Què està passant, polys?

Tenint en compte la peculiaritat de l’ésser humà, som conscients que quan ens creuem amb alguna persona que ens agrada, hi ha més probabilitats que sigui un MIRATGE  que no pas un AMOR ETERN?

No creieu doncs, que hem de posar especial interès i cura en com resoldre els MIRATGES per tal de no extingir-nos com a col·lectiu?
Sabem que és ètic i, fins i tot un deure, compartir els nostres canvis emocionals amb les persones involucrades tan bon punt en som conscients?

Com a éssers humans tenim el deure de relacionar-nos amb humanitat. Les persones som valuoses i tenim tot el dret del món de brillar però també de tenir necessitats. Només un mateix pot saber-ho. Doncs, comuniquem-nos i coneguem-nos millor. Revisem-nos sovint amb curiositat. Acceptem les nostres diferències mitjançant pactes o fins i tot amb ruptures, però amoroses. Postergar o ignorar el dolor només fa que el dolor sigui més gran.

Transformem-nos però acompanyant-nos.

No podem emprar el concepte Poliamor d’excusa per a un consum individualista fàcil i barat. El poliamor ha de ser una revolució o no ha de ser.

A través d’un text de Meg-John Barker a la xarxa social sobre la manca d’empatia vers els sentiments de la gent (que trobareu parcialment traduït al final de l’article), sorgeixen comentaris interessants sobre el panorama actual poliamorós que he volgut recopilar per tal que puguem revisar-nos i no només obrir la nostra consciència, sinó també un debat més ampli i constructiu.

No tinc gens d’interès a carregar-me el poliamor. Hi crec fermament i queda clar que som molt els que ens replantegem les relacions ja.

Com a col·lectiu, estem creixent molt de pressa i és clar, ningú neix ensenyat. Guiem-nos i repensem-nos!

Gràcies a aquests testimonis reals espero puguem fer autocrítica. Estic segura que, a partir del moment que prenem consciència del què fem, potser provarem de ser més conseqüents amb els nostres actes, els nostres valors i també a estar més alerta amb les alarmes del què volem i no volem.

Per a un empoderament de tothom!

Laura Giberga

Testimonis

Testimoni #1

Últimament estic en crisi per una creixent sensació que anem cap a un lloc en el qual les persones són fàcilment intercanviables, on les relacions “casual” ho envaeixen tot. Total, com cadascú es responsabilitza del que és seu, tot s’hi val. Començo a veure certa frivolitat que a mi no em va gens, i que provoca que, davant del dubte vagi tancant portes “per si…”. I així tancant, tancant, em vaig quedant sola a l’interior. Començo a pensar que estem anant just cap allò del què volíem escapar quan vam decidir optar per maneres alternatives i poc convencionals de viure l’amor. Em dóna la sensació que estem confonent coses i jo no vull estar en aquest lloc.

A hores d’ara, sent que m’he retirat d’eixa actitud feliç (però ingènua) que tenia fa uns anys amb el poliamor: estava oberta a tot allò que arribara, volia deixar-me sentir, i viure i explorar allò que anara arribant amb llibertat.  Em sent un poc decebuda, al final, és “més del mateix”. Conclusió: només mantinc la xarxa afectiva no sexual que és la que més nutritiva i genuïna em resulta des de fa un temps.  No estic disposada a mantenir relacions amb sexe si no hi ha un vincle que implique una sèrie de cures per a totes les persones implicades.

Testimoni #2

Sento que la gent prefereix quedar-se atrapada dins dels seus sentiments. Es protegeix d’un “per si de cas”, deixant-se perdre la meravella que hi ha dins del vincle sentimental. Si com a acte de valentia tu comparteixes els teus sentiments, et responen amb límits o amb un “això és cosa teva”. Com si tothom hagués d’anar al psicòleg per gestionar-se individualment l’impacte del món, donant per perdut que el món pot canviar també.

La penya oblida que “sí que importa” i així van fent el que els dóna la gana perquè només amb el detall de respectar la teva llibertat ja senten que és suficient. Però ens afectem constantment les unes a les altres. Tot plegat em fa pensar que entre les ulleres feministes, les poliamoroses, les personals i aquesta manca de compromís general, no veig que quedi ningú per compartir res. I així, l’ànima es va ressentint i sento que m’acabaré tancant com la resta i no vull. M’hi nego. Estimar és de les coses més boniques que tenim a l’abast. I així, quedo fent assaig, error, assaig, error, meditació, assaig, error, meditació, meditació, assaig, error… Em replantejo tornar a la monogàmia perquè enyoro estimar de veritat que per aquesta raó creia plenament en el poliamor, però mai m’havia sigut tan difícil de trobar-lo com fins ara. A mi la fredor no em deixa tenir plaer al llit: no em sento realment desitjada i no gaudeixo. Podria ser jo com podria ser qualsevol, s’entèn? No em compensa! Jo no he vingut al món per satisfer a ningú. Jo vull compartir. També m’hi reconec un cop fent un ghosting (desaparèixer sense donar explicacions) i li he donat voltes. Ara ja no podria fer-ho per més còmode que resulti.

