El problema amb la polinormativitat – 3a part
Original de d’ANDREA ZANIN a Sex geek, The problem with polynormativity, el 24 de gener de 2013. Traducció de la Vera Mas. Revisió de la Mercè Badia.
Primera part de l’article aquí. Segona part de l’article aquí.
En definitiva, tinc tres problemes clau amb la polinormativitat.
Primer problema: el model de polinormativitat fa una mica d’angúnia. Potser funciona bé, poooootser, per a algunes persones -no aniré tan lluny com per a dir que mai funciona. Però porta en el mateix sac un munt de problemes per tothom qui hi està involucrat, especialment per a aquelles persones que estan en la posició de menys empoderament dins de l’estructura de la relació, però també de formes subtils i insidioses per a aquelles que estan en posició de privilegi. Vaja, qui ho havia de dir, és gairebé el mateix que passa amb pràcticament tots els sistemes de privilegi/opressió del món mundial! No arribaré al punt de dir-li a la gent polinormativa, “Ei, ho esteu fent malament”. Però, sent sinceres, no seria un disbarat. Bé, potser hauria de ser “No ho esteu entenent.”
A causa d’aquest posicionament, crec que puc provocar comentaris de ràbia o defensius de moltes persones polinormatives que pensen que el seu model és meravellós. A elles els dic el següent: si ets membre d’una parella ‘primària’ dins un model polinormatiu, i la teva/es companya/es secundària/es pot/poden fer una apologia del teu model tan o més sentida que la teva (no una defensa de vosaltres com a persones individuals, ni de la vostra relació, sinó del model polinormatiu en sí), sense obviar ni dir cap mentida piadosa per evitar el risc de crear un conflicte o possiblement perdre’t com a parella, aleshores formes part de la minoria de gent polinormativa per a la qual el model funciona realment bé per a totes les parts implicades. (I em refereixo realment a totes les parts, perquè si només funciona realment bé per a la parella primària, aleshores el model no està funcionant.) Si aquest és el teu cas, no cal que et posis a la defensiva – no t’estic criticant a tu. D’altra banda, si aquest no és el teu cas, frena un moment i pensa seriosament sobre les crítiques que t’estic fent.
Quan comenci a veure als mitjans de masses un munt de parelles secundàries felices i satisfetes, testimonis de com de meravellós és el model de parella primària-secundària… , quan aquestes parelles secundàries comencin a escriure els últims èxits en llibres sobre poliamor, aconsellant, portant la veu cantant en els programes de televisió, i fent tot això en qualitat de secundàries (no com a persones que són casualment parelles secundàries d’algú però que està tot bé i equilibrat i és just perquè són també al mateix temps parelles primàries d’algú altre)…, quan mostrin les seves cares a les fotos, facin servir els seus noms reals complerts a articles, i en general no sentin que la seva posició en aquestes estructures que giren al voltant de parelles primàries així exposades sigui ni una miqueta estranya…, quan això no sigui una cosa excepcional sino la principal imatge que percebi des de i sobre les parelles secundàries…, aleshores modificaré el meu discurs. Sospito que no caldrà.
Segon problema: Els mitjans presenten aquestes normes poli com…, bé, com normes. Com La Manera de Ser Poliamorosa. En el millor dels casos, es fa una menció breu sobre com allà fora hi ha altres persones que tenen formes diferents de practicar el poliamor, formes que no acabem d’entendre o que potser són massa complicades per a que poguem resumir-les en un article de 1.000 paraules. (Tríades! Quads! Famílies! Ws i Xs i alfabets grecs i constel·lacions i ecosistemes! Fa tot molta por. I de fet les mates són complicades.)
Però la major part del temps, els “altres” (oooh, atenció a l’estructura!) tipus de poliamor ni tan sols s’esmenten. Hi ha aquesta forma i ja està! No és meravellosa? Quanta valentia! Què poc comú! Súper innovador, no us sembla? … Bé, sigui o no de forma intencionada, aquest enfocament acaba esborronant la imatge del poliamor, reduint-lo a la seva expressió més simplista, sense detalls. No és cap coincidència que aquesta versió sigui la que més s’apropa a una relació d’un home i una dona, basada en el matrimoni i amb família nuclear a la què se’ns diu que hem d’aspirar totes. Tot el que hem fet és fer una mica més laxes totes les regles al voltant del sexe, i a diferència (però tampoc no massa) de l’ètica swinger, estem “permetent” existir a la part emocional de tot plegat, en el sentit que tenim relacions i no estem “només” follant. Però tampoc no el tipus de relacions que posen en perill (?!) la parella primària. No amb persones que, Déu ens en salvi, fan demandes a un o els dos membres de la parella primària, o els desafia, o vol tenir alguna cosa a dir en com funcionen les coses. Si això és així, bé, si això és així que se’n vagi a pastar fang, perquè el més important és la parella primària! En això podem estar totes d’acord, no? I és clar que sí! Aquesta és l’essència de les relacions primàries. El terme ja ho deixa prou clar. Una persona està primer, la resta no. I és per això que les masses poden entendre perfectament el món poli: perquè entès d’aquesta manera, no és tan fonamentalment diferent de la monogàmia.
Tercer problema: Tot aquest estat de coses és una mala jugada per les persones que just arriben al poliamor. Per tota aquesta representació des dels mitjans de masses, un munt de persones que acaben d’aterrar en aquest món estan jugant amb molt desavantatge.
