Qui som

Amors Plurals som un col·lectiu nascut per fer activisme per fomentar la consciència política i ètica en el procés de repensar els afectes, l’amor, i les relacions en general.

Tenim un blog (amorsplurals.cat) on hi publiquem traduccions al català i articles propis sobre poliamor, anarquisme relacional i en general sobre temàtiques relacionades amb les no-monogàmies, organitzem activitats durant l’any i participem en xerrades, taules rodones o mitjans de comunicació on se’ns hi convidi, sempre que siguin espais on se’ns permeti expressar-nos en català.

On seguir-nos i contactar-nos

Vols rebre per e-mail els avisos de nous esdeveniments? Subscriu-te a la llista de distribució:

On publiquem actualitzacions amb més freqüència és a la nostra pàgina de Facebook i al nostre perfil de Twitter.

També pots contactar per e-mail a ap@amorsplurals.cat.

Actualització a 5 de març de 2018: tenim l’agenda saturada, com a mínim, fins l’agost, així que sabent-nos molt de greu, no tenim disponibilitat per venir a fer xerrades, tallers ni ajudar-vos en documentals o projectes.

Bases fundacionals

Orígens i tipus de col·lectiu

Amors Plurals sorgeix de la iniciativa de diferents persones —que ens vam conèixer al principal col·lectiu català sobre no-monogàmies, Poliamor Catalunya*— amb qui coincidíem força en la visió política (tant sobre la diversitat afectiva com en molts altres àmbits) i en les ganes de dedicar esforços per visibilitzar i lluitar pel reconeixement de les nostres maneres d’entendre i viure les relacions, per tal que altres persones que s’hagin trobat perdudes al veure que el model monògam hegemònic no els hi servia i es trobin sense ni referents, ni models ni altres persones que comparteixin la seva manera d’estimar, puguin trobar tot això més fàcilment o, idealment, que quan comencin a construir relacions romàntiques, sexuals o afectives, de bon principi ja hagin pogut aprendre que la monogàmia no és l’única opció que hi ha.

Tot i que ens repartim la feina per comissions i intentem que siguin força autònomes, la majoria de decisions importants les prenem mitjançant assemblees, com a mínim una de mensual el 4t dijous de cada mes.

* Advertim que aquest grup de Facebook no és un espai on buscar-hi parella, contactes o cites. Si tens cap dubte escriu a les persones que administren el grup.

Eixos principals

  • Crear, qüestionar i divulgar discurs sobre les no-monogàmies més enllà dels nostres propis espais. El col·lectiu més important fins ara a casa nostra, Poliamor Catalunya, és un espai amb debats molt interessants i on es desenvolupen moltes idees, però és un espai reservat a qui en formi part i pretén ser un espai segur on poder parlar de qüestions privades. Calia doncs un canal per poder fer divulgació, i així va sorgir la idea d’obrir un blog.
  • Defensar el català i promoure’n l’ús, especialment al tractar-se d’una temàtica marginal, ens trobem amb que els pocs recursos que hi ha són o bé en anglès o bé en castellà. S’ha anat convertint en un punt especialment important a mida que, amb el temps, hem passat a organitzar i participar en tota mena d’actes i xerrades i a rebre peticions constants de mitjans de comunicació.

Model de participació a Amors Plurals

Funcionem com a grup d’afinitat, en el sentit que la manera com hem anat formant el grup ha estat mitjançant amistats o coneixences personals d’algú de nosaltres a qui, mitjançant una assemblea interna, decidim convidar-hi a unir-s’hi. Això és així perquè considerem que la afinitat ideològica i política no son suficients per tal que un grup tan petit com el nostre (amb una mitjana de 7 persones actives) pugui rutllar bé, i perquè avui per avui no estem preparades per assimilar un model obert de militància i no volem arriscar l’estabilitat del grup.

Rebem col·laboracions externes puntuals de diferents tipus, segons ens vagin portant les situacions i demanem o se’ns ofereixi ajuda, com per exemple: traduccions d’articles, articles originals, ajudar-nos a dinamitzar alguna activitat en concret (com per exemple els debats del Club de Lectura) i, per descomptat, la gran resposta que hem rebut a la crida que vam fer per reunir persones voluntàries per ajudar amb la logística de les 2es Jornades d’Amors Plurals.

Ideologia

Interseccionalitat

Entenem que les no-monogàmies no són un moviment independent sinó que intersecciona directament amb d’altres lluites (feminismes, alliberament sexual i de gènere, anticapitalisme, etc.) per tant, entenem que la nostra va de la mà d’aquestes altres lluites i estem disposades a forjar sinergies i col·laboracions amb altres col·lectius.

