El problema amb la polinormativitat – 2a part

Original de d’ANDREA ZANIN a Sex geek, The problem with polynormativity, el 24 de gener de 2013. Traducció de la Vera Mas. Revisió de la Mercè Badia.

Primera part de l’article aquí. 

Aquí està el tema. Les regles tenen una relació inversa a la confiança. Estan fetes per a lligar algú a les preferències d’algú altre. El seu objectiu és la limitació. Jo et limitaré a tu, tu em limitaràs a mi, i aleshores totes dues estarem fora de perill. 

Quan dues persones encaixen bé en els seus valors, i tenen una forta confiança l’una en l’altre, no necessiten una regla per a saber com cadascuna es comportarà. Vull dir, quantes vegades escolteu “Em comprometo a no matar ningú si tu et compromets a no matar ningú, val? Aquesta serà la nostra regla. No matar.” És clar que no. Psicòpates a banda, això no cal dir-ho: podem assumir que tothom comparteix el valor de “matar algú és dolent i jo no ho faré”. 

Però no és ni molt menys estrany que “parelles poli” creïn elaborats conjunts de regles per a mantenir-se respectivament limitats a relacionar-se únicament de formes que no facin por, que no siguin perilloses i que no posin en risc el vincle primari. No farem un petó a ningú sense abans consultar-nos-ho. Res de quedar-se a dormir amb una cita. Si la vols veure més de tres cops, l’he de conéixer. Si la vols veure més de tres cops, no vull saber-ho, no podré gestionar-ho. Res d’enamorar-se (aquesta em fa pixar de riure de tan absurda que és). Estimar està bé, però només si te l’estimes menys que a mi. Sexe anal només amb mi. Sexe anal només amb altres. Pots sortir amb exactament el mateix número de persones que jo. No pots anar amb d’altres al nostre restaurant preferit. Ni parlar de dormir al nostre llit. M’has d’escriure un missatge a les onze. T’he de trucar quan estigui sortint de casa seva. I la joia de la corona, el Sant Greal de totes les regles poli: tenim poder de vetus! (Tinc un post sencer respecte a aquesta, anomenat Contra el Vetus, en el qual poso sobre la taula exactament per què els drets de vetus són una idea nefasta.) El quid de la qüestió: les secundàries són secundàries, tan secundàries que una persona que ni tan sols és la seva companya pot decidir si i quan la deixaran.

Quan hi ha un risc de veritat, estic completament a favor d’establir regles. Regles com, per exemple, has de fer com a mínim un metre i mig per a pujar a aquesta atracció…, no pots fer una intervenció neuroquirúrgica sense llicència mèdica…, res de sexe anal sense protecció amb estranys (fixeu-vos que aquest tipus de regla no té a veure amb la parella: té a veure amb protegir la teva valuosa salut!)…, no es pot jugar amb foc en aquest esdeveniment perquè els sostres són baixos i hi pengen garlandes de paper. Però en general les regles al voltant del poliamor són essencialment l’equivalent a dir que l’amor (o el sexe, o tenir cites) és perillós i cal regular-ho estrictament per tal de no ferir ningú. En la meva opinió aquesta és una manera ben estranya de veure la possibilitat d’immensa alegria i connexió amb altres persones -com si fos una bomba que pot detonar si no es manipula amb un protocol impecable. Com més regles entren en joc, més s’està indicant que no es confia que la persona subjecta a aquestes regles operarà d’una forma alineada amb els principis que compartiu. O, pel contrari, esteu indicant que necessiteu estar sota una estricta supervisió, ja que si no és així engegareu a rodar el benestar de la vostra companya. Si us cal legislar alguna cosa, és perquè no espereu que succeeixi sense legislació. És una situació ben trista quan ens referim a relacions suposadament amoroses i possiblement a llarg termini.

És que les regles no són mai bones? Jo no diria tant. Poden ser un mal necessari, una mesura temporal per anar tirant durant una temporada complicada en què es suposa que esteu treballant en una solució millor. I això és el que esteu fent. Vull dir, ara mateix. Oi? Des d’una perspectiva completament diferent, les regles poden ser plaents, o carregades d’erotisme (etc.), com en les relacions entre dòmines i submisses – tot i que fins i tot en aquesta mena de regles, quan s’imposen des de la por o s’arriba a l’acord per tal d’evitar un càstig, poden constituir una forma de lligam no ètic dissenyat per a sostenir les inseguretats d’una persona a expenses d’una altra. Però a banda d’aquestes instàncies tan específiques i circumscrites, les regles són millors quan es fan servir amb moderació i, fins i tot aleshores, només quan no hi ha altres opcions disponibles.