No sóc massa d’idealitzar el passar, però és que uf!, com n’eren de diferents les coses fa deu o quinze anys! En els meus temps (ha!), si volies aprendre sobre poliamor, només hi havia una manera: Ètica promíscua, de Dossie Easton i Catherine A. Liszt (com era coneguda aleshores la Janet Hardy). Tot estava prou bé. No era perfecte. Molt inclinat cap al rotllo hippie de festes sexuals a San Francisco, i escrit amb un llenguatge tan bàsic que qualsevol persona el podria entendre, però en general força sòlid i incitant a la reflexió. Poliamor: el nou amor sense límits de Deborah Anapol mai va ser tan popular o sexi, però es va convertir en un clàssic silenciós, i donava un angle diferent. I vaja, això era tot. Apart d’això, hi havia alguns fòrums de discussió en línia i potencialment, si vivies en una gran ciutat, grups locals de persones poliamoroses. Això vol dir que si volies aprendre com practicar el poliamor, pràcticament t’ho havies de muntar tu soleta (la qual cosa pot ser bona, tot i que suposi un repte extra), parlar amb gent de la teva comunitat local, que probablement era força petita però també càlida i efectiva com a xarxa de suport, o anar a alguna conferència a algun lloc lluny on s’ajuntés un grupet de gent. I aquesta gent podia estar practicant el poliamor de moltes formes diferents, més que no pas la de parella primària-secundària. (Fins i tot aleshores, aquesta fòrmula era fotudament habitual, així que no estic dient que la polinormativitat sigui una cosa plenament nova, simplement que és pitjor ara que mai.)
Ara mateix, en canvi, pots googlejar “poliamor” i obtenir un munt d’articles polinormatius pràcticament idèntics, i pots reunir-te amb gent local que ha llegit els mateixos articles que tu, i ajuntar-vos i practicar el poliamor polinormatiu exactament com els mitjans us han dit que ho feu. I si això és tot el que volies fer, aleshores t’estàs conformant amb la punta de l’iceberg. Estàs intercanviant la norma monògama per polinormativitat, la qual cosa implica relativament poca flexibilització, i t’estàs aturant allà perquè segurament estàs convençuda que no hi ha res més enllà (i en qualsevol cas ja has guanyat molts punts per a convertir-te en una persona guai). No se t’insta a pensar realment sobre tots aquests temes sense models imposats de base, la qual cosa vol dir que mai arribes a esbrinar què de fet funcionaria millor per a tu. D’aquesta manera, l’element més fonamental del poliamor -el de rebutjar l’estàndard monògam, i repensar radicalment la nostra forma d’entendre, donar sentit i practicar l’amor, el sexe, les relacions, el compromís, la comunicació, etcètera- es perd a base de motllos prefabricats que ho redueixen tot a un, dos, tres. La representació als mitjans oculta cada vegada més el benefici més profund i significatiu del poliamor i, en conseqüència, aquest és cada vegada més i més inaccessible per a qualsevol persona que tot just comenci en aquest món.
********
Sento la necessitat de reiterar per última vegada que el meu problema en tot això és el model polinormatiu i la insistència dels mitjans de masses en reproduir-lo; no amb una estructura relacional específica o amb cap persona en concret que la practiqui. Sí, el model polinormatiu i l’estructura relacional de parella primària-secundària acostumen a anar de la maneta, però mirant-te no sabria dir quin procés, quins valors o quines circumstàncies t’han portat a la teva estructura actual, o per què tries una certa terminologia, així que ni puc criticar o jutjar persones concretes o grups poliamorosos pel sol fet de tenir una estructura de parella primària-secundària, ni ho faré. Si aquest article et fa posar a la defensiva, et convido a seure amb aquesta sensació i pensar què la provoca.
La distinció clau aquí és entre la filosofia i la situació o pràctica actual. D’una forma similar a com l’orientació sexual i la pràctica sexual actual no són la mateixa cosa. Pots, per exemple, ser homosexual i practicar el celibat ara mateix; o ser bisexual però haver tingut relacions només amb dones darrerament; o ser essencialment heterosexual però haver tingut sexe amb algú del teu mateix sexe (tot i que conec gent que estaria en desacord amb aquest darrer punt). Quan parlem de poliamor, sovint, independentment de la teva filosofia, pots trobar-te tenint un vincle molt significatiu que impliqui convivència i tenir una o més relacions menys serioses, amb menys compromís o menys intenses. Jo és amb la mentalitat polinormativa i la seva prevalença amb les que tinc un problema, no amb la forma que la constel·lació d’una relació poliamorosa pugui tenir a la pràctica.
********
Si vols conèixer més enllà del model polinormatiu, tinc algunes lectures recomanades per a tu. Primer, llegeix Redefining Our Relationships de Wendy-O-Matik. Després, fes una ullada a Polyamory in the 21st Century: Love and Intimacy with Multiple Partners, de Deborah Anapol (no l’he llegit sencer encara, però els extractes que he vist em porten a pensat que la Dra. Anapol té moltes coses interessants a dir sobre relacions no-polinormatives, tot i que no crec que ella faci servir específicament aquest terme). Dedica un temps a llegir Franklin Veaux. Llegeix les meves 10 Rules for Happy Non-Monogamy. Si estàs mantenint una relació de D/s o M/s, llegeix Power Circuits: Polyamory in a Power Dynamic, de Raven Kaldera (vaig contribuir-hi amb una assaig). Cerca informació, idees, aportacions que et portin a pensar, treballa les teves habilitats i eixampla el teu cor. Ara et toca a tu moure fitxa.
L’Andrea Zanin és escriptora, traductora i editora, així com autora del blog Sex Geek (aquí), al voltant de temes relacionats amb les relacions no normatives, sexe no normatiu i gènere. Segueix-la a Twitter a @sexgeekAZ i Facebook.