Feminisme

Hi ha moltes maneres d’entendre el feminisme. A grans trets, coincidiríem amb la visió del feminisme radical, inclusiu amb la diversitat d’identitats i expressions de gènere, amb una visió autènticament positiva del sexe (no confondre-ho amb el fals sex-positivism que cau en la mitificació i sobrevaloració del sexe i que per tant discrimina les persones que estiguin dins del ventall d’asexualitats), i estant alerta per revisar-nos en aquelles àrees que ens toquen més de lluny personalment, com ara els temes de raça i capacitisme.
Per tant, assenyalem el patriarcat com un problema global: la violència masclista, la desigualtat en l’àmbit econòmic, la discriminació i infrarepresentació en política, els rols de gènere, cultura de la violació, etc. no són qüestions aïllades que puguin encarar-se per separat (si bé haurien de ser una alarma social i és imprescindible i urgent seguir atacant aquests problemes per salvar vides i pal·liar la resta de conseqüències), sinó que tota la nostra cultura és en sí mateixa patriarcal, i per tant l’única sol·lució possible passa per una transformació d’aquesta cultura des de l’arrel.

Les relacions personals és un dels àmbits en què, probablement, la cultura patriarcal estigui fent més estralls. Si ens limitem a fer noves propostes, no aconseguirem res més que reformes superficials on s’ha canviat poc més que el número i on, a vegades, el resultat ha estat que els problemes que ja existien s’han multiplicat i accentuat (i això ja fa temps que està passant en certs espais i discursos no-monògams).

Anticapitalisme

Identifiquem el capitalisme com una de les maquinàries més sagnants degut a com crea i eixampla una divisió de poder i recursos entre éssers humans segons quins siguin els seus orígens i característiques, col·locant a mans d’una minoria uns privilegis grotescs obtinguts de l’explotació de la majoria restant, arribant-se fins i tot a tractar persones com a mercaderia.

Un dels punts que ens ocupa és la cultura que genera el capitalisme. Per funcionar, necessita establir i enaltir valors com l’egoisme, el materialisme, el consumisme, la competitivitat i l’enveja, alimentant un ideal d’èxit en el que les persones es valoren segons allò que posseeixen i el grau d’ambicions materials que tinguin. Aquesta ideologia ens marca terriblement la nostra forma de relacionar-nos i l’identifiquem com una de les causes que avui en dia els afectes, l’amor, el sexe, els compromisos i les cures pateixin tanta objectificació i s’utilitzin de manera consumista, on les relacions i les persones es veuen com a potencials intercanvis on obtens o dones / guanyes o perds.

Per això creiem que sense trencar amb la mentalitat capitalista, mai podrem plantejar un paradigma de relacions que no perpetuï aquestes conductes.

Una de les maneres amb que procurem tenir coherència és procurant que tot allò que haguem d’adquirir, locals on fem reunions o activitats i les entitats, persones o col·lectius amb qui participem tinguin una base ideològica similar a la nostra.

Privilegis

Treballem per prendre consciència dels nostres privilegis, i veure què i com podem fer per integrar com més realitats millor als nostres activismes i discursos.

Volem que sigui un procés de creixement, acceptant les nostres limitacions i contradiccions, i intentant no caure en un discurs únicament format per culpa i vergonya, ja que això només portaria a una situació de bloqueig.

Cultura cooperativa

Identifiquem la competitivitat com un dels grans problemes de la nostra societat. Veiem necessari promoure l’esperit de cooperació, i aspirem a un futur paradigma on les persones no ens veiem les unes a les altres com a competidores sinó com a companyes: gent amb qui puguem comptar i a qui puguem ajudar, i substituir el paradigma actual on la motivació per l’esforç i per millorar sorgeix de l’ànim de superar / ser “millor” / vèncer l’altri, per un altre on les motivacions no hagin de basar-se en haver-se de mesurar res ni ningú, sinó que el valor de tot ésser humà emani del propi fet de ser-ho.

La competitivitat, però, està profundament instaurada, de manera que tot sovint se la veu com un valor positiu. Constantment la veiem fomentada i considerada com a model únic, començant en l’educació, i passant per l’opinió que anem creant sobre nosaltres mateixes. No és d’estranyar, per tant, que la manera que aprenem a desenvolupar les nostres relacions en general (i les sexo-afectives en particular) estiguin, també profundament, marcades per la ideologia competitiva.

Proposem un paradigma en el que l’amor no sigui quelcom pel que calgui competir ni res que pugui obtenir-se, sinó que sigui una suma, un colze a colze. En el que saber que algú altre estima i vol el millor per algú a qui tu estimes sigui un motiu d’alegria.

Anticapacitisme i antimeritocràcia

El capacitisme és una forma de discriminació basada en reservar els recursos, reconeixement i oportunitats a aquelles que gaudeixen de més capacitats, que considera les discapacitats (o diversitat funcional, incloent-hi malalties cròniques, psicològiques i tota situació que ens impedeixi ser plenament productius segons l’òptica capitalista) com una anomalia, en comptes d’una forma més de diversitat humana.

Creiem en que tot ésser humà te el mateix valor pel sol fet de ser-ho, al marge de les seves capacitats, interessos, preferències, edat, personalitat, intel·ligència o qualsevol altra característica física o psicològica.

