El problema amb la polinormativitat – 1a part

Original de d’ANDREA ZANIN a Sex geek, The problem with polynormativity, el 24 de gener de 2013. Traducció de la Vera Mas. Revisió de la Mercè Badia.

Darrerament, els mitjans parlen molt del poliamor. És força notable, de fet, i marca un canvi important respecte als darrers cinc o deu anys.

El problema -i no és massa sorprenent- és que la forma de poliamor de què es parla més és la que més s’assembla a la monogàmia tradicional, perquè és la que menys posa en perill l’ordre social dominant.

Fa deu anys, crec que la meva postura era molt més viu-i-deixa-viure. Ja sabeu, a cadascú li funciona una cosa diferent. Jo visc el poliamor a la meva manera, tu el vius a la teva, i totes plegades fem quelcom no-monògam així que podem considerar que tenim alguna cosa en comú que és diferent de la norma. Compartim un cert tipus d’opressió, en la mesura en què el món no aprecia o valora la no-monogàmia. Compartim preocupacions sobre les relacions, així com reptes logístics i gestió del temps i de la gelosia. Per tant estem juntes en això, oi?

Avui, però, he arribat a la conclusió que ara tinc una postura molt menys laxe al respecte. Vull dir que tinc Sentiments de veritable rebuig, no només de YKINMKBYKIOK**. Sentiments d’ofensa genuina, no de camaraderia. Fonamentalment, crec que estem fent coses radicalment diferents. El moviment poli -si és que pot anomenar-se així, que hi ha força raons per les quals això es podria debatre- està començant a crear escissions de la mateixa manera que el moviment gay/lesbià/queer. (Podríeu rebatre que aquesta escissió ha existit des de sempre, però a mi no sempre m’ha semblat tan clar i meridià com m’ho sembla ara.)

Com a punt bàsic, diria que la forma de practicar el poliamor d’algunes persones sona bé a la cultura dominant, i la d’altres persones no. A la cultura dominant li encanta creure’s  provocadora, sexi i guai. A la cultura dominant li agrada apropiar-se de qualsevol cosa fresca i a la moda per tal de convèncer-se que està fent alguna cosa nova i excitant, perquè això ven revistes, entrades per a esdeveniments, qualsevol cosa. A la cultura dominant li agrada fer tot això mentre aixeca tants murs com pot contra els canvis reals i de fons de valors, que podrien enderrocar l’estructura de Com Funciona el Món. En aquest cas, aquesta estructura és la primacia de la parella.

Els mitjans presenten un grup clar de normes polis, i exposa de forma desproporcionada persones que descriuen i practiquen el poliamor dins d’aquest marc. Em referiré a això com polinormativitat. (No crec que estigui inventant-me aquesta paraula, però no estic massa lluny, ja que la major part dels irrisoris aproximadament 700 resultats de Google per a aquest terme són sobre temes legals obscurs que no entenc. De fet m’encantaria que ja existís. Així que, bé, us la regalo.)

Aquí hi ha les quatre normes que constitueixen la polinormativitat tal i com jo la veig.

  1. El poliamor comença amb una parella. La primera vegada que vaig sentir l’expressió “parella poli” em vaig pixar de riure. Em va semblar el més evident dels oxímorons -gamba gegant, instant etern, pau armada, parella poli. Però veure per a creure, aquesta expressió ha acabat arrelant, i no sembla que a ningú li grinyoli. El poliamor es presenta com quelcom que fan les parelles, i no com una filosofia i un enfocament de les relacions que persones individuals poden subscriure, i que les pot portar a tenir una parella però també — perquè són polis! —  a estar emparellades amb sis persones, o a formar part d’una tríada, o a estar solteres, o el que sigui. Sota aquesta premisa, la idea de relacions múltiples es limita al que acaba sonant, essencialment, com una afició que dues persones tradicionalment compromeses decideixen compartir, tal com fer balls de saló o aprendre a esquiar. On queda re-pensar radicalment les relacions humanes? Què passa amb totes les persones que no venen aparellades de sèrie?
  2. El poliamor és jeràrquic. Seguint amb la norma que el poliamor comença (i suposadament també acaba) amb dos, obligadament s’imposa una jerarquia a tot allò que passi fora de la relació. Si no, com sabríem quina és la parella real? Si afegeixes més persones, tot plegat pot tornar-se borrós i confús! Així emergeix la idea de relacions primàries i secundàries. I això és el que anomenem poliamor jeràrquic.

“Primari” implica importància de màxim nivell. “Secundari” implica menys importància. En aquest model, és completament normal posar els sentiments d’una persona per davant dels d’una altra com a cosa establerta. Deixeu-me que ho torni a dir. És completament normal, fins i tot s’espera, que els sentiments, desitjos i opinions d’una persona importin més que els d’una altra. És normal que una persona viatgi en primera i l’altra en segona com a cosa habitual, basant-se únicament en l’estatus de cadascuna. I això ens sembla progrés?

Òbviament això es manifesta de formes diferents en diferents situacions. Aquest model té més probabilitats de funcionar relativament bé si les persones implicades són extremadament amables, considerades, coherents, emocionalment segures i generoses, i té menys probabilitats d’anar bé si les persones involucrades són injustes, desconsiderades, incoherents, insegures o egoistes. De la mateixa manera que tindreu més opcions de conservar la feina quan hi hagi una recessió si la vostra cap és una persona súper amable que si l’única cosa que li interessa és el balanç econòmic. En qualsevol cas, aquesta estructura assegura que els secundaris depenen de la bona voluntat dels primaris, i que no hi tenen massa a dir.

