Emparellar-se, i el Privilegi que comporta
Et mourem a la barra, la teva felicitat està posant nervioses les parelles. [Vinyeta de Nick Galifianakis]
Original de Mel Mariposa a Polysingleish, Coupling, and Its Inescapable Privilege, el 28 de juny de 2015. Traducció de Pere Picornell.
En la literatura poliamorosa s’ha escrit molt sobre el Privilegi de Parella i sobre això anomenat Jerarquia. Ambdós s’entenen com a parts d’una mateixa cosa, i tal com se n’acostuma a parlar, és comprensible que això passi.
No obstant, he notat una tendència preocupant de considerar-los la mateixa cosa. Fa poc vaig llegir un bonic fragment d’una dona casada sobre com ella i el seu marit no tenen privilegi de parella perquè no tenen una relació jeràrquica. Respecto totalment la seva posició, però m’ha inspirat a examinar de nou aquests conceptes per mi mateixa, ja que alguna cosa no m’acabava d’encaixar.
Seré honesta: la primera vegada que vaig sentir a parlar de Privilegi de Parella, vaig desconnectar. Simplement, no ho vaig entendre. No ha estat fins fa pocs mesos, en part perquè la meva relació amb un home casat ha anat madurant, en part perquè he estat estudiant les relacions i la intimitat des d’una perspectiva de consellera, i en part per veure com l’assumpte sorgia diverses vegades al grup de Facebook Solo Polyamory, que sento que començo a entendre de què va tot plegat.
Què és el Privilegi de Parella:
La prioritat culturalment assumida – i el concepte de valor – que la societat atorga a les parelles, tant pel que fa a la percepció que se’n té en l’àmbit públic, com per l’estatus legal.
El Privilegi de Parella no només fa referència als drets legals dels matrimonis o parelles de fet. Va més enllà del dret a visitar la teva parella a l’hospital, o de ser inclòs en l’herència si no fa testament. És més que els beneficis fiscals de poder fer la declaració de renda plegats. És quelcom molt arrelat en com s’educa la nostra percepció de les parelles. Emparellar-se amb èxit és una de les fites en el procés de “fer-se adult”.
Resumint, és allò pel qual les parelles de persones del mateix gènere porten lluitant pel dret a tenir-ho als EUA i molts altres països arreu del món.
El que no és el Privilegi de Parella:
Les parelles no poden triar tenir o no tenir el Privilegi de Parella. De la mateixa manera que no pots triar perdre el privilegi masculí mentre segueixis sent home, o perdre el privilegi blanc torrant-te al sol a l’estiu, no pots eliminar el privilegi de parella si estàs emparellat.
El Privilegi de Parella no és el mateix que jerarquia, encara que ambdós acostumin a confluir. Són dos fenòmens independents – encara que sovint coexisteixin.
Què és la Jerarquia:
La priorització d’una relació per davant d’una altra.
Si tens un fill del qual n’ets responsable, esdevé la preocupació principal de la teva vida. Si tens un marit o company amb qui comparteixes compromisos financers, tindrà una prioritat més alta que algú amb qui no hi vius, no hi tens fills comuns o no hi comparteixes finances. Ras i curt. La Jerarquia és implícita, crec jo, quan vas a viure amb algú, t’hi cases o hi tens fills.
Què no és la Jerarquia:
La Jerarquia no significa Poder de Veto, tot i que habitualment es considera que són part del mateix.
El Poder de Veto és una fórmula que força terapeutes recomanen a parelles que estan obrint la seva relació. Consisteix en què el/la cònjuge pugui decidir que no pots tenir una relació amb algú altre –independentment dels teus sentiments i desitjos– perquè aquest és el tracte. El Poder de Veto és un intent de mantenir límits i preservar la relació primària, però crec que hi ha maneres de crear normes i límits que permeten, de llarg, arribar a un consens més ampli – també per als secundaris que no formen part del nucli.
He conegut moltes parelles amb normes en la relació, i sovint m’han informat de les normes molt clarament abans de vincular-nos en una relació o intimitat de cap mena, i en canvi parelles amb Poder de Veto no n’he conegudes gaires. Potser és una mostra molt petita, però potser reflexa que el Poder de Veto no és tan popular com ho era abans.
Un moment, existeix una cosa així com “el Privilegi del Solter”?
A mesura que la societat occidental experimenta una popularització de l’individualisme i el reconeixement del Solter, existeix una idealització al voltant de la llibertat de la Persona Soltera i és raonable dir que li dóna certs privilegis que les parelles no gaudeixen. En el món poliamorós, és més fàcil que una persona soltera passi per no-monògama, o fins i tot pugui fer una sortida d’armari poliamorosa amb molta més facilitat que algú que estigui en parella.
Tot plegat és lògic a causa del Privilegi de Parella: la parella com a unitat està tan valorada, que qualsevol cosa que la qüestioni pot posar en perill el “teixit de la societat”, i això fa que sigui tan difícil per les parelles sortir de l’armari. I en l’altra cara de la moneda, a una persona soltera se la veu com “algú que encara no s’ha emparellat”, i per tant les seves relacions no-monògames poden ser fàcilment desacreditades com a “ah, és que encara no ha trobat la persona adequada”.
A les persones sense parella els pot ser difícil ser vistes com a adults exitosos i competents per part de les seves famílies, amics i companys de feina. A més poden tenir més dificultats financeres – tenint una sola font d’ingressos per encarregar-se de la llar i sense percebre cap dels beneficis fiscals dels que disposen les parelles.