Consciència col·lectiva i contraposició a l’individualisme

S’ha mitificat la idea d’independència i autosuficiència i això ens segrega i desconnecta de la resta d’humans del món. Pensar les nostres accions buscant el benefici col·lectiu i entendre que quan un altre ésser humà prospera hi sortim guanyant totes, és molt important si pretenem definir nous sistemes que serveixin per resoldre desigualtats, en comptes de sistemes que puguin servir només per beneficiar qui tingui el privilegi d’accedir-hi.

Deconstrucció de la cultura de la possessivitat

L’ideal romàntic hegemònic és molt tòxic; ens ensenya que l’amor, el sexe i la resta de formes íntimes de vincular-se comporten una adquisició de drets sobre la vida de l’altra persona, com si es tractessin objectes.

Trencar amb aquesta mentalitat passa per una reeducació laboriosa, ja que tot sovint entenem i compartim a nivell teòric la idea que “ningú pot posseir cap altra persona”, mentre que en el dia a dia seguim tenint la possessivitat tan assimilada que ni tan sols ens adonem de fins a quin nivell veiem i ens relacionem amb els demés de forma possessiva.

Volem assenyalar aquells models relacionals que es basen en dinàmiques de possessivitat (que també trobem en models no-monògams) per tal de contribuir en aquest procés de re-aprendre a estimar des del total respecte (i promoció) de l’autonomia dels demés.

Radicalisme per anar a l’arrel

Posar-hi una mirada radical significa buscar l’origen de la qüestió per poder treballar des d’allà.

La revolució dels afectes que promovem pretén fer trontollar estructures molt profundes des dels seus fonaments, i no pas reformar-ne la superfície. Ja hi ha moltes propostes i tendències d’alternatives a la monogàmia que proposen poc més que una capa de pintura de colors i moure de lloc un parell de mobles. Però aquestes mirades superficials no resolen allò estructural: el patriarcat, classisme, racisme, heteronorma, amatonorma, cissexisme, alosexisme, monosexisme i tota la resta d’estructures sobre les que se sustenta el model relacional hegemònic (blanc, occidental, heterosexual, de classe mitjana).

És més: limitar-se a agafar aquella habitació, abans monògama, i reordenar-la perquè hi càpiga un llit més gran no només no combat els problemes d’arrel: els perpetua i apuntala.

Empoderament, responsabilitat i llibertat

“Llibertat” és un mot capturat pel neoliberalisme. En l’àmbit de les relacions, neoliberalisme és la perspectiva egoista, masclista, individualista i consumista dels afectes i cossos de les demés persones. Es parteix d’una visió que les persones, les relacions i el sexe són vistos com a trofeus i com a recursos amb els que satisfer els propis desitjos i ànsies, i des d’aquí, el procediment lògic és el de desplegar estratègies (sinònim de manipulació) per obtenir com més recursos millor, i com menys implicació i compromisos comporti, millor.

Per què el nostre activisme combat frontalment això, i per què veiem que les no-monogàmies són l’excusa perfecte per intentar justificar aquests comportaments, quan parlem de llibertat sempre hem de tenir clar de quina llibertat parlem: ens referim a la llibertat responsable, i la responsabilitat només pot assolir-se amb l’auto-revisió, la formació, la presa de consciència i l’observació dels demés, del voltant i del món.

Presa de consciència vol dir, en gran part, identificar i entendre les estructures de poder, convencions i normes que sovint se’ns fan invisibles, però que governen els nostres desitjos i decisions. Quan descobreixes que les mil coses que s’esperen de tu d’una relació (que cuidis, que vulguis tenir canalla, que prioritzis l’amor per damunt d’altres coses…) no són només qüestions de gustos ni realitats escrites en pedra, sinó que són mites del patriarcat i de l’amor romàntic, quan descobreixes que la idea de que t’agradin o t’enamoris de diferents persones a la vegada no significa que no sàpigues estimar “de debò”, que no sàpigues tenir relacions íntimes, ni que no sàpigues establir compromisos i vincles forts i valuosos, sinó que són mites i imposicions de la cultura monògama i l’amatonormativitat… quan descobreixes que aquestes coses, i centenars d’altres (gènere, orientacions, sexualitat, etc) són imposicions de moltes estructures de poder, que s’han encarregat de fer-te creure que la teva manera de viure i de ser no és vàlida, és quan pots desmuntar-ho i reivindicar que el que ets és vàlid, que la teva realitat és vàlida, i pots reivindicar que tu i les teves relacions mereixen el mateix reconeixement i privilegis que la resta. I això és empoderament, és llibertat, i és responsabilitat social.

Mal·leabelitat

Aquests principis no són estàtics ni limitants, ens han de fer créixer enlloc de negar-nos oportunitats. Poden ésser qüestionats, revisats i debatuts en qualsevol moment. Podem adonar-nos que un consens que era vàlid en un moment no ho sigui més endavant.