Ruptures amoroses, separacions afectuoses

Original de Coral Herrera Gómez a Lo romántico es político. Ningún amor es ilegal. Otras formas de quererse son posibles, Rupturas amorosas, separaciones cariñosas, el 8 d’octubre de 2014. Traducció de Laura Giberga.

És cert que de l’amor a l’odi hi ha un pas? És possible separar-se sense fer la guerra? Pot un divorci ser amorós? Hi ha alguna manera d’acabar una relació amb el mateix afecte amb què comença un romanç? Com aprendre l’art de dir adéu als éssers estimats?

Som gent guerrera: només cal encendre la televisió o obrir un diari per comprovar-ho. El món està en guerra, els països resolen els seus conflictes amb violència, uns grups humans exploten i massacren d’altres, uns pocs homes poderosos dominen la resta. En la nostra vida quotidiana també fem la guerra a diari: a casa, a la feina, a la família… Les lluites de poder són constants en un món de jerarquies i desigualtat.

Ens costa relacionar-nos amb amor, tot i que vivim en una societat molt romàntica: ens encanten els boleros i les balades, les pel·lícules amb final feliç, les bodes i els cors… Però no sabem estimar-nos bé, i tampoc sabem separar-nos bé, perquè no sabem gestionar les emocions ni tenim les eines que ens permetin acabar una relació amb el mateix amor amb el que vàrem començar-la.

Fins i tot, encara que un romanç hagi estat preciós, quan arriba el moment de la ruptura, la majoria dels amants es converteixen en autèntics monstres. De la nit al dia ens convertim en éssers despietats sense escrúpols, capaços d’utilitzar les més vils estratègies per venjar-nos i per fer mal a la persona que ja no ens estima. Quan el despit envaeix els nostres cors, deixem de ser romàntics i sensibles i ens convertim en éssers malvats i despietats capaços de cometre les majors atrocitats.

Un exemple de les guerres romàntiques es la comèdia “La guerra dels Rose”, pel·lícula on la parella formada per Kathleen Turner i Michael Douglas lluiten a mort quan arriba l’hora de separar-se. Encara s’estimen i encara senten una forta atracció sexual l’un per l’altre, però no saben estimar-se bé i per aquest motiu es separen amb odi.

El triple missatge que ens llença Hollywood a la pel·lícula (i en la major part de les pel·lícules de desamor) és sempre el mateix: de l’amor a l’odi hi ha un pas, qui bé t’estima et farà plorar i els qui més es desitgen son els qui més es barallen.

Aquest triple missatge és molt recurrent en la nostra cultura amorosa i serveix per justificar la violència vers la persona estimada. A Occident és “normal” que quan una relació acaba, una de les persones sigui la “culpable” i l’altre la “víctima”. La víctima té via lliure en la seva recerca de venjança amb total llibertat: si et trenquen el cor, sembla justificat retornar el mal que t’han fet amb escreix.

Quan no t’estimen, el missatge que et llencen és que és normal que perdis el seny i que utilitzis la violència en totes les seves formes. A aquests actes criminals els denominen “bogeries d’amor”. Per aquesta raó, els periodistes masclistes continuen justificant els assassinats de dones utilitzant l’expressió “crim passional” per parlar de feminicidis: “ell la va matar perquè ella el va abandonar”, “ell la va matar per gelosia: ella el va enganyar amb un altre”, “ell la va matar perquè estava trist, desesperat i tenia por de perdre-la”.

La gran paradoxa del romanticisme radica en que hi ha persones que aparenten ser molt sensibles, dolces, generoses i tendres quan tot va bé i després es converteixen en veritables monstres plens de crueltat i odi. En nom de l’”amor” justifiquem els actes més vils (acusacions falses, xantatges, amenaces, insults i putades vàries) amb l’excusa que tenim tot el dret del món a ser mesquins i cruels amb la persona que ja no ens estima.

Es diu que en l’amor tot s’hi val, per això hi ha gent que és capaç de qualsevol cosa amb la finalitat de ferir a la seva parella o exparella. Un dels càstigs més habituals és amenaçar la parella amb l’impediment de veure els seus fills/es: “si no vols estar amb mi, no els veuràs”, “si et separes de mi, et separo d’ells/es i deixaran d’estimar-te”.

Un altre mètode de càstig acostuma a ser intentar treure a l’altra persona tots els diners i els recursos possibles: hi ha molts advocats/des que animen a les dones, per exemple, a deixar en la misèria els seus exmarits, a “treure’ls fins l’últim duro”.

Una altra via infal·lible per venjar-se: aïllar afectiva i socialment a l’ex per tal que es quedi sol/a després de la separació, mitjançant el mètode de fer-se el/la víctima amb el grup familiar i d’amics. Sempre s’espera que els altres es posin de part del bo i castiguin el dolent.

Són moltes i molt variades les maneres de fer la guerra quan ens separem: violència psicològica, violència física, violència sexual… que afecta, no només als protagonistes d’aquesta guerra, sinó també a tota la seva gent estimada: fills/es, pares i mares, familiars i amistats.

La nostra cultura ens fa creure que l’amor de veritat ha de ser etern: per això quan acaba fem un drama total i escollim sempre el posicionament de la “víctima”: no utilitzem l’expressió “ens hem separat” sinó “m’ha abandonat”, que serveix per intentar despertar la solidaritat en la gent propera.

