Col·leccionista d’etiquetes

Relat original de Pau Masats, 2012.

Tamborinejava. A en Guillem Casanova poc li importava que els cabells xops s’enganxessin a la closca, o que la camisa es tornés semitransparent, o que l’aigua s’escolés dins les sabates i els mitjons. Aquell matí havia comprat un bitllet des de París, després de llegir una petita ressenya en un bloc: “Mel-o-drama: un espectacle exquisit. No te’l deixis perdre!”

Feia tres anys ben bons que no es passejava pel Paral·lel; des que va marxar a França en un moment de pànic no havia tornat a posar els peus a Barcelona. Els cartells lluminosos dels teatres, la xerinola de noctàmbuls aglomerats als bars esperant que amainés la pluja, tot eren pinzellades d’una altra època.

L’espectacle era a punt de començar. Mentre sonaven les notes de Willkommen^[1], una noieta amb vestit de lluentons el va acompanyar fins a la taula reservada, al costat d’un grup de joves rialleres que celebraven un comiat de soltera.

S’apagaren els llums de la sala. A l’escenari hi havia mitja dotzena de coristes que dansaven al ritme de la guitarra elèctrica:

—They say the neon lights are bright on Broadway. They say there’s always magic in the air^[2].

Després de dues estrofes, uns compassos de transició i la melodia va canviar totalment d’estil; els coristes desaparegueren i l’estrella féu l’entrada triomfal. Allí estava, sota els focus, la raó per la qual havia ajornat les sessions d’aquella tarda i havia volat gairebé un miler de quilòmetres: Mel, amb una cabellera daurada més llarga de com la recordava i un barnús del color del vi.

—Vet aquí una vegada una cabaretera que actuava en un tuguri del Paral·lel, més o menys com aquest. Era una estrella caiguda en desgràcia, una diva oblidada. Cada nit comptava els espectadors que encara es dignaven a veure-la, un número que minvava en cada funció.

L’artista va recórrer el públic amb la mirada, i quan va clavar els ulls en els d’en Guillem durant uns instants més llargs que en els de qualsevol altra persona, els batecs se li van accelerar: l’havia reconegut.

—Els admiradors l’abandonaven —prosseguia—. Ah, em sembla que sento el seu cant. Escoltem-la.

I es va posar a cantar amb aquella veu mel·líflua que posava la pell de gallina:

—Midnight, not a sound from the pavement. Has the moon lost her memory? She is smiling alone^[3].

La màgia del musical va traslladar en Guillem a un temps que li semblava tan llunyà que podria ser una altra vida.

~.~.~

Camina sense pressa, mentre assaboreix cada detall del carrer de la Cera, una micro Babel de saris i bruses de coloraines, flaire de curri i baklava. A través d’una finestra s’escola un cant amb ressons de Broadway. És aquí, número 22. Truca al timbre; per uns instants, la veu emmudeix, però retorna amb més intensitat a mesura que s’enfila per l’escala. I quan ja arriba al replà, uau! Recolzada a la porta, una figura embolcallada amb un barnús de tons bordeus se’l mira de fit a fit, mentre entona la darrera estrofa:

—If you touch me, you’ll understand what happiness is —és una invitació?—; look, a new day has begun^[3].

Aplaudeix lentament. L’artista mig esbossa un somriure i abaixa els ulls, amb les galtes enrojolades. En Guillem l’estudia a fons, intenta esbrinar el sexe dels àngels. Després d’uns segons de silenci, s’encongeix d’espatlles:

—Mel Romaní?
—Jo mateixe —pronuncia la darrera e de forma molt tancada, lluny del so neutre que es podria confondre amb una a—. Véns per l’anunci, oi? Passa, passa.

El pis és un museu d’etiquetes. N’hi ha per tot arreu, de totes mides i de tots colors, cadascuna amb un missatge. “Porta d’entrada – noves oportunitats”, “4 nov. examen psicologia social”, “Trastorn d’oposició i desafiament: som el 99%”. Això sí, la disposició és mil·limètrica, sembla un puzle.

—És una de les meves manies —confessa Mel, la mirada fugissera—. També m’agrada cantar i…
—Fantàstic! —l’interromp en Guillem—. Tens una veu preciosa.

Indefinida, hauria afegit. Intrigant.

~.~.~

I aquest afalac va insuflar-la de confiança; alçant els braços, com si fos una diva, va fer un gir, amb tan mala fortuna que s’entrebancà i s’abalançà sobre el galant. No van caure de miracle. Podria ser l’escena d’un conte de princeses, però les princeses no són maldestres, i cauen en braços del cavaller amb més elegància.

