Identificant la gelosia. Apunts de la segona reunió del “Grup de suport mutu: Fer front a la gelosia com un procés personal”

Fotografia de Ripton Scott, 2008.

Original de Beatriz Cerezo i Francesc Queer Perrilla, Identificando los celos, segunda reunión del “Grupo de apoyo mutuo: Hacer frente a los celos como un proceso personal”. Apunts del taller de gelosia organitzat per Beatriz Cerezo i Francesc Queer Perrilla el 20 de maig de 2015 a Barcelona. Traducció de Maria/Pau Masats.

Existeix una diferència lingüística entre el gallec i el català a l’hora de parlar de la gelosia. En gallec la gelosia és produïda pel subjecte, “eu celome” (que sintàcticament seria similar a “jo m’avorreixo”), mentre que en català és un estat, una cosa que sents o ets: “estic gelós”, “sento gelosia”, “sóc una persona gelosa”. Aquesta apreciació lingüística pot provocar que ens posicionem com un element actiu o passiu en aquest sentiment i en aquesta emoció que és la gelosia, i que per tant ens duu a entendre-la d’una manera o altra i a gestionar-la d’acord a la nostra manera d’entendre-la.

El passat dimecres 20 de maig es va realitzar la segona trobada del “grup de suport mutu: Fer front a la gelosia com un procés personal”. Aquest cop vam comptar amb 17 participants en un espai més íntim com pot ser la sala d’estar d’una casa. Torna a sorgir la controvèrsia del paper de la gelosia dins les relacions no monògames, amb la suma de tres persones que s’acaben d’incorporar al grup Poliamor Catalunya i que volien llançar-se a l’aventura de conèixer(-se) més des d’un punt de vista teòric i emocional.

Amb aquestes noves aportacions enriquim les definicions de gelosia que havíem proposat a la primera trobada, amb noves visions personals: “la gelosia em fa sentir menys especial, com que no sóc únic, és com si patís una espècie d’abandonament”; “sento que em faig més petita, i com que em sento jutjada, acabo jutjant jo”. Surten elements repetits de les llistes prèvies, com que generen enveges, competició, territorialitat (“jo he de ser més especial que la resta”). La sensació és com si hi hagués un pastís i haguéssim de lluitar pel nostre tros… amb tot el que pot generar no tenir la resta de trossos del pastís.

Preguntem de nou per aspectes positius de la gelosia, i la sorpresa va ser trobar-nos que tot el que pugui relacionar-se amb una funcionalitat positiva només apareix quan aconseguim “superar-los”, és a dir, només veiem aspectes positius de la gelosia quan som fortes i capaces de no sentir-la, cosa que ens porta a confirmar la nostra visió inicial per realitzar aquest taller: les persones no volem sentir emocions i sentiments negatius o de malestar, l’únic que volem és evitar-los, evadir-nos sense viure’ls. Com que moltes vegades això no és possible per la seva naturalesa explosiva, tornem a la pregunta “què passa si escoltem allò que sentim”? Altra vegada tornem al debat de si és convenient superar i evitar la gelosia o acceptar que són part del nostre procés o que ens n’hem de responsabilitzar.

De vegades no és tant no voler sentir-la, sinó que no ens ho podem permetre, existeixen determinades circumstàncies en què s’ha de combatre de forma “express”, per exemple quan hi ha fills per casa, o quan veiem que l’altra persona està passant per un mal moment, o directament perquè socialment no està acceptat o ben vist i no rebem el suport suficient del nostre cercle d’amistats. Però de nou, evitar una emoció que neix de dins sols fa que ens posem més nervioses davant la incapacitat de controlar una cosa tan descontrolada com són els sentiments.

Dit això, analitzem com aquest sentiment de gelosia es presenta en diferents èpoques i moments de les relacions, dins de la idiosincràsia de cadascú. Per a algunes persones la gelosia sorgeix al principi de la relació com un element que fa dubtar que el vincle que s’està creant sigui fort; per a altres és un sentiment que apareix al llarg de tota la relació (o relacions), i que pot sorgir també cap a altres membres de la família (mare, pare, germans i germanes…) o fins i tot en altres relacions socials i amistats. La majoria coincideix que la preocupació més gran es presenta quan la persona amb qui tens el vincle no hi és perquè està amb algú altre o tot just torna d’estar amb aquesta persona. La gelosia es veu com una part natural en la creació i manteniment del vincle, i per tant present al llarg de la relació (encara no hem conegut a ningú que mai n’hagi sentit).

