Archive for : gener, 2020

El problema amb la polinormativitat – 2a part

Original de d’ANDREA ZANIN a Sex geek, The problem with polynormativity, el 24 de gener de 2013. Traducció de la Vera Mas. Revisió de la Mercè Badia.

Primera part de l’article aquí

Aquí està el tema. Les regles tenen una relació inversa a la confiança. Estan fetes per a lligar algú a les preferències d’algú altre. El seu objectiu és la limitació. Jo et limitaré a tu, tu em limitaràs a mi, i aleshores totes dues estarem fora de perill. 

Quan dues persones encaixen bé en els seus valors, i tenen una forta confiança l’una en l’altre, no necessiten una regla per a saber com cadascuna es comportarà. Vull dir, quantes vegades escolteu “Em comprometo a no matar ningú si tu et compromets a no matar ningú, val? Aquesta serà la nostra regla. No matar.” És clar que no. Psicòpates a banda, això no cal dir-ho: podem assumir que tothom comparteix el valor de “matar algú és dolent i jo no ho faré”. 

Però no és ni molt menys estrany que “parelles poli” creïn elaborats conjunts de regles per a mantenir-se respectivament limitats a relacionar-se únicament de formes que no facin por, que no siguin perilloses i que no posin en risc el vincle primari. No farem un petó a ningú sense abans consultar-nos-ho. Res de quedar-se a dormir amb una cita. Si la vols veure més de tres cops, l’he de conéixer. Si la vols veure més de tres cops, no vull saber-ho, no podré gestionar-ho. Res d’enamorar-se (aquesta em fa pixar de riure de tan absurda que és). Estimar està bé, però només si te l’estimes menys que a mi. Sexe anal només amb mi. Sexe anal només amb altres. Pots sortir amb exactament el mateix número de persones que jo. No pots anar amb d’altres al nostre restaurant preferit. Ni parlar de dormir al nostre llit. M’has d’escriure un missatge a les onze. T’he de trucar quan estigui sortint de casa seva. I la joia de la corona, el Sant Greal de totes les regles poli: tenim poder de vetus! (Tinc un post sencer respecte a aquesta, anomenat Contra el Vetus, en el qual poso sobre la taula exactament per què els drets de vetus són una idea nefasta.) El quid de la qüestió: les secundàries són secundàries, tan secundàries que una persona que ni tan sols és la seva companya pot decidir si i quan la deixaran.

Quan hi ha un risc de veritat, estic completament a favor d’establir regles. Regles com, per exemple, has de fer com a mínim un metre i mig per a pujar a aquesta atracció…, no pots fer una intervenció neuroquirúrgica sense llicència mèdica…, res de sexe anal sense protecció amb estranys (fixeu-vos que aquest tipus de regla no té a veure amb la parella: té a veure amb protegir la teva valuosa salut!)…, no es pot jugar amb foc en aquest esdeveniment perquè els sostres són baixos i hi pengen garlandes de paper. Però en general les regles al voltant del poliamor són essencialment l’equivalent a dir que l’amor (o el sexe, o tenir cites) és perillós i cal regular-ho estrictament per tal de no ferir ningú. En la meva opinió aquesta és una manera ben estranya de veure la possibilitat d’immensa alegria i connexió amb altres persones -com si fos una bomba que pot detonar si no es manipula amb un protocol impecable. Com més regles entren en joc, més s’està indicant que no es confia que la persona subjecta a aquestes regles operarà d’una forma alineada amb els principis que compartiu. O, pel contrari, esteu indicant que necessiteu estar sota una estricta supervisió, ja que si no és així engegareu a rodar el benestar de la vostra companya. Si us cal legislar alguna cosa, és perquè no espereu que succeeixi sense legislació. És una situació ben trista quan ens referim a relacions suposadament amoroses i possiblement a llarg termini.

És que les regles no són mai bones? Jo no diria tant. Poden ser un mal necessari, una mesura temporal per anar tirant durant una temporada complicada en què es suposa que esteu treballant en una solució millor. I això és el que esteu fent. Vull dir, ara mateix. Oi? Des d’una perspectiva completament diferent, les regles poden ser plaents, o carregades d’erotisme (etc.), com en les relacions entre dòmines i submisses – tot i que fins i tot en aquesta mena de regles, quan s’imposen des de la por o s’arriba a l’acord per tal d’evitar un càstig, poden constituir una forma de lligam no ètic dissenyat per a sostenir les inseguretats d’una persona a expenses d’una altra. Però a banda d’aquestes instàncies tan específiques i circumscrites, les regles són millors quan es fan servir amb moderació i, fins i tot aleshores, només quan no hi ha altres opcions disponibles.

De quines solucions estic parlant? Confiança. Pura i simple. La confiança és el substrat en què hauria de créixer el poliamor, així com qualsevol altre tipus d’amor. Digues allò que vols dir, sempre, i digues-ho tot. Mantingues fins al final els teus compromisos. No facis promeses que no pots mantenir. Assumeix que l’altre té bones intencions. Fes preguntes. Escolta, escolta, escolta. Fes més preguntes i escolta més. Calma les pors. Treballa en les teves inseguretats des del lloc on neixen -a dins teu. Sigues bona persona. Sigues consistent. Sigues generosa. Demana explícitament allò que vols. Posa clarament sobre la taula allò que vols. Disculpa’t quan la caguis, i prova d’arreglar-ho. Troba estratègies per a compensar les teves limitacions, tal com poca memòria o ansietat o manca de vocabulari per a expressar sentiments o qualsevol altra cosa que t’impedeixi fer totes aquestes coses hàbilment. Sí, serà molta feina. Fes-ho igualment. Encara millor, fes-ho perquè aquesta feina per si mateixa t’aporta benestar i et fa sentir que transites el món en la direcció que sents correcta. Si has comès errors en algun d’aquests punts, o en qualsevol altre, i has ferit la/les teva/es companya/es, arregla-ho. Feu la feina plegades.… Llegir-ne més