Es pot ser anarquista relacional i tenir parella?

Tenim la sort que l’anarquisme relacional ha estat ideat recentment i per tant, qualsevol debat sobre què és o no és, es respon enllaçant al manifest que va escriure l’Andy Nordgren al 2006. El meu article plasma únicament (i no és ni pretén ser res més que) la meva lectura i aplicació personal d’aquesta filosofia.

La filosofia AR no diu que no hagis de poder identificar una relació amb l’etiqueta que vulguis. Ja sigui parella, pastanaga o moniato. Nyam :P (algun dia algú haurà d’estudiar per què quan parlem d’això sempre ens vénen noms de menjar al cap)

Cito les parts del manifest que tenen relació amb el tema de l’article:

L’amor és abundant, i cada relació és única

L’anarquisme relacional qüestiona la idea que l’amor és un recurs limitat que només pot ser real si es limita a la parella. Tens capacitat per estimar més d’una persona, i la relació i l’amor que sentis per aquesta persona no disminueix l’amor que sentis per una altra. No classifiquis i comparis la gent i les relacions – aprecia els individus i la teva connexió amb ells. No necessites anomenar primària a una persona per tal que la relació que hi tens sigui real. Cada relació és independent, i és una relació entre dos individus autònoms.

Personalitza els teus compromisos

La vida no tindria massa estructura o significat sense reunir-nos amb altres persones per aconseguir fer coses – construir una vida plegats, criar fills, comprar una casa o créixer junts a les verdes i a les madures. Per aquests propòsits acostuma a caldre molta confiança i compromís entre les persones per dur-los a terme. L’anarquisme relacional no vol dir no comprometre’s mai a res – es tracta de dissenyar els vostres propis compromisos amb la gent que t’envolta, i d’alliberar-los de la norma que dictamina que hi ha certs compromisos que són indispensables perquè un amor sigui real, o que certs compromisos com criar fills o viure plegats han de sorgir d’una mena de sentiments en particular. Parteix de zero i sigues explícit en quina mena de compromisos vols amb els altres!

El cacau ve de si es fa servir l’etiqueta com a prescripció o com a descripció.

Si el que vols és descriure, i estem parlant de dues persones, dir que és una parella és molt obvi, però insuficient. Els “grups de dues persones” poden unir-se per molts motius. Quan algú ens diu “és la meva parella” hauríem de respondre sempre: parella de què? De ball? De volei? De tennis? D’intercanvi d’idiomes? De jocs sexuals? De criança de fills? De converses filosòfiques? De viatge? L’ús descriptiu és molt poc freqüent i complicat: cal fer entendre que faràs servir la paraula ‘parella’ d’una forma no convencional, i després intentar explicar en què consisteix la relació mentre contextualitzes com un boig per intentar que l’altre no es quedi amb idees tipus “que són follamics i ho vol pintar maco”, “són parella però els hi fa por el compromís”, i les mil reaccions d’aquest estil – que ja serien matèria per un article a banda.

Així doncs, quan et pregunten si portaràs la teva parella per Nadal, fas una ganyota, poses la mirada perduda, i 2 segons més tard respons: “Sí”.

L’ús prescriptiu ve a ser el contrari. La convenció és que parella significa “dues persones que comparteixen un conjunt específic d’activitats i sentiments”. Per això, si intentes tenir relacions fetes a mida, l’ús de la paraula és una trampa: en el moment que presentes algú en societat sota una etiqueta tant brutalment capturada per l’imaginari col·lectiu, passen –com a mínim– dues coses:

• Saps que en la ment de l’interlocutor s’ha creat una imatge de com és la teva relació (i fins i tot del que són per tu les relacions) totalment imprecisa.
• Genera una força en la direcció contrària a la que vols avançar: la comoditat d’estalviar-te donar mil explicacions es converteix en un “em sento pressionat per fer les coses com s’espera que les facin les parelles”.

En molts casos pagar el preu de beneficiar-se del privilegi de parella no ens compensa.

Tot plegat és només teoria o afecta en alguna cosa?

Afecta, i molt.

A nivell social

Quan se m’exigeix que identifiqui les meves relacions, es fa esperant que pugui categoritzar-les en parelles, amistats, etc. Si ho faig així, dono una imatge distorsionada del que realment és per mi cada relació. Hi ha relacions que segons la norma hauria de definir com a amistats que m’incomoda moltíssim fer-ho, ja que és col·locar-la en una posició menys important o valuosa del que jo realment sento per aquella persona. I a la inversa: a l’identificar a persones com a parelles m’incomoda perquè normalment això donarà a entendre una idea de relació que de cap manera és com la vull viure jo i s’assumiran coses falses o que rebutjo. De vegades tant te fa, però amb segons qui parlis realment pots necessitar sentir-te comprès.

Necessitaria en cada conversa anar al detall i especificar quines coses comparteixo amb cadascú i el que signifiquen per mi aquestes coses. I quan faci això, serà només una foto d’aquell moment concret (recordem que una característica de la idea de “parella” és perpetuar la condició, en resposta a la necessitat d’estabilitat).

A nivell personal

Em porta a identificar necessitats més concretes. En comptes de “necessitar una relació de parella”, jo necessito persones amb qui compartir coses. Suposo que allà on normalment hi tindriem la frase “m’agrada tenir parella” jo hi tinc “m’agrada l’afecte, la connexió, el romanticisme, segons com el sexe, les converses i divagacions filosòfiques, m’agradaria compartir certs projectes de criança i família”, etc. Suposo que això de tenir tant assumit que tot això no va necessàriament junt (i no és que sigui una cosa que m’hagi hagut de treballar, sempre ho he vist així) deu ser una de les coses que expliquen per què em resulta tan complicat a vegades entendre el discurs poliamorós (o entendre per què la meva manera de veure les relacions desperta defensivitats als poliamorosos i monògams) i possiblement tingui a veure també amb la meva peculiar relació amb la gelosia.