Podem veure com la gelosia pot ser un desig frustrat d’alguna necessitat o especialitat que ens agradaria satisfer de la nostra parella, però o bé som incapaces de satisfer-la o en aquest moment no som les persones adequades per fer-ho. Un participant comenta que una de les pitjors situacions de gelosies que pateix és quan la persona que estima passa uns dies dolents i quan torna d’estar amb algú altre se la veu feliç. Ens hauríem d’alegrar per la persona estimada per poder estar feliç, però el nostre desig de cobrir aquesta necessitat (fer-la feliç o tragar-me jo el mal tràngol) és tan intens que ens produeix malestar. Per què amb mi estava trista i amb altres persones torna contenta?

Una qüestió interessant en la qual coincidim moltes persones del grup és la possibilitat que la nostra parella quedi amb algú monògam. Descobrim que en aquesta situació podem patir més tensió i gelosia. Aquesta preocupació deriva de la por a que l’altra persona intenti que la parella hi estableixi una relació monògama, que no entengui l’altra relació ja existent, que la nostra parella prefereixi estar amb aquesta altra persona… i per tot plegat ens sembla que hi ha un risc d’amenaça més elevat.

La necessitat més gran reconeguda en aquesta trobada és la de “deixar anar llast”, sense “deixar anar merda” a l’hora de comunicar com ens sentim. Algunes de les parelles presents en el grup confessen que en moltes situacions senten que segueixen un monòleg en comptes de dialogar amb la parella i això fa que acabin “deixant anar merda”. Aclarim que per monòleg volem dir una comunicació unidireccional del que ens està passant, sense fer atenció a allò que pot voler dir l’altra persona (o a allò que en aquest moment no vol dir). Davant del reconeixement d’aquestes possibles situacions es conclou que existeix una necessitat, diferent per a cada persona, de temps i espai per poder comunicar la nostra gelosia i establir un diàleg més calmat i racional, evitant caure en un augment continu de tensió i emocions fins que es produeixi una explosió (i deixem anar merda).

Segons les dades que van sorgint en aquest debat elaborem una espècie de funcionament de com podríem comunicar-nos quan sentim gelosia:

1. Identificar què és gelosia i què no ho és.
2. Elaborar l’emoció associada per poder comunicar-la. Identificar l’emoció i la font.
3. Trobar el moment d’energia baixa, és a dir, gestionar l’estat intern per evitar explosions.
4. Explicar què se sent, controlant el to (amb aquesta energia baixa) i evitar estampar-nos contra un mur (o el monòleg que comentàvem) tot fent atenció a les necessitats de l’altra part implicada.

No es tracta només de la gestió del que et succeeix a tu, també és important gestionar el moment d’explicar això que sents tant per tu com per l’altra persona: i si aquesta persona no ho té elaborat? I si ara mateix no pot gestionar aquesta conversa? Parlem dels acords que s’estableixen entre les relacions i dels temps que té cadascú per anar processant el que calgui. Equilibri, ritmes, pactes, moments…

Però s’ha d’estar a l’aguait, perquè pot ser que el mecanisme que tenim per gestionar aquesta comunicació d’emocions sigui un xantatge no intencionat. A vegades pot passar que convertim el nostre estat emocional en un privilegi o precedent per limitar (involuntàriament) que l’altra persona se’n vagi amb algú altre. Amb això aconseguim que mai ens enfrontem a aquesta situació i d’altra banda fomentem l’atenció continuada per part de la parella al teu malestar. No és el mateix cuidar a la parella que no es troba bé emocionalment, que sobreprotegir-la, cedint constantment cada vegada que es trobi malament, de manera que al final ni es queda ni es mantenen altres relacions.

En tot aquest procés és molt necessari també saber demanar tant el temps que calgui per processar com les necessitats de les teves emocions en aquest moment. Saber mostrar a les parelles que necessites espai o temps en relació als seus acords i que això no té per què ser negatiu o que no hi vulguis parlar, sinó interpretar-ho com la forma de poder comunicar en un moment més calmat i no tan explosiu. I viceversa. Hem de treballar que el fet d’oferir ajuda també pot causar una resposta negativa de la parella.

Tanquem la sessió amb dues preguntes: “Què necessito en aquest moment?” i “Com ens han ensenyat a estimar?”. Deslligar la gelosia de la biologia per definir-la com alguna cosa que s’ha après i construït a partir de la forma que ens han criat i ens han ensenyat a gestionar determinades emocions ens permet fer el salt en aquesta diferència lingüística que comentàvem al principi, des de “la gelosia és una cosa que JO SÓC” (essència) a “és una cosa que JO FAIG”.