La Potestat

Foto d'un cartell on hi posa "Amar no es amarrar"

Foto d’un cartell on s’hi pot llegir “Amar no es amarrar”. Drets de la imatge d’anoniman.es, sota llicència CC BY-NC-ND 3.0

Jo no tinc relacions no-monògames consensuades. Senzillament tinc relacions que no han arribat mai a ser tancades. No tinc ni idea de com es fa per obrir relacions ni tinc ganes de fer-ho: jo el que no accepto és que per la pressió d’algú o d’una norma em trobi, en un moment donat, en una relació tancada.

Funcionar sense potestat sobre la vida íntima dels demés significa abandonar la idea de “permetre que les teves parelles tinguin llibertat per tenir altres relacions” i canviar-la per la de “jo no sóc ningú per dir a cap altra persona què ha de poder fer o deixar de fer amb la seva vida”.

Crec que és part de l’herència del sistema monògam el fet que assumim com a acceptable i sana la dinàmica de que les persones tinguin potestat sobre la vida sentimental, afectiva i sexual d’altres persones.

I aquesta idea està tan normalitzada que si et resisteixes a acceptar que la teva parella tingui aquesta potestat sobre tu, aquesta resistència es percep com una agressió.

On queden les cures? Què passa amb el compromís?

El feedback rebut de la serie d’articles abans de publicar-los m’ha fet veure que és molt comú llegir-se’l des del prisma d’associar la potestat a la presència / absència / qualitat del sistema de cures i compromís entre persones.

No, no va d’això!

Per tal d’evitar que te’l llegeixis sencer amb una idea concreta al cap i que quan arribis al final vegis que la cosa no anava del que tu creies, he preferit posar aquest punt i a part.

L’article va de denunciar el fet que les persones puguin creure’s amb autoritat sobre la vida íntima d’altres persones.

És cert que estirant el fil topem amb el punt on costa determinar com ens afecta a nosaltres el que una altra persona faci amb la seva vida íntima i determinar en quins terrenys hi tenim potestat i en quins no, per això miraré de fer un capítol centrat en exemples on costi saber si la potestat que volem exercir és legítima o no i així de passada veurem que la frontera és borrosa i cada cas, un món.

Mentrestant us recomano aquest article, que m’agradaria traduïr en algun moment (si algú s’anima a fer-ho, que ens contacti!) però ara per ara el teniu en anglès que ja tenim traduït gràcies a la Cristina Mateos, on parla també de la potestat (entitlement) i explica com la potestat atempta contra la capacitat d’atorgar consentiment dels demés: Anarquia Relacional i Consentiment.

Definint, aclarint i contextualitzant

Relació

Sempre que faig servir la paraula “relació” em refereixo a qualsevol tipus de relació: coneguts, amistats i el que sigui, i és important entendre-ho així i no sobreentendre que em refereixo a relacions de parella. Sempre que vulgui referir-me a parelles, ho especifico.

Potestat

Pretenc fer servir la paraula en un sentit ampli. Si domineu l’anglès us serviria la paraula entitlement per veure per on vaig. Parlo d’aquest “dret assumit” — en el sentit que el donem per sobreentès — de sentir-nos amb autoritat per intervenir i controlar què fa o deixa de fer l’altra persona en la seva vida íntima, i així doncs poder limitar, negociar o fins i tot prohibir i vetar qüestions com amb qui pot tenir relacions i com han de ser aquestes relacions.

En aquest article faig servir la paraula Potestat amb majúscula per donar a entendre que m’estic referint específicament a la potestat sobre el que passi en la vida sentimental, sexual i afectiva d’altri en el context de les relacions de parella.

Consens

Fer quelcom per consens significa que s’ha arribat a un acord i, per tant, les parts implicades l’accepten.

Només es pot arribar a un consens en allò que ambdues parts hi tinguin potestat. Per exemple: si fent un cafè amb el teu veí t’explica que vol pintar-se l’habitació de color verd, tu no pots demanar-li consensuar de quin color l’ha de pintar o si pot pintar-la o no. Tu no tens cap potestat sobre això i per tant no hi pot haver consens i tampoc cal que n’hi hagi.

Si se t’acudís demanar-li aquest consens, lo normal seria que t’engegui a pastar fang i decideixi ell solet què fer amb la seva habitació.

És més: la teva petició de consens portaria implícita que et consideres amb potestat sobre el color de les parets de la seva habitació. Considerar-te amb aquesta potestat no és ètic i intentar exercir-la seria una agressió.
Suposem que un parell de cops per setmana dorms a l’habitació d’aquest veí. Això t’atorgaria potestat sobre la decisió? La meva resposta és que no, però a la vegada tens tot el dret del món d’expressar què opines, d’establir els teus límits i fins i tot fer propostes, i amb tot plegat entraríem al terreny de com i perquè l’expressió d’opinions o fins i tot dels propis límits es poden fer servir com a eina de coacció o manipulació, tot depenent des de quina posició (potestat assumida, intenció, estructures de poder…) i com es faci. Sigui com sigui, la gràcia és que no es pot tractar el tema com si fos blanc o negre, i és en aquests grisos on hi ha el debat interessant :D ja miraré d’estirar el fil d’això en els propers capítols.