De quines solucions estic parlant? Confiança. Pura i simple. La confiança és el substrat en què hauria de créixer el poliamor, així com qualsevol altre tipus d’amor. Digues allò que vols dir, sempre, i digues-ho tot. Mantingues fins al final els teus compromisos. No facis promeses que no pots mantenir. Assumeix que l’altre té bones intencions. Fes preguntes. Escolta, escolta, escolta. Fes més preguntes i escolta més. Calma les pors. Treballa en les teves inseguretats des del lloc on neixen -a dins teu. Sigues bona persona. Sigues consistent. Sigues generosa. Demana explícitament allò que vols. Posa clarament sobre la taula allò que vols. Disculpa’t quan la caguis, i prova d’arreglar-ho. Troba estratègies per a compensar les teves limitacions, tal com poca memòria o ansietat o manca de vocabulari per a expressar sentiments o qualsevol altra cosa que t’impedeixi fer totes aquestes coses hàbilment. Sí, serà molta feina. Fes-ho igualment. Encara millor, fes-ho perquè aquesta feina per si mateixa t’aporta benestar i et fa sentir que transites el món en la direcció que sents correcta. Si has comès errors en algun d’aquests punts, o en qualsevol altre, i has ferit la/les teva/es companya/es, arregla-ho. Feu la feina plegades. Aneu a teràpia de parelles. Practiqueu noves habilitats comunicatives juntes. Invertiu el vostre temps, energia i esforç en fer el vostre substrat saludable i ple de nutrients, més que no pas en construir tanques al voltant del jardí.

Des d’allà, podeu demanar tot tipus de comportaments sense que calgui que siguin regles. Per exemple, “M’encantaria conèixer el teu nou vincle. Podem quedar per fer un te la setmana que ve?” o “Ei! M’envies un missatge quan estiguis venint cap a casa i així calculo a quina hora tenir el sopar llest?” o “Em faria sentir estimada i especial si hi hagués una marca de vi que només beguéssim juntes” o fins i tot “Em fa molta por perdre’t i necessito que m‘ajudis a sentir-me més segura”. De nou, no es tracta només d’una qüestió semàntica. Aquestes altres formes de relacionar-se no són “igual que tenir regles”. Van de generositat i benestar i cures, no de control, límits i por. La intenció compta, en aquest cas.

4. El poliamor és (quasi) heterosexual. A més de mono i jove i blanc. I també nou i excitant i sexi! Aquest element de polinormativitat no implica directament els altres tres, però ja que parlem de la representació que té als mitjans, val la pena esmentar-lo. Als mitjans, el poliamor es presenta tranquil·lament com quelcom que fan les persones heterosexuals, excepte pel que fa a algunes dones bisexuals que tenen un primari home i secondàries dones. És extremadament estrany que configuracions poliamoroses lesbianes, gais o queer apareguin a les representacions del poliamor dels mitjans de masses, fins i tot quan els cercles LGBQ són caus de cultiu de l’activitat poliamorosa, i les persones LGBQ tenen una llarga i il·lustre història amb les no-monogàmies, tot i el recent entusiasme pel matrimoni. Només cal anar a pràcticament qualsevol trobada LGBQ -fins i tot les més mainstream i no podràs fer dues passes sense xocar-te amb sis persones mínim que practiquin algun tipus de no-monogàmia, des de les típiques aventures mig monògames de sauna fins a famílies completament poli. És tan comú que és quasi (buf!) normal.

Però si els mitjans de masses dediquéssin massa columnes al poliamor LGBQ, la gent pensaria que el poliamor és una cosa gai, i això no vendria tantes revistes. Així que l’article típic de moda és més del rotllo “Coneix en Bob i la Sue. Són una parella poli. Són parella primària i junts tenen cites amb altres dones.”, o “tant l’un com l’altra tenen cites amb altres dones”, o “munten festes sexuals al sòtan” o fins i tot, tot i que és menys usual, “en Bob té cites amb altres dones i la Sue amb altres homes”. Les representacions dels mitjans de masses gairebé mai trenquen la regla de “un penis per cap”, la qual cosa és exactament igual d’ofensiva com sona. No trobareu en Bob quedant amb en Dave, o la Sue quedant amb en Tim i en Jim mentre en Bob es queda a casa mirant una peli. Perquè… vés per on! Això és anar massa lluny. Vull dir que tenir històries amb dones és una cosa però ficar un segon home a l’equació, no hauran els homes de resoldre-ho a cops de puny? Provar qui dels dos és més mascle? Ho diu la psicologia de l’evolució! És un tema de natura! Perquè quan hi ha un penis (i només un penis), això és sexe de veritat i això vol dir que és una relació de veritat i hem de tenir una relació de veritat per a poder tenir estructures primàries i secundàries i ens calen estructures primàries i secundàries per a ser una parella poli! (Mmm… Potser a fi de comptes aquest punt té molt a veure amb els altres tres).