~.~.~

L’habitació en lloguer és l’únic oasi lliure d’adhesius, i malgrat ser una mica encongida i no tenir finestra, el preu és raonable. En Guillem tampoc no necessita gaire: si li concedeixen les pràctiques a França, només s’hi quedarà uns mesos.

Més tard, mentre es prenen un cafè amb gel, se submergeixen en un joc de preguntes i respostes. Comencen per les típiques:

—A què et dediques?
—He acabat fisioteràpia. Et fa res si porto gent a casa per fe’ls-hi massatges?

Ben aviat prenen un caire més personal:

—Què fas els divendres a la nit?
—Sortir de copes, i si hi ha sort, ja saps —en Guillem pica l’ullet—. Noi o noia?

Pausa.

—Descobreixe-ho. Mmm, plàtan o kiwi?
—Macedònia… —l’esguarda durant uns segons, i afegeix—: amb Mel.

Deu minuts més tard, Mel anul·la la resta d’entrevistes. Dos dies més tard, en Guillem torna amb un parell de maletes.

~.~.~

Durant els primers dies de convivència, adapten un xic els ritmes i vides: surten a córrer plegats, mengen amanides i hamburgueses de tofu, organitzen festes de gent alternativa. Quan es troben sols, comparteixen alguns secrets: en Guillem ha vist l’àlbum, la col·lecció d’etiquetes especials de Mel, i Mel ha vist l’agenda, la col·lecció selecta d’amants d’en Guillem. Sovint riuen, s’intercanvien mirades intenses… Malgrat l’elevada producció d’oxitocina i feniletilamina, Mel roman intangible.

~.~.~

—Hi ha hagut una carga policial al Passeig de Gràcia.

En Guillem s’atura a mitja abdominal; en adonar-se que Mel s’abraça el costat dret i avança de gairell, s’aixeca d’una revolada.

—Deixa’m veure.

Sota dues samarretes indignades i uns sostenidors d’aire, queda al descobert una franja rosada, a pocs centímetres del pit pla. Noi… noie, es corregeix. Al primer contacte, Mel s’estremeix, encara que de seguida els dits experts del fisioterapeuta esborren tota la tensió: ressegueixen la marca que ha deixat la porra, i apliquen la pressió adequada, en cercles, per alleugerir el dolor. I quan el massatge deixa de tenir sentit terapèutic i esdevé una carícia dubitativa, en Guillem busca alguna resposta en l’esguard del jove.

—No vull convertir-me en l’amant dels dimecres… —xiuxiueja Mel, al cap d’uns instants.

Ah, d’això es tracta. Aleshores li parla del poliamor, de l’amor lliure i infinit i que, per tant, no disminueix encara que es comparteixi amb més persones. És una qüestió d’honestedat, d’entrega sense exigències, de no aturar els sentiments.

—Per tu tinc tots els dies de la setmana.

El somriure que li dedica esfondra les darreres defenses. Els llavis es troben en un petó cada vegada més agosarat; en Guillem l’abraça amb cura, mentre les mans de Mel tantegen territori fins llavors desconegut. Una altra samarreta que cau a terra.

Sense necessitat de paraules, acorden continuar en un espai més íntim, i la cambra de Mel resulta ser el més proper. Abans, però, el jove s’atura a l’escriptori i en una nota adhesiva fúcsia escriu el mot que acaba d’aprendre: Poliamor. S’atansa cap al company, que es mossega el llavi mentre l’espera reclinat sobre els coixins, i li enganxa la nota al pit. Sota el palmell percep els batecs accelerats.

Aviat reprenen els petons i les carícies, i l’etiqueta es perd entre els llençols. L’endemà, quan Mel la retroba, l’enganxa a l’àlbum.

~.~.~

De jove tenia un somni: volia ser princesa. Volia ser la més bella, volia trobar el príncep blau. I el va trobar. Aquí és on acaben la majoria de les històries… però com segueixen, una vegada s’ha assolit el somni?

~.~.~

Una tarda Mel apareix amb una agenda amb la Marilyn Monroe en la portada. Des d’aleshores, frikis, lolites, jasps, punks, óssos i tota la fauna més diversa desfilen pel carrer de la Cera 22. En Guillem sol bromejar: d’on treus aquesta gent? Però gairebé sempre s’apunta a la festa, de la mateixa manera que Mel ja no s’amaga quan en Guillem flirteja amb altres amants. Ara ho comparteixen gairebé tot, i troben que la seducció és més divertida quan la juguen a tres o més bandes.