En què es diferencien el Privilegi de Parella i la Jerarquia:
- No cal que estiguis emparellat per aplicar Jerarquies. Per moltes persones solteres hi ha una jerarquia: primer va la relació amb elles mateixes.
- El Privilegi de Parella és quelcom que la Societat t’atorga a tu i a la teva parella. No hi tens elecció. Al moment en què mostres senyals d’estar emparellat, obtens un nou nivell de privilegi. El que sí que és a les teves mans és què fas dels teus propis privilegis.
L’autora de Solo Poly, Aggie Sez, va escriure (en un comentari a un article sobre el Privilegi de Parella i la Jerarquia):
La jerarquia en les relacions es fonamenta en la competitivitat que generalment ens mou a prendre decisions. Així doncs, les persones en relacions diferents però que se solapen tenen necessitats i desitjos diferents, i això s’enfoca com una competició que has de guanyar, o bé com una potencial amenaça que cal controlar. Se sol predir qui guanyarà basant-se en els “rangs” que ocupen les relacions i persones involucrades – normalment vinculat al tipus i durada de les relacions. Les relacions que comparteixen més coses, com ara viure plegats o estar legalment casats, acostumen a tenir un rang més alt. Tot i que podries estar en una xarxa poliamorosa on ningú estigui casat ni visquin junts i seguir aplicant jerarquies entre les diferents relacions involucrades (encara que cap d’aquestes relacions gaudeixi del privilegi de parella social).
Per tant, la Jerarquia és quelcom sobre el que tens més capacitat de decisió i forma part del teu procés de presa de decisions. La Jerarquia és implícita en moltes situacions, però de maneres diferents. En realitat, només s’aplica d’una manera global si ho fas des de les normes de la monogàmia. Per exemple, un anarquista relacional pot tenir quatre relacions en les quals s’apliquin diferents prioritats en situacions diferents: una per la durada, una altra per estar vivint junts, una altra per ser a distància (quan l’altra persona ve de visita), i una altra perquè faci poc que hagi començat.
D’acord, i ara què?
El que pots fer, si formes part d’una Parella, és adonar-te tan dels beneficis legals com dels avantatges en l’estatus social dels que gaudeixes mitjançant la teva relació, i “revisis el teu privilegi”. I això com es fa? Bé, pots considerar quins beneficis teniu com a parella que no tinguin els vostres amics solters. I sabent-ho, plantejar-te com pots ser-ne conscient i demostrar-ho en les teves accions. Pots ser un aliat dels qui són Solters, i ser un aliat de les parelles que tinguin les teves parelles.
De la mateixa manera que amb el Privilegi de Parella, si estàs en una relació que té alguna jerarquia implícita (com ara estar a prop o a distància) pots apaivagar els aspectes de la Jerarquia que t’incomodin. Pots esforçar-te en crear uns fonaments igualitaris per les teves relacions, repartint equitativament el temps, compartint agendes entre tots, treballant activament per un millor equilibri entre les relacions. Per exemple, si no t’agrada que la parella amb qui vius tingui prioritat sobre una amb qui no hi convius, t’has de plantejar com equilibrar-ho. Podries acordar passar la nit junts quan la parella amb qui convius sigui a casa d’alguna de les seves parelles.
També és important –fins i tot per als qui no estiguin emparellats– estar atents a com representem un paper del guió del privilegi de parella. Quan quedes amb dues persones que tenen pinta de ser una parella, estàs donant coses per fetes, com ara quin deu ser el seu tipus de relació?
Aquesta manera d’enfocar com combatre tant els efectes del Privilegi de Parella com de la Jerarquia és la base de moltes de les obres de Franklin Veaux, l’autor de More Than Two, així com gran part del que jo identifico com a “segona onada” de literatura poliamorosa. És un enfocament que acostuma a considerar que el Privilegi de Parella i la Jerarquia són constructes que fan més mal que bé a la no-monogàmia honesta.
Actualment estem vivint el naixement d’una “tercera onada” en teoria poliamorosa. Partint dels principis de l’Anarquisme Relacional (AR) sobre l’amor, la confiança i la personalització dels teus compromisos i posant l’accent en tenir una relació saludable amb un mateix, apareixen parelles que decideixen evitar el Privilegi de Parella tant com puguin i a la vegada segueixen emparellats, així com solters i solteres que descobreixen maneres d’obtenir elements de les relacions de parella, gaudint d’alguns dels privilegis sense haver de passar pels requisits legals i socials que hi van lligats. Centrant-se menys en tractar d’equilibrar la balança entre el Privilegi i la Jerarquia, les poliamoroses i no-monògames més inclinats cap a l’AR tendeixen a no lluitar contra les característiques de cada constructe sinó, més aviat, fer-se’ls seus. Les Xarxes sexo-afectives –que poden incloure parelles, solters, triangles amorosos, amistats i relacions no-normatives a llarg termini– són un front en augment entre les formes de relacions radicals.
Jo encaixo totalment en aquesta última categoria; les meves relacions poliamoroses són una xarxa social en sí mateixes, on hi pots trobar diferents formes de no-monogàmia, diversitat de normes, acords i estructures. Estem trepitjant el nou i emocionant territori de descobrir com és la no-monogàmia a llarg termini quan l’enfoquem totalment fora del paradigma monògam. I jo això ho trobo molt emocionant.