Tot això dóna lloc a un escenari en què el poliamor es presenta com quelcom super de moda que practiquen heteros moderns i atrevits, i creu-me, n’estan la mar d’orgullosos. No cal dir que tot aquest enfocament va des de simplement no tenir la més remota idea de la filosofia queer fins a ser realment ofensiu. 

Afegiu-li el desig dels mitjans de masses de mostrar imatges en què la gent poli és moníssima, jove i blanca, i tenim una fotografia francament molt reduïda. Les revistes volen mostrar persones que siguin tan convencionalment atractives com sigui possible, d’entre 20 i 40 anys, i pràcticament mai que no siguin caucàsiques (a no ser que tinguin un altre color de pell que es consideri, ja sabeu, sexi i exòtic, com despampanants homes negres o precioses dones asiàtiques). És una pena, perquè les històries de gent poli de 60 o 70 anys serien fascinants. I no, no tota la gent poli és blanca, però quan aquesta és la única imatge que es dóna del poliamor, definitivament es crea una barrera que fa molta gent no s’identifiqui fàcilment com a potencialment poli.

Els mitjans estan principalment interessats en el component sexi. No podem infravalorar la relació que hi ha entre com de fotogènica és una persona i quant d’interès en mostrar-la tindran els mitjans. I això va de la mà amb sexualitzar-ho tant com sigui possible. No oblidaré mai, per exemple, què va passar quan fa uns deu anys vaig sortir a la revista Châtelaine amb una companya. El fotògraf em va insistir moltíssim per a què em treiés la samarreta per a fer les fotos, assegurant-me que seria de bon gust. Quan li vaig preguntar per a què volia que em despullés, em va dir “perquè no ets lletja. És molt difícil fotografiar persones lletges”. Mmm… gràcies? La meva samarreta es va quedar on estava, però aparentment una persona jove, blanca i mona era encara prioritària, perquè les meves fotos van continuar ocupant més espai que cap altra de les persones que apareixien a l’article. Les lletges. Dimonis!

No em malinterpreteu. El sexe i l’atracció són forces significatives dins les relacions poli. Això no té res de dolent, i no necessito posar-me en mode “no tot té a veure amb sexe” amb vosaltres. Té a veure amb sexe, almenys per a moltes de nosaltres. Però no té a veure només amb sexe. Si tingués a veure només amb sexe, no seria poliamor -seria tenir sexe casual amb molta gent, que també és fantàstic, però normalment no implica compromís ni romanticisme. Si mai tingués a veure amb sexe, tampoc no seria poliamor -seriem només una colla d’amigues, que també és genial, però tampoc no acostuma a implicar romanticisme, tot i que possiblement sí compromís. Però als mitjans els costa trobar l’equilibri. El públic està interessada en les orgies, amb qui dorm amb qui, com de sovint i, guau, tríos! I he dit ja que han de ser joves, mones i blanques?

Aquests articles intenten presentar una fantasia on persones convencionalment atractives tenen sexe exquisitament transgressor (però no terroríficament transgressor)  mentre es mantenen tan fermes dins els límits de la convenció parella-relació com sigui humanament possible donades les circumstàncies. Aquesta fantasia ven. A la resta no ens fa cap favor.

Afegeixo aquesta secció ara (una setmana després de publicar l’entrada) perquè unes quantes persones han posat sobre la taula la pregunta de per què faig servir l’acrònim LGBQ sense incloure la T de transgènere/transexual. Intentant no divagar massa per a no perdre de vista el tema de la polinormativitat com a representació als mitjans d’un cert tipus de model relacional, i els problemes tant amb la representació com amb el model -i sé que vaig exagerar força aquest ‘no divagar massa’ donada la llargada d’aquesta entrada- no vaig entrar en la llarga llista de formes en què la polinormativitat dóna suport a altres tipus d’omissions i normativitats. Quan faig l’elecció editorial d’aquest acrònim, puc haver perpetuat moltes d’aquestes omissions jo mateixa. Així que l’aclariment està justificat, per descomptat. (Algunes d’aquestes línies apareixen també a la secció de comentaris, així que els trobareu repetits si repasseu aquells també.)

Doncs aquí va: estic cada vegada més incòmoda amb l’acrònim LGBTQ, ja que la inclusió de la T de ‘transgènere’ (una identitat de gènere) al final d’una llista de lletres que defineixen orientacions sexuals (no gèneres) implica una certa inexactitut. Les persones gais, lesbianes, bisexuals i queer poden ser trans o no-trans; i les persones trans poden evidentment ser gais, lesbianes, bisexuals, queer o heterosexuals (o qualsevol altre) pel que fa a la seva orientació. No totes les persones trans es senten atretes per les comunitats o les lluites gay, lesbiana, bisexual o queer, i tampoc totes les persones que han passat per una transició senten la necessitat d’identificar-se obertament com a transgènere, fins i tot si sí s’identifiquen com a gais, lesbianes, bisexuals o queers. No em suposa cap problema fer servir LGBTQ per a descriure, per exemple, una revista o un grup o un comitè o el que sigui, sempre què a les persones representades per l’acrònim sencer i no està simplement intentant semblar ultra-progressista. En aquesta entrada, parlo d’orientació sexual i no d’identitat de gènere, així que em va semblar (i encara m’ho sembla) poc acurat afegir la T a aquella llista en concret.