Testimoni #3

Ens afectem mútuament. Quan ens vinculem, les fronteres del jo es tornen elàstiques, existeix un nosaltres dins del qual “jo” és ja una cosa diferent del que era abans. Si deixa d’haver-hi això, jo no jugo. Tornem a “les teves emocions són el teu problema. Vés a arreglar-los i torna quan estiguin resolts”.

En estos momentos me siento decepcionada. Conocer la palabra poliamor y más personas que viven así me cambió la vida. Pero también me está llevando a conocer una realidad que no me está gustando ni medio pelo. Yo he tenido relaciones no exclusivas desde mucho antes de conocer la palabra poliamor. Mi vida ya era así, así que no me veo retirándome, jajaja. Pero hace tiempo que tengo distancias con determinados contextos. Y cuando he roto estas distancias, en algunas ocasiones me he llevado algunos chascos.  Puc ser jo en ocasions la que fa aquest coses? Vull dir, que no som només víctimes, que les nostres distàncies, retirades, etc. a vegades també poden donar lloc a aquestes dinàmiques, tot i que nosaltres no vulguem. Per mi, aquí comença la complexitat (i la meravella) de la vida. I això em connecta amb que jo no m’atreveixo a pensar que jo estic desperta i la resta estant dormit, i em porta a pensar que no es pot fer crítica sense autocrítica.

Testimoni #4

Necessitava una conversa així. Veia que la filosofia de “gestiona la teva merda” no em donava respostes que realment m’ajudessin a treballar-me la culpa sobre emocions de l’altra gent i que, de fet, a vegades ho empitjora. Així com a la inversa: em feia sentir amb menys dret a reclamar certes cures – en comptes de poder-me treballar el sentiment de legitimitat envers les meves emocions i necessitats.

Testimoni #5

Tots els homes amb els que he estat en els últims mesos han emprat ghosting o icing amb mi. De fet, per a mi l’icing és pitjor, perquè per poca fe que tinguis en l’altra persona, te la va reviscolant lo suficient com per a que no facis el pas d’allunyar-te definitivament. A més, es una tècnica que beu molt de la mitologia de les dones sent més “enganxoses”, jo m’he trobat pensant “no li diré res i m’esperaré perquè li he de donar espai i no vull que es pensi que sóc una pesada”. Al final, crec que cal fer un treball d’autoestima molt bèstia, i poder dir “aquests són els meus ritmes, aquesta és la comunicació que necessito, i si no tens temps per a això a la teva vida, no podem seguir junts”. Al principi et sents que estàs boja, perquè “ell no ha fet res malament, està molt ocupat i ja està, ets massa pesada” (això dient-m’ho jo al meu cap). Tothom vol sexe amb mi, el ghosting ve quan se m’acut mencionar que igual podríem cultivar un vincle emocional més profund.

Testimoni #6

“Gent individualista que l’únic que els importa és la seva satisfacció i benestar. En un món on hi ha atur, la precarietat i les feines que et mouen d’aquí cap allà, ser poliamorós pot ser el subproducte de relacions temporals, superficials, poc profundes. Les parelles monògames també es ressenteixen molt quan un està a l’atur i ha d’emigrar o a l’altre l’envien aquí o allà. Algú també podria sentir que la monogàmia també podria ser contradictòria amb el capitalisme. És l’amor el que és incompatible amb el capitalisme. En un ample sentit. L’amor que sento pels meus amics no sexuals també es veu compromés per aquest sistema. No és el nombre de relacions el que està en perill. És la qualitat dels vincles. El capitalisme globalitzat pot veure genial que mantinguis parelles aquí i allà i creguis que satisfàs les teves necessitats de consum emocional. Esclaus feliços. El que no vol són relacions fortes. Això porta a la solidaritat i al suport mutu. I hi ha poliamor que pretén teixir xarxes socials fortes.”

