cap”, en general, es sosté també en la idea que els homes i les dones són naturalment diferents d’una forma diguéssim essencialista, fonamental, biològica, fins el punt que tenir una relació (en aquest cas secundària) amb un home serà substancialment diferent en tant que home del que seria amb una dona pel fet de ser una dona. Aquesta idea acaba predeterminant com la gent creu que anirà una relació -com serà el sexe “real”, com d’intenses podran arribar a ser les emocions, i per tant com de “segur” és “permetre” que les seves parelles principals s’impliquin en aquella relació. Això no té en compte la possible presència de persones trans en aquesta equació. Però fins i tot si per alguna raó aquesta possibilitat no existís en una situació determinada, demostra un enfocament des del qual les dones i els homes són naturalment així o aixà degut a la seva anatomia. Això, conceptualment, deixa les persones trans -fins i tot si no en coneixes cap (conscientment!) i no tens oportunitat de conèixer-ne cap- dins les caixetes que se’ls van assignar en néixer. Això implica que el gènere cap al qual han transicionat és d’alguna forma menys real o vàlid. També manté el gran espectre de persones que no són trans -ja siguin cisgènere o, com jo mateixa, gènere-fluid o en algun lloc en l’espectre del no-binarisme- lligades als compartiments que els van ser assignats en néixer, insistint que aquests compartiments determinen qui som, qui podem ser, amb qui podem follar i com és tenir un vincle romàntic amb nosaltres. En darrera instància, la cisnormativitat fa mal a tothom. Les persones perjudicades d’una forma més cruenta acaben sent les que són visiblement més diferents, que en general acostuma a ser el lloc de les dones trans. Però la cisnormativitat no és un problema “només” de les persones trans. Es tracta de construir un espai on totes nosaltres podem existir de la forma com desitgem.

Tal com passa amb qualsevol model normatiu, la polinormativitat treballa conjuntament amb molts altres models normatius per tal de crear una imatge complerta, si bé rarament explícita, a la ment de les persones sobre Com Funciona el Món, qui compta i qui no, què és real i què no val ni tan sols la pena tenir en compte. Així, a més de qüestions sobre raça, edat i orientació, tal i com havia esmentat abans, sobre gènere, com he apuntat ara, la polinormativitat va de la mà amb altres idees problemàtiques. Idees sobre què hauria de ser i què no una família, i de com els nens haurien d’encaixar en aquesta equació; qüestions sobre classe i posició econòmica; i moltes d’altres. Però, tal i com va remarcar un seguidor, això és un post d’una blog, no un llibre. De moment…

Fi de la nova secció! —

En definitiva, tinc tres problemes clau amb la polinormativitat.

Primer problema: el model de polinormativitat fa una mica d’angúnia. Potser funciona bé, poooootser, per a algunes persones -no aniré tan lluny com per a dir que mai funciona. Però porta en el mateix sac un munt de problemes per tothom qui hi està involucrat, especialment per a aquelles persones que estan en la posició de menys empoderament dins de l’estructura de la relació, però també de formes subtils i insidioses per a aquelles que estan en posició de privilegi. Vaja, qui ho havia de dir, és gairebé el mateix que passa amb pràcticament tots els sistemes de privilegi/opressió del món mundial! No arribaré al punt de dir-li a la gent polinormativa, “Ei, ho esteu fent malament”. Però, sent sinceres, no seria un disbarat. Bé, potser hauria de ser “No ho esteu entenent.”

A causa d’aquest posicionament, crec que puc provocar comentaris de ràbia o defensius de moltes persones polinormatives que pensen que el seu model és meravellós. A elles els dic el següent: si ets membre d’una parella ‘primària’ dins un model polinormatiu, i la teva/es companya/es secundària/es pot/poden fer una apologia del teu model tan o més sentida que la teva (no una defensa de vosaltres com a persones individuals, ni de la vostra relació, sinó del model polinormatiu en sí), sense obviar ni dir cap mentida piadosa per evitar el risc de crear un conflicte o possiblement perdre’t com a parella, aleshores formes part de la minoria de gent polinormativa per a la qual el model funciona realment bé per a totes les parts implicades. (I em refereixo realment a totes les parts, perquè si només funciona realment bé per a la parella primària, aleshores el model no està funcionant.) Si aquest és el teu cas, no cal que et posis a la defensiva – no t’estic criticant a tu. D’altra banda, si aquest no és el teu cas, frena un moment i pensa seriosament sobre les crítiques que t’estic fent.

