La Persona Poliamorosa Perfecta

Fotografia de Teresa Aragó, 2009. Text d’Amors Plurals.

Original de Mel Mariposa a Polysingleish, The Perfect Poly Person, el 9 de febrer de 2015. Traducció de Maria/Pau Masats.

Tots els que comencem a explorar el poliamor desenvolupem la Persona Poliamorosa Perfecta (PPP).

És el futur ideal, un llistó molt elevat, la imatge de perfecció a la qual aspirem, inspirats pels escrits que se’ns presenten sobre el poliamor (molts d’ells, basats en idees equivocades ben comunes). Ens esforcem en allò del “prova-ho fins aconseguir-ho”; la PPP és el model digne d’aparèixer en un cartell a tot color de com hauria de ser el poliamor. I és bo tenir models. Tot i això, m’agradaria analitzar amb quins problemes ens enfrontem quan aquest model és una projecció que ens hem creat per a nosaltres mateixos.

La PPP és una extensió de la veu interior que critica les nostres accions: “has de ser excel·lent, arribar a la perfecció, la simpatia en persona”. Tots creem la nostra PPP particular i única, basada en el que ens expliquen que és el poliamor i a com aspirem que siguin les nostres relacions.

Aquestes son algunes de les conviccions a les quals podria aferrar-se la teva PPP particular:

• No sento gelosia, jo no.
• No em comparo amb altres.
• Si no reconec la manera en què els metamors em fan sentir inseguretat, tot anirà bé.
• Hauria de sortir amb més gent, o no sóc bon poli.
• A totes les relacions els he de dedicar el mateix temps, o no estaria sent justa.
• Seria desconsiderat i egoista expressar què és el que vull jo.
• Aquesta situació desastrosa no és culpa meva, és culpa seva per no saber practicar el poliamor.
• Si tinc alguna responsabilitat en aquest desastre, semblaré una mala persona per no practicar bé el poliamor.
• He dit a tothom que sóc poli, ara millor que no canviï d’opinió!
• Encara que aquest acord no sigui del tot convenient per a mi, el compliré perquè no vull causar cap trasbals en la vida dels altres.
• Si les relacions polis s’acaben, signifiquen que he fracassat, així que les conservaré totes, encara que no m’inspirin.
• No sé segur si l’amant és poli, realment, així que no li explicaré les altres relacions que estic desenvolupant: no sigui cas que això l’espanti.

A la Persona Poliamorosa Perfecta que portem dins li agrada reescriure les coses per tal d’evitar fer-se responsable de les ficades de pota, i és una gran mestra de l’evasió de sentiments i de la comunicació passiva. Si reconeixem que l’hem espifiada, podria implicar que no som “poliamorosos per naturalesa”, i tenint en compte tot el que algú pot arribar a arriscar per explorar el poliamor, aquesta és una perspectiva esfereïdora.

A vegades la nostra PPP particular no vol tenir converses difícils amb els ex, perquè fer-ho significaria reconèixer que l’hem cagada tant com l’altra persona, i aquest no és el model de no-monogàmia que ens agradaria ser.

Fotografia de Tito Ohep. Pride Parade de Vancouver, 2014.

La PPP ens pot silenciar, no només a les companyes sinó també a nosaltres mateixes. Fàcilment ens trobem embriagades per les relacions, més enamorades de la idea de relació que de la persona en si, i quan apareixen les primeres imperfeccions, en comptes de plegar veles, callem i seguim remant, de vegades embarcant a tanta gent com ens és possible en aquest vaixell que s’enfonsa.

La PPP culpa a d’altres dels errors de la relació i no accepta una responsabilitat compartida quan cal. Quantes vegades heu sentit que la culpa d’una ruptura la té algú altre? Fins i tot alguns dels escriptors sobre poliamor més ben considerats han compartit les seves històries personals de ruptures i han defugit la seva part de responsabilitat. Com em diria el pare, dos (o més) no es barallen si un no vol.