Textos afins

Brigitte Vasallo:

En el món poliamorós existeixen els polifakes, falsos polys. Són les persones que s’apropen al poliamor perquè els dóna una cobertura filosòfica, política, ètica i guai a la mateixa merda de sempre: fer la seva i sembrant cadàvers emocionals al seu pas. Es distingeixen perquè posen especial èmfasi en alguns conceptes relacionats amb el poliamor, però mai posen accent en altres. Adoren parlar de “Amor Lliure”, “amor sense obligacions” i “sexe a tutiplén” però obliden que, per tal què això es converteixi en alguna cosa nova, amb alguna cosa que reivindicar, a tots aquests conceptes s’hi ha d’afegir l’honestedat, la sinceritat i la cura de les persones amb qui et relaciones, encara que sigui esporàdicament. En cas contrari, és el que s’ha fet tota la vida: posar banyes, enganyar, mentir, ferir… El perfecte “mentir, follar, morir” de Celine.
El poliamor, efectivament, pensa les relacions sense termes d’obligatorietat. Però en el poliamor, com en l’anarquia on està íntimament lligat, les obligacions no te les posen els altres: les poses tu mateix. És un compromís, per començar, amb tu, amb els teus principis, amb la teva manera d’estar amb el món, amb els teus propis límits i amb les teves necessitats. És necessari un alt grau d’autocrítica i també és necessari saber-se i reconèixer-se com una persona que vol i necessita afecte i que vol ser honesta amb aquest. És un compromís d’horitzontalitat amb el món. Amor lliure, sí, però per a totes. Respecte sí, però per a totes. No es tracta de “éssers que no poden establir una relació sana i per tant, estableixen cinc de tòxiques”. Com a poliamorosa practicant, escarmentada però també convençuda, em sembla que si el poliamor no consisteix a construir una xarxa de persones que ens cuidem unes a les altres, no val la pena lluitar-lo. Tornem a la monogàmia i dediquem-nos a fer orgies. El poliamor ha de ser capaç de canviar els sistemes des de dins, des del centre mateix.

Meg-John Barker. “Other people feelings” Rewriting the rules:

Hi ha un punt intermedi entre prendre plena o cap responsabilitat de les emocions dels altres: és reconèixer la nostra mútua interconnexió amb els altres on apreciem com junts construïm les nostres realitats. Allò que fem o diem pot obrir o tancar, aflorar o pansir coses i viceversa.

Per tant, una cosa que necessitem cultivar és la capacitat de connectar amb els nostres sentiments i els dels altres, fins i tot quan són difícils. Si ens toca el rol de ferir a l’altre, hem de ser capaços de suportar la culpa, en lloc de què això ens saturi i demanar -als altres- que tinguin cura de nosaltres. Part d’això és ser capaç de reconèixer la imperfecció i la problemàtica d’un mateix i les nostres limitacions, en lloc d’intentar projectar una imatge de persona “perfecta” que pot tenir a tothom content.

També podem provar de desenvolupar la capacitat d’estar davant els sentiments dels altres sense intentar negar-los. Per exemple, si nosaltres hem fet un canvi que altera la vida d’una altra persona i que li és dolorós podem escoltar, respectar els seus sentiments encara que ens mantinguem en la postura que és quelcom que necessitem fer (en lloc de rebutjar els seus sentiments o fer-nos enrere de la nostra decisió/necessitat per després recriminar-ho).

Si hem parlat o actuat de manera que margina o exclou algú podem reconèixer-ho en lloc de castigar-nos per la nostra inevitable limitació i imperfecció, i amb sort comprometre’ns a ser-ne més conscient la propera vegada en lloc de quedar cremat per l’experiència tal que no hi haurà propera vegada .

Com fem això en realitat? És una gran pregunta, i tendim a recaure en culpar-nos a nosaltres mateixos o als altres. Com sigui, penso que podem intentar reconèixer que el pèndol es mou dins nostre i practiquem fent alguna cosa diferent. Per exemple, quan sentim la primera espurna de culpabilitat o desig de defensar-nos per atacar, podem provar de baixar les revolucions i entendre què ens passa a dins. Podem provar d’observar l’emoció sense actuar, potser asseure’ns a soles i permetre’ns sentir l’emoció de veritat. Quan siguem capaços de fer això també ho serem d’escoltar els sentiments dels altres i entendre’ls ins i tot quan en som responsables – enlloc de prendre’ns la situació com una cosa personal o intentar escapar-ne.
Potser una bona pràctica seria llegir algun material digital sobre privilegis i opressions (relacionats amb sexualitat, races, gènere, classe social, discapacitats o qualsevol dinàmica que ens sembli particularment un repte). Podem practicar el fet de permetre’ns a nosaltres mateixos sentir les emocions del present immediat i qualsevol sentiment que aflori dins nostre.

Potser si podem cultivar aquesta habilitat de connectar-nos amb els sentiments propis i aliens, serem capaços de respondre de manera compassiva on ens involucrem (si no tenim compassió pels altres, vol dir que no la tenim per nosaltres mateixos i viceversa). Serà des d’aquí on podrem actuar de manera creativa i imaginativa, reconeixent així, la nostra interconnexió.