~.~.~

Després de Nadal rep un missatge de París: l’han acceptat a l’Hôpital de Saint-Maurice, una de les escoles de fisioteràpia amb més prestigi. Es passa tot el dia amunt i avall realitzant tràmits per aconseguir la documentació necessària. Al capvespre, de camí cap a casa, s’atura a la vinoteca i compra un bordeus per celebrar-ho.

—Mel —silenci—. Mel! Tinc una bona notícia!

Cap remor, ni tan sols els compassos de Raphael o Lady Gaga que s’escolten quan Mel es tanca a la cambra a estudiar. A la memòria li vénen les bromes del matí, fruit de l’anunci d’una cita amb Súcubus66 i DaemonSex, àlies d’un dels xats de cibersexe que Mel freqüenta últimament. Potser han quedat a un altre lloc. Però a la porta es balanceja el cartell del Don’t /Please disturb que Mel penja quan es troba en companyia. Han vingut aquí.

—Puc pas…

La pregunta mor als llavis tan bon punt veu a Mel arraulit entre els coixins, només amb una samarreta roja esparracada. L’ampolla rellisca de les mans, el bordeus s’escampa com un toll de sang. No se n’adona. Tota l’atenció d’en Guillem es concentra en el jove que tremola, la mirada perduda; no reacciona ni amb la trencadissa de vidres, ni amb el crit desesperat, ni quan li passa una mà davant dels ulls o li acarona una galta. I l’etiqueta! Enganxada a la pell, al ventre, més avall del melic; amb un gargot quasi il·legible, l’antítesi de la cal·ligrafia pulcra de Mel: BARATA. Què significa? No ho entén fins que es fixa en el lema de la samarreta, una de les campanyes amb més ressò en el barri: Jo també sóc puta. Barata.

Truca al 112. I després a la família. No li costa gaire localitzar el número d’en Marc Romaní, el germà gran, en una de les notes adherides a l’auricular.

—Mel… L’han… l’han violade, crec.

Amb dificultats, perquè Mel encara tremoleja, l’embolcalla amb el barnús. S’asseu al costat, l’estreny contra el pit i li murmura paraules tendres a cau d’orella fins que arriba l’equip d’urgències.

~.~.~

Una nina trencada. Vulnerable. El cos no responia, i la ment volia escapar d’un somni convertit en malson.

~.~.~

—Tu… Què fots aquí?

Alça els ulls, sorprès. És la primera vegada que en Guillem es troba cara a cara amb la mare de Mel, i per molt que està acostumat a les crítiques pel seu estil de vida, no s’esperava una reacció tan hostil en aquestes circumstàncies; no enmig de la UCI, entre cables, elèctrodes i monitors que brunzen al ritme de les constants vitals. Deixa anar la mà del seu company, que ni tan sols pestanyeja, immers en la calma induïda pels sedants.

—Senyora, entenc que…
—És culpa teva! —l’interromp ella—. Deixa’l estar. Vés-te’n!

Marxa sense protestar, no vol quedar-se ni un segon més allà on no és benvingut. A la porta gairebé topa amb el germà gran, que el segueix fins que deixen enrere la sala, les màquines, el blanc asèptic. Quan l’altre l’estira pel braç, en Guillem s’atura i deixa anar un sospir. L’acusació de la mare encara ressona a les orelles: és culpa teva, teva, teva, teva!

—Està alterada, ja li passarà —fa en Marc. En veure que en Guillem aixeca les celles, gens convençut, afegeix—: Ja li parlo jo. Un cafè?

Camina de forma automàtica al costat d’en Marc, s’allunyen de Mel. Mel… no puc deixar-lo, l’he de veure, l’he de veure. Quan pren consciència de l’entorn, es troba a la cafeteria amb una tassa fumejant a les mans.

—T’avisaré quan ella no hi sigui, val?

Llarg silenci, només trencat pels xarrups ocasionals de cafè. Ja ha xerrat amb en Marc un parell de vegades, fins ara no s’havia fixat que darrere les ulleres de pasta s’amaguen uns ulls d’ambre molt similars als de Mel.