Això és precisament el que motiva l’aparició de coses com la proposta controvertida (?!) de declaració dels drets dels secundaris de la Franklin Veaux o la seva recent entrada que es va fer viral i que parlava de com tractar bé a les parelles no primàries (noti’s com aquests articles no apareixen als mitjans dominants). Aquestes entrades em posen molt malalta. No perquè hi hagi res de dolent en el que diuen, sinó perquè -segons expliquen alguns secundaris, que són precisament a qui hauríem d’escoltar en aquest cas- vol dir que moltes persones polinormatives realment necessiten que algú els digui com no tractar altres persones com si fossin brossa. Aquestes entrades són un curs intensiu sobre decència humana bàsica. El fet que no només siguin necessàries, sino extremadament populars, és fotudament inquietant.  

Vaig a puntualitzar aquí un moment sobre terminologia. Em grinyolen les definicions de “primària” del tipus “la relació primària és aquella en què viviu juntes, teniu canalla, compartiu despeses, etc.”. No. Incorrecte. No hi estic d’acord. Aquesta és una definició amb molts punts febles. Qualsevol dels elements que apareixen en aquest tipus de definició de “primària” podrien igualment pertànyer a una relació que no és primària o, de fet, que ni tan sols és romàntica o sexual. Les persones poden viure amb un company d’habitació, compartir finances amb un amic, tenir fills amb una ex amb qui no parlen mai; i, de l’altra banda, una persona pot considerar una altra persona parella “primària” fins i tot sense viure juntes, compartir finances ni reproduïr-se. “Primària” i “secundària” són conceptes que es refereixen a  un model de relacions basat en la jerarquia, i no a circumstàncies vitals concretes.

“Primària” i “secundària” no són termes particularment ambigus. Amb això en ment, faig una petició aquí a les persones poli: si la vostra intenció no és crear o posar en escena una jerarquia, no feu servir “primària” i “secundària” com a paraula clau. Moltes de vosaltres sou friquis, així que la precisió déu ser important per a vosaltres, no? Penseu en això com pràcticament confondre Star Trek i Star Wars o una Mac i un PC. En comptes de “primària”, podeu parlar de la persona amb qui viviu, el vostre marit o la vostra muller -el que sigui segons el cas. En comptes de “secundària”, podeu parlar de la vostra cita ocasional, la vostra amant ocasional, la vostra nòvia o novii o el vostre amant secret, la vostra història a distància, la vostra nova aventura amb qui us esteu començant a conèixer, o qualsevol altre terme que expliqui en quin punt esteu. (Posposaré la meva dissertació enfurismada sobre com algunes persones pensen que “muller” o “marit” són més reals que “companya”, “nòvia” o “novii”). D’altra banda, si us plau no deixeu simplement de fer servir les paraules “primària” i “secundària” per tal de semblar menys jeràrquiques mentre encara preneu decisions respecte a les relacions d’una forma fermament basada en la jerarquia. No feu publicitat enganyosa en cap dels dos sentits, d’acord?

Deixeu-me que clarifiqui la meva postura respecte això, per si de cas. No hi ha res de dolent en les relacions domèstiques serioses, llargues, compromeses. Tampoc hi ha res de dolent en les cites casuals, i no tinc cap problema amb sortir amb un amoret molt menys sovint del què ella surt amb el seu cònjuge, posem per cas. De vegades, una relació simplement no està destinada a existir a llarg termini, o a implicar convivència, o a ser propera pel que fa a territori, o a conèixer els pares respectius. No hi ha res de dolent en això. És simplement quelcom diferent. És també quelcom diferent de ser “secundària”. No estic jugant amb la semàntica, aquí. Estic parlant d’enfocaments a l’hora de veure les relacions, prendre decisions, elaborar regles -més d’això en el proper punt- i tractar amb éssers humans reals i vius. 

  1. El poliamor requereix de moltes regles. Si comencem amb una parella, i volem mantenir-la fermament com a “primària” amb tota la resta com a “secundàries”, bé, per suposat haurem d’elaborar un munt de regles per a assegurar-nos que tot surt segons el pla, oi? Bé. (I de ben segur que n’hi ha un, de pla).

Aquest és un enfocament del poliamor basat en el control que, si bé no és exclusiu dels models basats en parelles primàries-secundàries, és gairebé inevitable dins d’aquests models. Les regles estan implícitament determinades per les “primàries”, la “parella poli” -com a mínim així és com es presenten la major part de les converses sobre regles. Alguns llibres i webs et diran (si tu tens una parella actualment monògama, a punt de convertir-se en poli) que és súper important no només tenir regles, sinó també posar-les sobre la taula abans de llençar-te al món a fer les teves coses poliamoroses. Si volies confirmació d’aquest claríssim estatus de secundaris dels vincles “secundaris”, aquí la tens: les regles queden establertes abans de ni tan sols ser necessàries, i ells no hi tenen res a dir. De nou… pensem que això és revolucionari?

 

** Acrònim de “your kink is not my kink but your kink is okay” (el teu fetitxe no és el meu però el teu fetitxe està bé), una expressió habitual entre les persones que practiquen sexe kink per a posar sobre la taula que no cal que a totes ens agradin les mateixes coses per tal que aquestes coses siguin acceptables.)

 


L’Andrea Zanin és escriptora, traductora i editora, així com autora del blog Sex Geek (aquí), al voltant de temes relacionats amb les relacions no normatives, sexe no normatiu i gènere. Segueix-la a Twitter a @sexgeekAZ i Facebook.

 

(Clica aquí per a accedir a la segona part de l’article)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *