Què he après sobre poliamor dels meus pares feliçment monògams?

Original de Leah Henderson a Role Reboot, What I Learned About Polyamory From My Happily Monogamous Parents, el 22 d’abril de 2015. Traducció d’Irune Quevedo.

Fotografia de Be-Younger.com. Llicència Creative Commons.

Els meus pares (com a mínim que jo sàpiga) són tan monògams com pots arribar a ser. Es van conèixer al parc infantil; amb 11 anys, la meva mare es va girar a la seva amiga i li va dir: “Em casaré amb ell”. I així ho va fer. I fins avui els meus pares són els millors amics, amants, companys, co-pares, i comparteixen un lligam social, econòmic, espiritual i polític.

Encara que són d’esquerres, i accepten la seva filla queer i anarquista (que ha llençat un munt de merda en la seva direcció els últims 30 anys), hi ha un punt en el qual sembla que no podem entendre’ns: la meva elecció en les estructures relacionals poliamoroses.

Són prou amables com per romandre en silenci al respecte. I jo els ho poso fàcil (els presento només una de les meves parelles, i cap de les altres). Ells saben que tinc més relacions, però no intento integrar-les totes en la meva vida familiar. És un compromís en el que em sento còmoda com a mínim fins ara, i si alguna vegada necessita canviar, confio en la nostra capacitat per navegar-ho.

En les converses que hem tingut sobre poliamor, el que he tret dels meus pares és que la seva relació ha sigut font d’enriquiment, protecció, i és un contenidor d’amor (i volen que jo tingui aquestes coses) i no poden imaginar una estructura diferent per aconseguir-ho. Tot això, encara que no hi estigui d’acord, ho puc entendre (l’experiència vital té molt de poder i no es pot negar).

Sigui com sigui la manera com mesures l’èxit d’una relació, la meva mare i el meu pare han triomfat a la vida. Són els millors amics, no hi ha ningú més amb qui vulguin passar el temps (bé, potser amb l’excepció del seu nét), s’estimen l’un a l’altre, se senten atrets l’un de l’altre, porten 35 anys casats, i en moments de lluita, crisis, alegria, i celebració sempre s’han trobat l’un a l’altre.

Molt sovint, quan sento la gent parlar sobre parelles que tenen relacions poliamoroses o no-monògames, escolto frases com “Oh, aquest dos realment són bons en ser poli”. No estic segura de saber què vol dir “ser bon poliamorós”. Però amb freqüència, la gent em diu que sóc “bona poli”. Sempre sento curiositat sobre això. Em barallo. Sóc gelosa. Demano coses no raonables a les meves parelles. Sóc insegura, i quan les meves relacions canvien o creixen, hi ha un temps d’adaptació que moltes vegades inclou llàgrimes, enrabiades, i molt i molt de processament. Durant aquests moments les meves parelles i jo ens trobem els uns als altres.

Quan penso en les dues pràctiques que m’han ajudat en la majoria de les meves relacions poliamorores, tot el mèrit se l’emporten aquests cracks de la monogàmia que són la mare i el pare:

El primer aprenentatge: l’amor multiplica l’amor

Quan era petita i me n’anava a dormir, quan la mama i el papa em deien “t’estimem”, jo els responia “jo us estimo més”. Ells sempre em replicaven “no és possible” mentre em feien un petó al cap.

Una nit, vaig preguntar per què no era possible. Em van respondre que amb l’edat es guanya experiència de vida – ells havien pogut estimar molta més gent que jo als sis anys. Van dir que com més estimes les persones, més amor tens per donar. Era un senzill ritual d’amor entre nosaltres cada nit. Però va deixar una forta empremta en com m’aproximo i veig el món. Veritablement crec i confio que l’amor multiplica l’amor.

Per això quan les meves parelles i amants i companys troben nous amors o aprofundeixen en els amors que ja tenen, juntament amb els durs sentiments d’inseguretat, por i gelosia, hi viu una base de confiança: aquest amor en la seva vida crea una major capacitat per donar més amor.

És fàcil per mi accedir a aquesta confiança pel simple ritual d’amor que els meus pares compartien amb mi cada nit, però com a adulta segueixo creient-ho, perquè quan m’enamoro, vaig pel món amb el pit obert. Amb més amor en el meu cor per tothom a la meva vida, sóc més generosa, amable, i confiada. I m’enamoro encara més de totes les meves parelles: ens trobem els uns als altres amb els cors oberts, esclatants d’amor.

El segon aprenentatge: nens diferents, normes diferents

La meva germana petita i jo no podíem haver sigut més diferents, de nenes. Ella era tota terra i foc – molt física, amb una passió intensa i brillant que omplia cada espai on entrava. Sorollosa, vibrant i forta, sabia com jugar d’una manera que jo crec no he sabut mai. El meu ésser d’aigua i aire seia en silenci a la taula dels adults, escoltant. Les aules de l’escola m’eren molt més còmodes que el pati i els gronxadors.

Tot i que no vivíem en una casa amb normes rígides, recordo que amb regularitat, quan una de nosaltres es queixava que no era just que una aconseguís alguna cosa que l’altra no podia, els meus pares responien “nens diferents, normes diferents”. El sentit darrere d’aquesta frase era més gran del que sembla. Ells ens veien. Sabien que érem diferents, i que necessitàvem diferents límits, diferents suports degut a qui érem cadascuna, quins eren els nostres problemes, quines eren les nostres passions i interessos. Les seves expectatives respecte a les nostres notes, els nostres amics i les nostres activitats eren diferents i a la mida de cadascuna de nosaltres.

Me’n vaig endur això amb mi. El que necessito per sentir-me cuidada i segura, per adaptar-me i créixer, és normalment bastant diferent del que necessiten els meus amants (tot allò de, persones diferents, experiències diferents). En comptes de crear un conjunt de normes que tots dos hem de seguir, treballo amb els meus amants per aprendre què necessiten per sentir-se cuidats, estimats i segurs, i junts busquem les maneres per trobar aquest camí. Ens trobem els uns als altres.

De vegades això vol dir que els dono més informació sobre els meus altres amants de la que voldria conèixer jo. En comptes d’haver de revelar-nos la mateixa informació sobre les nostres cites respectives, expliquem el que l’altre necessita (amb el permís de les altres persones, per descomptat). Això ha sigut particularment útil quan em sento gelosa. Quan tinc gelosia, sovint sento la meva veu infantil al cap dient coses com: “però això no és just!”. Torno a la lliçó de la mare i el pare, que ser just no és ser iguals, fins i tot quan té a veure amb normes i expectatives.

No estic segura de ser “bona” en poliamor, però estic segura que moltes de les coses que m’han ajudat tenen les seves arrels en l’amor i la seguretat que he tingut el privilegi de rebre a la meva família quan era petita. És per això que he tingut la sort que els meus amors (romàntics i familiars) i jo sempre ens hem trobat els uns als altres.

Leah Henderson és una activista social que viu a Toronto, Canadà. Facilitadora i mediadora, treballa amb comunitats Queer i Trans compromeses amb l’antiracisme i treballs descolonitzadors. Políticament activa, i centrada en donar suport al desenvolupament i capacitats de les persones interessades en viure i crear estructures i estils de vida alternatius a la cultura patriarcal i capitalista dominant, en tota la seva feina prioritza la llibertat, la justícia i la responsabilitat.