—Gràcies però… per què? —pregunta al cap d’una bona estona.
—Perquè no parla d’altra cosa: Guillem aquí, Guillem allà…

I per la quantitat d’anècdotes que en Marc explica, dedueix que entre els dos germans no hi ha secrets. La conversa l’ajuda a relaxar-se una mica, fins i tot somriu.

—Per Nadal es va deixar una etiqueta… Espera.

En Marc busca dins la motxilla-Yoda, d’on en surt un iPad, diversos cables, una memòria USB, fins que la troba entre les pàgines d’un còmic de la Guerra de les Galàxies. Una cartolina vermella, retallada en forma de cor, amb un cordill daurat per poder-la penjar. I un nom: Guillem.

~.~.~

Al tercer dia en Guillem s’ha guanyat la confiança d’auxiliars i infermers, que el posen al corrent de l’evolució de Mel; s’assabenta que l’han traslladat a una habitació privada molt abans de rebre el missatge del germà. I cada vegada que la Sara de recepció l’informa de les entrades i sortides de la mare, s’imagina que protagonitza una novel·la de lladres i policies.

Quan té via lliure, puja a l’habitació sense perdre ni un instant, saluda en Marc, que marxa de seguida, i seu al costat del llit. Mel es troba perdut en una altra realitat i en Guillem no sap com fer-lo tornar. Un dia li parla de l’última manifestació d’estudiants indignats, el següent es presenta amb un bol de macedònia, un altre s’atreveix a taral·lejar algunes de les cançons més ensucrades de Disney. Té l’esperança de provocar alguna reacció, sense èxit.

~.~.~

Una nina trencada. Sense somnis. Una mera espectadora de la seva pròpia vida, que transcorria davant dels ulls com si fos la d’una altra persona.

~.~.~

Avui ha portat l’àlbum d’etiquetes i el fulleja davant la mirada esmorteïda de Mel:

—Mel de romaní… No sabia que n’hi hagués tanta varietat. XML: llenguatge d’etiquetes? Aquesta és del teu germà, oi? —Silenci; en Guillem continua passant pàgines—. Mmmm, obsessiu, hipocondríac… Personalitat múltiple, vols dir? —Per enèsima vegada es pregunta si parlar sol, o amb algú que no respon, és signe d’algun trastorn—. Pansexual… Genderqueer és una paraula?

I cap al final de l’àlbum, l’etiqueta de poliamor. El record del primer petó i les primeres carícies retorna amb força; la sensualitat càndida del principi, l’avidesa de Mel per aprendre, l’interès sobtat per conèixer gent i per compartir aventures amb múltiples amants. Sent una punxada al pit: això no és poliamor! Promiscuïtat… Què he fet?

En un rampell que ni ell mateix s’explica llança l’àlbum contra la paret.

—…illem? —la veu sona enrogallada pel desús.

Es gira, sorprès. Els ulls de Mel han recobrat vida, i l’univers també. Durant uns instants el cosmos es redueix a la distància que els separa, a la llum que irradien aquests ulls plens d’incògnites, a la força inexorable que atrau en Guillem vers els braços de Mel. I l’univers es contrau.

Quan arriba la mare, més d’hora del previst, troba en Guillem ajagut al costat del seu fill, acaronant-li els cabells amb tendresa. I Mel que no el deixa anar. Els observa des del llindar durant una bona estona, abans de fer-los notar la seva presència.

—Suposo que aneu en sèrio.

En Guillem es reincorpora, o ho intenta, ja que Mel se li aferra al coll.

—Ho sento, senyora. Ja sé que no vol…
—Sóc jo que demano disculpes —l’interromp—. Ja heu avisat? Van dir que si en Melcior reacciona, toquem el timbre.

No, cap dels dos hi ha pensat. Després que la infermera de les tardes hagi comprovat la millora del pacient i hagi marxat amb la promesa que l’endemà l’examinarà la doctora, la mare s’escura la gola:

—Quines intencions tens? —pregunta, amb to solemne.

En Guillem arrufa el nas:

—Què vol dir?
—Ets el més gran. Treballes? Podeu mantenir-vos amb el teu sou? En Melcior primer ha d’acabar la carrera.
—Mare… —protesta Mel, però la dona ni el sent.
—Penseu casar-vos? Perquè té pinta que la cosa es complicarà, no? I la teva família, què hi diu?