Tornant al tema: a mi mai se’m passa pel cap la idea “tenir parella”. Quan conec algú no penso “podríem ser parella”. Quan quedo amb algú per 1a vegada no penso “tenim una cita”. És un concepte que no existeix al meu cap. Però assumeixo que la resta de gent normalment sí que llegeix la situació i accions en aquests termes i això és una font de malentesos enorme. Molt sovint prefereixo evitar situacions que sé que es llegiran en clau “parella-centrista” que no haver d’explicar tooot el rotllo.

En les relacions

Per mi relacions ho són totes, sigui qui et ven el pa, de família, de feina… Normalment em passa que em poso a parlar de relacions en aquests termes, i si no ho especifico resulta que tothom està assumint que m’estic referint únicament a relacions sexo/romantico/afectives.

Els patrons habituals de “definir què som”, o “començar una relació”, o “voler lligar” o “tallar una relació” no es poden entendre de la mateixa manera sota un paradigma d’absència del concepte de parella.

De la mateixa manera que deia que si quan algú em diu “som parella” li preguntaria “parella en què?”, davant d’una ruptura em faria la mateixa pregunta: “tallar el què?”. Deixar de follar? D’anar a ballar junts? Canviar d’idea en lo de tenir fills? Decidir anar a viure per separat? Però el mateix imaginari col·lectiu que força un concepte de ‘parella’ de conjunt concret de coses, també pretén forçar una idea de ruptura de o tot o res.

La necessitat de respondre al “tu i jo, què som?” la visc com a quelcom imposat, com un intent d’artificialitzar la forma de la relació per uns motius i amb un objectiu que no entenc ni comparteixo. Quan algú em pregunta, referint-se a una de les meves relacions, “què hi ha entre vosaltres?” sento que se m’exigeix una resposta binària: esteu sortint junts o no? Per mi cap de les dues respostes tenen sentit: puc descriure-ho, però no puc trobar una etiqueta que serveixi per explicar-t’ho. Sí que puc explicar si em sento a gust, aprecio o estimo l’altra persona, si tinc o no alguna expectativa concreta de futur (p.ex. veure’ns més o menys sovint), quines activitats m’agradaria compartir-hi, o si hi sento alguna mena d’atracció (afectiva, romàntica, sexual, intel·lectual…) o no. I això és un problema perquè normalment la gent necessita ubicar les relacions damunt d’un mapa en el que jo no em puc orientar, i quan trec el meu mapa i ho intento indicar, aleshores és l’altra persona qui es queda totalment perduda.

Què passa amb la jerarquia?

Tornem a adaptar la pregunta… “jerarquia en el què?”. Per mi ja no és només que les relacions de parella no hagin de ser més importants que les amistats. És que quan el que no et serveix és aplicar una classificació per tipus de relació, el que queda són només persones i les activitats i sentiments que hi comparteixes.

I amb això a la mà sí que puc identificar diferències: si em sento més connectat sentimentalment, o vivim junts, o tingués fills –o coses així– amb algú, aquesta persona normalment ocuparà més temps i importància a la meva vida.

Cal distingir entre  jerarquia i importància. l’AR no pretén negar la importància. Tampoc pretén que totes les relacions siguin iguals ni que estiguin al mateix nivell.

El que sí que pretén és impedir que aquesta importància es converteixi en drets o privilegis que afectin a tercers. Per exemple: tenir un pacte amb la teva parella que limiti o prohibeixi fer alguna cosa amb terceres persones, i on la parella tingui el dret de saber, opinar i autoritzar límits o canvis, és aplicar un model jeràrquic. És un recurs molt vàlid i útil per la majoria dels poliamorosos, i em sembla genial que sigui així, però per mi no és vàlid: ni necessito crear aquesta mena de pactes, ni em sentiria còmode si la meva interacció amb algú es veiés limitada pels pactes que tingui amb terceres persones.

Per no deixar això a l’aire: quan es funciona sense pactes es funciona des de la comunicació constant, la confiança i el respecte als sentiments i necessitats dels altres. Ho dic perquè aquest punt és força complex, es tracta també en l’AR, i si m’animo ja li dedicaré un article. Però puntualitzo perquè la confusió més habitual és creure que funcionar sense pactes equival a un campi qui pugui i no tenir en compte els altres, i no es tracta pas d’això!

Teoria vs possibilitats

Molts direu “però els ARs seguiu tenint relacions amb forma típica de parella, o que presenteu en públic com a parella, o que entre vosaltres mateixos us considereu parella”.

Totalment cert. Pretendre que “o tens una coherència total entre el que penses i el que fas, o el que penses no és vàlid” no té cap sentit. Seria una nova forma de puritanisme. Tornant a citar del manifest:

Fes-ho veure fins que ho aconsegueixis

A vegades sembla que, per gestionar totes les ruptures amb la norma que implica optar per relacions no-normatives, calgui ser una mena de super-humà. Un bon truc és l’estratègia del “fes-ho veure fins que ho aconsegueixis” – quan et sentis fort i inspirat, pensa en com t’agradaria que fos el teu comportament. Converteix això en pautes senzilles, i segueix-les quan les coses es compliquin. Busca suport i parla amb altra gent que qüestionin la norma, i quan la pressió de la normativitat et porti a comportar-te d’una manera que no és la que t’agradaria, mai t’ho retreguis.

Pere Picornell, 24 de novembre de 2015.

Es pot ser anarquista relacional i tenir parella? by Pere Picornell is licensed under a Creative Commons Attribution 4.0 International License.

6 comments