Quan comenci a veure als mitjans de masses un munt de parelles secundàries felices i satisfetes, testimonis de com de meravellós és el model de parella primària-secundària…, quan aquestes parelles secundàries comencin a escriure els últims èxits en llibres sobre poliamor, aconsellant, portant la veu cantant en els programes de televisió, i fent tot això en qualitat de secundàries (no com a persones que són casualment parelles secundàries d’algú però que està tot bé i equilibrat i és just perquè són també al mateix temps parelles primàries d’algú altre)…, quan mostrin les seves cares a les fotos, facin servir els seus noms reals complerts a articles, i en general no sentin que la seva posició en aquestes estructures que giren al voltant de parelles primàries així exposades sigui ni una miqueta estranya…, quan això no sigui una cosa excepcional sino la principal imatge que percebi des de i sobre les parelles secundàries…, aleshores modificaré el meu discurs. Sospito que no caldrà.

Segon problema: Els mitjans presenten aquestes normes poli com…, bé, com normes.Com La Manera de Ser Poliamorosa. En el millor dels casos, es fa una menció breu sobre com allà fora hi ha altres persones que tenen formes diferents de practicar el poliamor, formes que no acabem d’entendre o que potser són massa complicades per a que poguem resumir-les en un article de 1.000 paraules. (Tríades! Quads! Famílies! Ws i Xs i alfabets grecs i constel·lacions i ecosistemes! Fa tot molta por. I de fet les mates són complicades.)

Però la major part del temps, els “altres” (oooh, atenció a l’estructura!) tipus de poliamor ni tan sols s’esmenten. Hi ha aquesta forma i ja està! No és meravellosa? Quanta valentia! Què poc comú! Súper innovador, no us sembla? … Bé, sigui o no de forma intencionada, aquest enfocament acaba esborronant la imatge del poliamor, reduint-lo a la seva expressió més simplista, sense detalls. No és cap coincidència que aquesta versió sigui la que més s’apropa a una relació d’un home i una dona, basada en el matrimoni i amb família nuclear a la què se’ns diu que hem d’aspirar totes. Tot el que hem fet és fer una mica més laxes totes les regles al voltant del sexe, i a diferència (però tampoc no massa) de l’ètica swinger, estem “permetent” existir a la part emocional de tot plegat, en el sentit que tenim relacions i no estem “només” follant. Però tampoc no el tipus de relacions que posen en perill (?!) la parella primària. No amb persones que, Déu ens en salvi, fan demandes a un o els dos membres de la parella primària, o els desafia, o vol tenir alguna cosa a dir en com funcionen les coses. Si això és així, bé, si això és així que se’n vagi a pastar fang, perquè el més important és la parella primària! En això podem estar totes d’acord, no? I és clar que sí! Aquesta és l’essència de les relacions primàries. El terme ja ho deixa prou clar. Una persona està primer, la resta no. I és per això que les masses poden entendre perfectament el món poli: perquè entès d’aquesta manera, no és tan fonamentalment diferent de la monogàmia.

Tercer problema: Tot aquest estat de coses és una mala jugada per les persones que just arriben al poliamor. Per tota aquesta representació des dels mitjans de masses, un munt de persones que acaben d’aterrar en aquest món estan jugant amb molt desavantatge.

No sóc massa d’idealitzar el passar, però és que uf!, com n’eren de diferents les coses fa deu o quinze anys! En els meus temps (ha!), si volies aprendre sobre poliamor, només hi havia una manera: Ètica promíscua, de Dossie Easton i Catherine A. Liszt (com era coneguda aleshores la Janet Hardy). Tot estava prou bé. No era perfecte. Molt inclinat cap al rotllo hippie de festes sexuals a San Francisco, i escrit amb un llenguatge tan bàsic que qualsevol persona el podria entendre, però en general força sòlid i incitant a la reflexió. Poliamor: el nou amor sense límits de Deborah Anapol mai va ser tan popular o sexi, però es va convertir en un clàssic silenciós, i donava un angle diferent. I vaja, això era tot. Apart d’això, hi havia alguns fòrums de discussió en línia i potencialment, si vivies en una gran ciutat, grups locals de persones poliamoroses. Això vol dir que si volies aprendre com practicar el poliamor, pràcticament t’ho havies de muntar tu soleta (la qual cosa pot ser bona, tot i que suposi un repte extra), parlar amb gent de la teva comunitat local, que probablement era força petita però també càlida i efectiva com a xarxa de suport, o anar a alguna conferència a algun lloc lluny on s’ajuntés un grupet de gent. I aquesta gent podia estar practicant el poliamor de moltes formes diferents, més que no pas la de parella primària-secundària. (Fins i tot aleshores, aquesta fòrmula era fotudament habitual, així que no estic dient que la polinormativitat sigui una cosa plenament nova, simplement que és pitjor ara que mai.)