Aquesta ràfega de preguntes l’aclapara. Fa anys que en Guillem defuig el compromís. Ja li van trencar el cor una vegada; després del fiasco amb la Paola, no vol saber res de relacions monògames ni les seves implicacions. Però la mare insisteix. Es preocupa pel fill, i té unes expectatives que ell no pot complir. Com pot tenir cura de Mel, si en part és responsable que ara es trobi aquí? Si no li hagués parlat de l’amor lliure, potser…

A més, té els seus propis projectes. Per primer cop recorda el missatge de l’escola francesa. Queden pocs dies per l’inici del semestre de pràctiques, hauria de marxar cap a París si no vol perdre aquesta oportunitat. Es desfà de l’abraçada i s’aixeca precipitadament:

—Me n’he d’anar.
—Tornaràs? —la veu de Mel sona com una súplica.

Es dirigeix cap a la porta sense mirar enrera. No pot respondre la pregunta, si es gira, la resolució defallirà.
Just abans de sortir, ensopega amb l’àlbum.

~.~.~

Per passar més temps al costat del príncep blau, ella canvià, s’adaptà a l’espai, al ritme, als gustos d’ell. I quan malgrat tot ell la va abandonar, s’adonà que havia construït un personatge de fantasia; però en realitat, qui era ella?

Una nina trencada i abandonada?

No; era un fènix, una lluitadora innata, un arbre en la tardor que necessitava desprendre’s de les fulles pansides per tornar a florir a la primavera.

~.~.~

Feia estona que en Guillem no podia contenir les llàgrimes. Sens dubte que el fil argumental de Mel-o-drama es basava en la història d’amor que havien viscut anys enrere. En la interpretació de Mel es besllumava la confusió i el dolor que li havia causat la seva marxa precipitada, així com la força que havia trobat per reprendre el control de la seva vida.

En aquella escena ressemblava un arbre: faldilla llarga i daurada; tors i braços coberts d’etiquetes en forma de pàmpols, també daurades. Enlairava els braços i els balancejava d’un cantó a l’altre, i poc a poc s’anava desprenent de cada fulla:

—Els amants volen lliures amb el vent. Si ho desitgen, tornaran…

Mentre deixava caure l’etiqueta Enamoradissa l’artista no apartava els ulls d’en Guillem. Al llarg de l’espectacle, Mel se l’havia quedat mirant en més d’una ocasió, quan deixava alguna pregunta en l’aire o quan parlava del galant que seduïa a la cabaretera i després l’abandonava. Sí, es dirigia a ell; com se suposava que havia de respondre?

—No sóc ni home ni dona; no tinc gènere, no sóc un jersei^[4] —la fulla Dona voleiava cap al públic.

Durant aquells anys, en Guillem no s’havia permès donar gaires voltes a les possibilitats que havia deixat enrere, el present era la consulta de fisioteràpia a París. Havia renovat la col·lecció d’amants, però trobava a faltar la complicitat de Mel. No era una complicitat genuïna, es repetia, ell l’havia condicionat. Fins aquell dia havia cregut que havia pres la decisió més encertada.

—Els antics somnis es panseixen i cauen —l’artista es desprengué de l’etiqueta Somniadora, només li’n restava una en el tòrax: Mel —. I al final només resta la veritable essència.

Mitja dotzena de coristes havien sortit a l’escenari, cadascun amb una fulla verda a les mans. Acompanyats de la guitarra elèctrica començaren a dansar:

—They say that I won’t last too long on Broadway^[2].

Gairebé ningú no es va adonar del desconcert dels ballarins quan Mel, en comptes d’afegir-se a la coreografia, anava baixant l’escala a platea amb una lentitud considerable, l’univers reduït a en Guillem. La sincronització fou perfecta, va arribar a la taula de l’antic amant just quan finalitzava la lletra: And I won’t quit till I’m a star on Broadway^[2].

—La veritable essència, sense colorants ni edulcorants… T’atreveixes a tastar-la?

Es miraren. El focus els apuntava, tenien l’atenció del públic i de la resta d’actors. En Guillem va allargar la mà per arrancar l’última etiqueta. Enmig dels aplaudiments apoteòsics, Mel li va xiuxiuejar:
—Guillem… plegats?

Notes – Referències musicals

1 – Willkommen           cançó de la pel·lícula “Cabaret”, B.Fosse, 1972

2 – On Broadway         The Drifters, 1963 / George Benson, 1978

3 – Memory                    cançó del musical “Cats”, Andrew Lloyd Webber, 1981

4 – Frase inspirada en Solo soy una persona, Mecano, 1982

Col·leccionista d’etiquetes by Pau Masats is licensed under a Creative Commons Attribution-ShareAlike 4.0 International License.