Cap de nosaltres vol ferir o fer mal als altres. Però de vegades, en moments d’una estupidesa egoista, ho fem. En alguns moments d’aquests apareix la PPP, i amb el seu desig de ser perfecta, pot espatllar no només les nostres vides sinó també la dels altres. I normalment és perquè la PPP vol negar la cara fosca de l’espectre emocional, no vol admetre cap por, sentit de solitud o ira. I això és problemàtic, sobretot quan tens en compte que negar aquestes tres emocions és un dels desencadenants més habituals de les traïcions dins les relacions, i l’ideal que busca el poliamor és un enfocament de la no-monogàmia obert, honest i consensuat, un enfocament que depèn moltíssim del grau de confiança entre tots.

En resum, quan la teva Persona Poliamorosa Perfecta entra en escena, et mostres com un conjunt d’expectatives sobre tu i com creus que hauries de ser, en comptes de ser TU, amb la teva personalitat meravellosa, genuïna i amb imperfeccions encantadores. I podries acabar boicotejant les teves pròpies relacions sense ni adonar-te’n.

Així doncs, què fem?

Primer de tot, penso que hem de tenir una certa compassió per nosaltres mateixos. No passa res si fiques la pota. No passa res si  ets imperfecte. Pel que jo sé, no existeix cap tribunal esperant a avaluar els èxits i fracassos de les relacions, i encara menys les relacions poliamoroses.

Aquestes són algunes coses que acostumo a recordar-me a mi mateixa amb certa freqüència:

• No passa RES per espifiar-la, sempre i quan te’n responsabilitzis i vulguis parlar-ne.
• No passa res per tenir conflictes en les relacions. De fet, un procés conflictiu saludable és un objectiu digne per a relacions estables, i molt més preferible que cicles de dependència hostil o que l’evasió del conflicte.
• No passa res per tenir desitjos il·lògics i poc raonables, i és millor verbalitzar-los (incloent-hi advertències d’irracionalitat) que suprimir-los. Sí! Tens permís per demanar el que tu vulguis! Recorda que expressar alguna cosa no obliga a ningú satisfer les teves necessitats. De tota manera, demanar el que vols és una forma fantàstica de millorar la comunicació en les relacions.
• És totalment natural sentir gelosia i inseguretat davant d’una nova relació que desenvolupa un company. És important reconèixer aquests sentiments i examinar-los. I tampoc no passa res si no sents gelosia o inseguretat per les noves relacions dels companys.
• No passa res per sentir que alguna cosa ha canviat en una relació i parlar-ne.
• No passa res per desenamorar-se, ni tampoc per sentir que l’amor canvia o es transforma. Dóna’t l’oportunitat de parlar-ne quan això passi.

El que he descobert és que quan acceptem la nostra pròpia vulnerabilitat i la compartim amb amants i amistats de confiança, la PPP interna no té altra opció que rendir-se i fondre’s. Segueix allí, com una veueta de fons… i crec que ja m’està bé que hi sigui.

Recordo a la meva PPP particular, potser irònicament, que la perfecció es troba en la imperfecció, que ser humil és de savis, tot recordant-li que no tinc totes les respostes (ningú no les té), i que aquest sentit d’humilitat i vulnerabilitat en realitat és la manera ‘perfecta’ d’establir relacions, ja que ens permet mostrar el nostre jo genuí i imperfecte, i fins i tot sentir que ens estimen per qui som ara, en comptes de mostrar aquell ideal impossible en què intentem desesperadament convertir-nos.

Altres lectures que et podrien interessar, en anglès:

Successful Non-Monogamy (No-monogàmia d’èxit), amb descàrrega gratuïta, i The Good Girl Recovery Program (Programa de recuperació per a bones noies), tots dos de Marcia Baczynski, que m’ha ofert un assessorament inestimable. Vull expressar la meva gratitud a totes les amistats que m’han ajudat a complementar les idees d’aquest article (ja sabeu qui sou), i també a l’amic i col·lega Mislav Marhonic per oferir orientació editorial. Us estimo!