Ara mateix, en canvi, pots googlejar “poliamor” i obtenir un munt d’articles polinormatius pràcticament idèntics, i pots reunir-te amb gent local que ha llegit els mateixos articles que tu, i ajuntar-vos i practicar el poliamor polinormatiu exactament com els mitjans us han dit que ho feu. I si això és tot el que volies fer, aleshores t’estàs conformant amb la punta de l’iceberg. Estàs intercanviant la norma monògama per polinormativitat, la qual cosa implica relativament poca flexibilització, i t’estàs aturant allà perquè segurament estàs convençuda que no hi ha res més enllà (i en qualsevol cas ja has guanyat molts punts per a convertir-te en una persona guai). No se t’insta a pensar realment sobre tots aquests temes sense models imposats de base, la qual cosa vol dir que mai arribes a esbrinar què de fet funcionaria millor per a tu. D’aquesta manera, l’element més fonamental del poliamor -el de rebutjar l’estàndard monògam, i repensar radicalment la nostra forma d’entendre, donar sentit i practicar l’amor, el sexe, les relacions, el compromís, la comunicació, etcètera- es perd a base de motllos prefabricats que ho redueixen tot a un, dos, tres. La representació als mitjans oculta cada vegada més el benefici més profund i significatiu del poliamor i, en conseqüència, aquest és cada vegada més i més inaccessible per a qualsevol persona que tot just comenci en aquest món.

********

Sento la necessitat de reiterar per última vegada que el meu problema en tot això és el model polinormatiu i la insistència dels mitjans de masses en reproduir-lo; no amb una estructura relacional específica o amb cap persona en concret que la practiqui. Sí, el model polinormatiu i l’estructura relacional de parella primària-secundària acostumen a anar de la maneta, però mirant-te no sabria dir quin procés, quins valors o quines circumstàncies t’han portat a la teva estructura actual, o per què tries una certa terminologia, així que ni puc criticar o jutjar persones concretes o grups poliamorosos pel sol fet de tenir una estructura de parella primària-secundària, ni ho faré. Si aquest article et fa posar a la defensiva, et convido a seure amb aquesta sensació i pensar què la provoca.

La distinció clau aquí és entre la filosofia i la situació o pràctica actual. D’una forma similar a com l’orientació sexual i la pràctica sexual actual no són la mateixa cosa. Pots, per exemple, ser homosexual i practicar el celibat ara mateix; o ser bisexual però haver tingut relacions només amb dones darrerament; o ser essencialment heterosexual però haver tingut sexe amb algú del teu mateix sexe (tot i que conec gent que estaria en desacord amb aquest darrer punt). Quan parlem de poliamor, sovint, independentment de la teva filosofia, pots trobar-te tenint un vincle molt significatiu que impliqui convivència i tenir una o més relacions menys serioses, amb menys compromís o menys intenses. Jo és amb la mentalitat polinormativa i la seva prevalença amb les que tinc un problema, no amb la forma que la constel·lació d’una relació poliamorosa pugui tenir a la pràctica.

********

Si vols conèixer més enllà del model polinormatiu, tinc algunes lectures recomanades per a tu. Primer, llegeix Redefining Our Relationships de Wendy-O-Matik. Després, fes una ullada a Polyamory in the 21st Century: Love and Intimacy with Multiple Partners, de Deborah Anapol (no l’he llegit sencer encara, però els extractes que he vist em porten a pensat que la Dra. Anapol té moltes coses interessants a dir sobre relacions no-polinormatives, tot i que no crec que ella faci servir específicament aquest terme). Dedica un temps a llegir Franklin Veaux. Llegeix les meves 10 Rules for Happy Non-Monogamy. Si estàs mantenint una relació de D/s o M/s, llegeix P ower Circuits: Polyamory in a Power Dynamic, de Raven Kaldera (vaig contribuir-hi amb una assaig). Cerca informació, idees, aportacions que et portin a pensar, treballa les teves habilitats i eixampla el teu cor. Ara et toca a tu moure fitxa.

L’Andrea Zanin és escriptora, traductora i editora, així com autora del blog Sex Geek (aquí), al voltant de temes relacionats amb les relacions no normatives, sexe no normatiu i gènere.