Però això no vol dir que les persones trans no tinguin cabuda en aquest debat. Més aviat el contrari. La polinormativitat perpetua també la cisnormativitat, en dues direccions. (Anomenem cisnormativitat a la idea que totes les persones a les quals s’ha assignat un sexe determinat en néixer s’identifiquen encara amb aquell sexe i expressen una identitat de gènere “apropiada” com a conseqüència, i que qualsevol altra situació és rara o dolenta.) Una és la de la representació en els mitjans: les persones trans rarament apareixen com a representants del poliamor en els mitjans de masses. Això és per tant cisnormatiu per omissió. L’altra, més complexa, resulta evident quan aprofundim una mica més en la regla del “un penis per cap”, i en com entenem l’orientació sexual. La idea de “un penis per cap” es basa en l’assumpció que “penis” es pot fer servir com a abreviació d’”home”, perquè els homes tenen sempre penis i només els homes en tenen. Això, òbviament, esborra les vivències de moltes persones trans per a les quals els seus genitals i gènere no s’alineen, ja sigui perquè són homes que van néixer sense penis o perquè són dones que van néixer amb un penis (independentment de com són els seus genitals en aquest punt de la seva vida o quines paraules fan servir per a referir-se a ells).

“Un penis per cap”, en general, es sosté també en la idea que els homes i les dones són naturalment diferents d’una forma diguéssim essencialista, fonamental, biològica, fins el punt que tenir una relació (en aquest cas secundària) amb un home serà substancialment diferent en tant que home del que seria amb una dona pel fet de ser una dona. Aquesta idea acaba predeterminant com la gent creu que anirà una relació -com serà el sexe “real”, com d’intenses podran arribar a ser les emocions, i per tant com de “segur” és “permetre” que les seves parelles principals s’impliquin en aquella relació. Això no té en compte la possible presència de persones trans en aquesta equació. Però fins i tot si per alguna raó aquesta possibilitat no existís en una situació determinada, demostra un enfocament des del qual les dones i els homes són naturalment així o aixà degut a la seva anatomia. Això, conceptualment, deixa les persones trans -fins i tot si no en coneixes cap (conscientment!) i no tens oportunitat de conèixer-ne cap- dins les caixetes que se’ls van assignar en néixer. Això implica que el gènere cap al qual han transicionat és d’alguna forma menys real o vàlid. També manté el gran espectre de persones que no són trans -ja siguin cisgènere o, com jo mateixa, gènere-fluid o en algun lloc en l’espectre del no-binarisme- lligades als compartiments que els van ser assignats en néixer, insistint que aquests compartiments determinen qui som, qui podem ser, amb qui podem follar i com és tenir un vincle romàntic amb nosaltres. En darrera instància, la cisnormativitat fa mal a tothom. Les persones perjudicades d’una forma més cruenta acaben sent les que són visiblement més diferents, que en general acostuma a ser el lloc de les dones trans. Però la cisnormativitat no és un problema “només” de les persones trans. Es tracta de construir un espai on totes nosaltres podem existir de la forma com desitgem.

Tal com passa amb qualsevol model normatiu, la polinormativitat treballa conjuntament amb molts altres models normatius per tal de crear una imatge complerta, si bé rarament explícita, a la ment de les persones sobre Com Funciona el Món, qui compta i qui no, què és real i què no val ni tan sols la pena tenir en compte. Així, a més de qüestions sobre raça, edat i orientació, tal i com havia esmentat abans, sobre gènere, com he apuntat ara, la polinormativitat va de la mà amb altres idees problemàtiques. Idees sobre què hauria de ser i què no una família, i de com els nens haurien d’encaixar en aquesta equació; qüestions sobre classe i posició econòmica; i moltes d’altres. Però, tal i com va remarcar un seguidor, això és un post d’una blog, no un llibre. De moment…

Fi de la nova secció! —

 

L’Andrea Zanin és escriptora, traductora i editora, així com autora del blog Sex Geek (aquí), al voltant de temes relacionats amb les relacions no normatives, sexe no normatiu i gènere. Segueix-la a Twitter a @sexgeekAZ i Facebook.

(Llegeix aquí la tercera i última part de l’article)