Consentiment

Es consenteix sobre les coses on tenim potestat, l’exemple més evident és la potestat sobre el teu cos: tu tens el poder i autoritat última per decidir què vols fer-ne o que d’altres en facin.

La qüestió es complica força quan es tracta de coses menys directes: si una imatge t’ofèn, on cau el poder de consentir? És una violació al teu consentiment l’exposició a aquesta imatge? La teva potestat sobre el que vols o no veure comprèn també el teu entorn i altres persones? I si és un so o una música el que et molesta? Tenim poder per intervenir-hi i exigir respecte, o en canvi queda fora de la nostra potestat i només estem en posició de demanar amablement o de decidir si volem seguir o no en aquell lloc / situació / companyia, i si no ens agrada, marxar? Tot plegat molt interessant però per aquest camí ens allunyaríem del tema de l’article.

La idea de propietat sobre els demés ens dona exemples de com s’estableix potestat de manera tòxica i s’arriba a considerar una qüestió de consentiment situacions com ara que un pare consenteixi el casament de la seva filla, que per anacrònica que ens soni en la nostra cultura, apareix com a exemple en la definició de consentiment del diccionari de l’IEC. Menys anacrònics son els casos en que fins i tot dins dels móns no monògams seguim trobant la presència de la Potestat, i així doncs, es donin relacions de parella en les que s’assumeixi que les llibertats han de ser pactades amb anterioritat i que l’exercici de llibertats no negociades prèviament estigui de facto prohibit ja que “mentre no s’arribi a un consens que indiqui el contrari, l’estat per defecte és el de la prohibició”.

Com a exemple de potestat, podem imaginar una parella que comença a practicar el poliamor, una de les dues persones té una primera cita, i la cita acaba amb unes quantes morrejades. Torna a casa i li explica a la parella, i la parella s’enfada dient que “això que us feu petons encara no ho havíem pactat, hauries d’haver-te esperat a parlar amb mi abans de fer-ho”.

No-monogàmies ètiques i consensuades

Ètiques: el fet en sí que calgui especificar-ho ja diu molt sobre quina base donem per assumida (és a dir: demostra que hem internalitzat la idea que les no-monogàmies de per sí no son ètiques), i a més s’acostuma a fer una lectura molt limitada sobre el significat de l’ètica.

A demés es comet l’error de considerar que una parella monògama on algú posa les banyes és “una relació no monògama”, amb l’intenció de poder-les assenyalar com a exemple del que no és ètic, i això és un error monumental per molts motius… tema que dona per un altre debat a banda :P

Consensuades: aplicant l’exemple del color de la paret de l’habitació a les relacions, arribem al quid de la qüestió d’aquest article. El fet en sí de considerar-se amb potestat per demanar a una altra persona que per poder (o no) exercir la seva llibertat d’enamorar-se, follar o fer el que sigui amb altres persones ha de passar per un consens o pacte amb nosaltres és en sí mateix una mentalitat possessiva i poc ètica. Pretendre a més exercir aquesta Potestat és una agressió. I en canvi, el que socialment es llegeix com a agressió és precisament lo contrari: sembla que negar-se a sotmetre’s a aquesta potestat sigui una falta de respecte o despotisme, com dient “però, si de debò m’estimes, com goses creure que jo no tingui el dret de decidir sobre el que facis en la teva vida privada?”.

La situació habitual en les relacions de parella, fins i tot en les que qüestionen certes normes — i fins i tot en algunes relacions queerplatonic o anarcorelacionals — és que automàticament es cedeix mútuament cert nivell de control sobre la vida de l’altre. La convenció que estableix que les relacions afectives impliquen el control de la llibertat relacional de l’altre està enormement acceptada.

Aquesta convenció, doncs, d’assumir que tenim una mena d’autoritat sobre la nostra parella és tan forta i tan invisible que quan algú diu “la meva parella no te cap poder ni autoritat sobre el que jo faci en la meva vida” és percebut com una agressió i una manca de compromís, de cures i d’amor “de debò”. Només davant de casos tan evidents com comportaments abusius i de maltractament és quan més o menys tothom denuncia que “no te dret a fer això” (dic més o menys perquè recordem que és preocupant fins a quin punt s’assumeix que coses com espiar el mòbil de la parella és normal, entre molts altres comportaments normalitzats), però en canvi l’autoritat per prohibir-li que tingui — per exemple — sexe amb altres persones sembla que sigui quelcom considerat sa, natural i fins i tot necessari pel funcionament d’una relació de parella.