El trauma del divorci és tal que hi ha persones que converteixen el seu odi cap a l’ex en el centre de la seva existència i passen anys intentant destrossar-li la vida com si això els fes sentir millor. En canvi, hi ha cultures, com els Mosuo de Xina, que no viuen les ruptures sentimentals d’una manera tan traumàtica i violenta, potser perquè entre ells no estableixen relacions basades en la propietat privada. Les dones Mosuo viuen en les seves cases amb els seus fills i filles, i van a la nit a la casa de l’amant a visitar-lo, de manera que quan un dels dos membres ja no desitja seguir la relació, l’estructura vital d’ambdós no s’enfonsa: cadascú té casa seva i els seus béns, i l’únic que han de patir és el dol de la separació, no l’esfondrament de la seva vida sencera.

A nosaltres, en les separacions, se’ns barreja allò sentimental amb allò econòmic, potser per això ens costa tant ajuntar-nos i separar-nos amb alegria, afecte i generositat. Creiem que els contractes emocionals han de ser irrompibles, però el cert és que, per molt que ens hi obstinem, no es pot obligar ningú a quedar-se al nostre costat en contra de la seva voluntat. I ningú ens pot obligar a quedar-nos en una relació quan ja no som feliços: és montruós que algú es quedi al teu costat per por o per llàstima, o sota amenaces.

Ens costa molt d’entendre que els amors s’acaben i que, quan les coses no van bé, és millor separar-se. Diu el refrany que sempre és millor estar sola que “mal acompanyada”, però ens costa d’aplicar perquè vivim en un món molt individualista i un dels pitjors terrors que ens ataquen és la por a la soledat. La por a que ningú ens estimi. La por a no ser importants per ningú, a que els nostres éssers estimats facin la seva vida sense necessitar-nos en ella.

Són moltes les pors que ens envaeixen quan decidim acabar una relació, però és perquè no ens ensenyen a separar-nos i perquè associem el divorci al fracàs. En les pel·lícules quasi no tenim referents de gent que es separa amb amor. A la vida real, tampoc és freqüent veure parelles que es separen i es tracten amb afecte i amb tendresa.

En lloc de sentir-nos agraïts per haver pogut viure una història d’amor preciosa amb l’altra persona, ens sentim ferits perquè la història s’acaba. Potser sona molt fort això de dir-li a algú: “Margarida, gràcies pels 3 anys de felicitat que vam viure junts, espero que siguis feliç en la teva nova etapa”, o “ Manel, ho he passat genial aquests 4 mesos d’amor, gràcies per disfrutar d’aquesta estona de la teva vida amb mi” però sens dubte ens aniria millor si aconseguíssim assumir que les històries comencen i s’acaben, i que sempre és millor deixar-les quan encara no fan mal, quan tot està bé, quan es poden parlar les coses amb tranquil·litat.

Les ruptures amoroses ens farien molt més curts els dols romàntics, el que faria més fàcil curar les ferides del desamor i tornar a començar una altra etapa en les nostres vides, ja sigui sol/a o amb altres persones. Però per això hauríem d’aprendre a separar-nos, a connectar amb l’altra persona amb el mateix amor amb que vàrem començar la relació, a dialogar assertivament i sincera, a comunicar-nos amb transparència però procurant no fer mal a l’altra persona. Podríem viure la ruptura com una oportunitat per a reformular la relació i convertir-la en una altra cosa, per exemple, amistat, si es pot.

Les separacions afectuoses no són una utopia: hi ha moltes parelles que sí aconsegueixen separar-se amb molta comunicació i cuidant-se mútuament. No són els casos més comuns, però hi són.

Tots i totes tenim una bona persona en el nostre interior: només cal deixar-la brillar en moments d’intens dolor. Quan patim pel final d’un amor, es possible connectar amb el teu costat més generós i obert i dir adéu deixant de banda el rencor, les pors, retrets i l’egoisme: només cal ser generós/a i aprendre a estimar no només la llibertat d’un mateix, sinó també la llibertat de les persones que estimem.

Fromm deia que l’amor és un art: el desamor també ho és. Si entrenem per aprendre a dir adéu amb amor, podrem gaudir més del present, preocupar-nos menys pel futur i deixar el passat enrere sense patiment. Seria més senzill assumir que la gent no ens pertany, que la vida és un camí pel que transitem, a estones sols/es, a estones acompanyats per gent maca.

I aquesta gent maca va i ve, com nosaltres. Els companys i companyes de l’escola, la universitat, de les feines per les que passem… arriben i se’n van; els avis i àvies, els pares i mares, els fills i filles també se’n van. Els amors apareixen, es queden un temps i també marxen… I nosaltres mateixos també arribem a la vida de la gent i marxem d’ella. Ja sigui perquè migrem, perquè viatgem, perquè evolucionem o ens morim: ningú de nosaltres és etern i les relacions tampoc ho són.

La base del bon amor és la llibertat per quedar-nos i per marxar, per escollir els nostres camins, per compartir unes estones de l’existència i per dir adéu amb generositat i agraïment… Practiquem i assagem aquest art per patir menys i per gaudir més de l’amor.

Que hi ha altres maneres d’estimar-se, que la vida és una estona i cal gaudir-la.

Coral Herrera Gómez