Relació monògama (o “tancada”)

S’entén que és una relació on existeixen limitacions sobre el que un o tothom que hi participa tinguin permès fer. Que algú només tingui “una sola relació” perquè no en vol més no fa la relació monògama ni tancada, sinó que cal que hi hagi una norma (ja sigui explícita i voluntària o no…) que estableixi l’exclusivitat.

La definició podria complicar-se bastant amb exemples com ara persones que accedeixen a l’obertura d’una relació com a resultat de les pressions, i ho accepten tot i no ser el que realment volen. Tot sovint aquesta mena d’escenaris son “relacions falsament obertes” que equivalen a que la relació segueix tancada, ja que estaríem parlant d’una relació que funciona sota el paradigma de la Potestat i que per tant requereix d’un consens per poder-se obrir, i aquest consens encara no s’hauria assolit plenament.

La monogàmia ve al cas perquè una relació només pot ser tancada després d’haver assolit aquesta Potestat mútua. Si no s’ha arribat a una situació on et consideris amb autoritat sobre el que ha de poder fer l’altra persona en certs aspectes de la seva vida, significa que aquella relació és oberta per definició i que és impossible tancar-la – sinó, ens trobaríem davant l’equivalent a allò de pretendre prohibir al teu veí que pinti la seva habitació de color verd.

Així doncs, lo habitual és que quan una relació passi a considerar-se “de parella” aquest estatus vagi acompanyat de la cessió mútua de Potestat + el tancament per defecte de la relació.

Monogàmia no consensuada (o ‘relació tancada no consensuada’)

Colo aquest joc de paraules després de parlar de relacions tancades per denunciar l’estat actual de la norma relacional: tota relació de tipus parella es considera que per defecte és tancada, sense cap procés de negociació. Per tant: sense un consens, ni consentiment i ni tan sols consciència de què està passant realment, ja que parlem d’un tancament implícit i que, per tant, no s’ha explicitat ni definit.

Amistat oberta consensuada

Concepte absurd que ajuda a adonar-nos de com les relacions entre humans, de per sí, ja són obertes sense que calgui cap consens previ ni negociacions ni pactes perquè així ho siguin.

L’exercici de comparar com ho percebem segons si parlem d’amistats (en un sentit convencional d’amistat) o de parelles és molt útil. Quantes vegades heu hagut d’obrir una relació d’amistat? No se’ns acudiria pas intentar pactar límits o normes amb una amistat sobre com pot establir noves relacions (amistats, enamorar-se, tenir un rotllos d’una nit o el que sigui). Si una amistat ens vingués a dir “escolta, això que quan coneixes algú que t’agrada et quedis a casa seva i tingueu sexe em costa d’assumir, voldria que negociem uns límits en els que em senti còmode” us quedaríeu de pasta de moniato perquè no entendríem en què li pot afectar el que tu facis amb la teva vida ni acceptaríem que tingui aquesta potestat sobre nosaltres. I possiblement percebríem com una agressió el fet que l’amistat pretengui intervenir en la nostra vida a aquest nivell.

Com organitzo l’article

En aquest capítol hi ha una serie de definicions on miro de plantejar una postura radical d’identificació i denúncia del fet de creure’s en potestat sobre altres persones, ja que un dels motius clau que em porten a escriure sobre aquest tema és que en la meva pròpia experiència ha estat un procés llarg arribar a adonar-me’n de la presència i l’impacte de la potestat en les nostres relacions.

Gràcies a això, he anat entenent coses que em passaven, com ara que quan rebutjo la “idea de parella” no és únicament per la monogàmia que porta implícita (que també, a demés d’altres motius) sinó també per la “cessió forçada de potestat” (o el que és el mateix: l’amputació de la meva llibertat de decidir sobre la meva vida) que també porta implícit l’ideal de parella.

En futurs capítols miraré d’estirar el fil amb:

  • Com apareix la potestat i com identificar-la.
  • Perquè l’estat per defecte d’una relació de parella és “relació tancada”, i què hi pinta la potestat en aquest procés.
  • Com evitar caure en aquesta potestat i tancaments automàtics.
  • Com eliminar-ho, si es pot, de relacions ja existents.
  • Potestat legítima i il·legítima? Com afecta la potestat a la capacitat de consentir?

Tot plegat, res més que un assaig des de la meva experiència personal i farcit d’opinions i propostes. Un “ei, us deixo quatre reflexions personals sobre un tema que a mi m’ha estat rellevant”. Sense grans estudis ni conclusions ni respostes.

Pere Picornell, 27 de juliol de 2016.

(8/9/2016) L’Elisende Coladan n’ha fet una traducció al francès, pubicada al seu blog. Quin honor Elisende, moltes gràcies!
(3/1/2017) Agraïm moltíssim a la Berta Fabra la traducció al castellà, publicada al blog de Poliamor Madrid. Gràcies per la feina i la difusió!

CC BY 4.0 La Potestat by Pere Picornell is licensed under a Creative Commons Attribution 4.0 International License.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *