El problema amb la polinormativitat – 3a part

Primera part de l’article aquí. Segona part de l’article aquí.

En definitiva, tinc tres problemes clau amb la polinormativitat.

Primer problema: el model de polinormativitat fa una mica d’angúnia. Potser funciona bé, poooootser, per a algunes persones -no aniré tan lluny com per a dir que mai funciona. Però porta en el mateix sac un munt de problemes per tothom qui hi està involucrat, especialment per a aquelles persones que estan en la posició de menys empoderament dins de l’estructura de la relació, però també de formes subtils i insidioses per a aquelles que estan en posició de privilegi. Vaja, qui ho havia de dir, és gairebé el mateix que passa amb pràcticament tots els sistemes de privilegi/opressió del món mundial! No arribaré al punt de dir-li a la gent polinormativa, “Ei, ho esteu fent malament”. Però, sent sinceres, no seria un disbarat. Bé, potser hauria de ser “No ho esteu entenent.”

A causa d’aquest posicionament, crec que puc provocar comentaris de ràbia o defensius de moltes persones polinormatives que pensen que el seu model és meravellós. A elles els dic el següent: si ets membre d’una parella ‘primària’ dins un model polinormatiu, i la teva/es companya/es secundària/es pot/poden fer una apologia del teu model tan o més sentida que la teva (no una defensa de vosaltres com a persones individuals, ni de la vostra relació, sinó del model polinormatiu en sí), sense obviar ni dir cap mentida piadosa per evitar el risc de crear un conflicte o possiblement perdre’t com a parella, aleshores formes part de la minoria de gent polinormativa per a la qual el model funciona realment bé per a totes les parts implicades. (I em refereixo realment a totes les parts, perquè si només funciona realment bé per a la parella primària, aleshores el model no està funcionant.) Si aquest és el teu cas, no cal que et posis a la defensiva – no t’estic criticant a tu. D’altra banda, si aquest no és el teu cas, frena un moment i pensa seriosament sobre les crítiques que t’estic fent.

Quan comenci a veure als mitjans de masses un munt de parelles secundàries felices i satisfetes, testimonis de com de meravellós és el model de parella primària-secundària… , quan aquestes parelles secundàries comencin a escriure els últims èxits en llibres sobre poliamor, aconsellant, portant la veu cantant en els programes de televisió, i fent tot això en qualitat de secundàries (no com a persones que són casualment parelles secundàries d’algú però que està tot bé i equilibrat i és just perquè són també al mateix temps parelles primàries d’algú altre)…, quan mostrin les seves cares a les fotos, facin servir els seus noms reals complerts a articles, i en general no sentin que la seva posició en aquestes estructures que giren al voltant de parelles primàries així exposades sigui ni una miqueta estranya…, quan això no sigui una cosa excepcional sino la principal imatge que percebi des de i sobre les parelles secundàries…, aleshores modificaré el meu discurs. Sospito que no caldrà.

Segon problema: Els mitjans presenten aquestes normes poli com…, bé, com normes. Com La Manera de Ser Poliamorosa. En el millor dels casos, es fa una menció breu sobre com allà fora hi ha altres persones que tenen formes diferents de practicar el poliamor, formes que no acabem d’entendre o que potser són massa complicades per a que poguem resumir-les en un article de 1.000 paraules. (Tríades! Quads! Famílies! Ws i Xs i alfabets grecs i constel·lacions i ecosistemes! Fa tot molta por. I de fet les mates són complicades.)

Però la major part del temps, els “altres” (oooh, atenció a l’estructura!) tipus de poliamor ni tan sols s’esmenten. Hi ha aquesta forma i ja està! No és meravellosa? Quanta valentia! Què poc comú! Súper innovador, no us sembla? … Bé, sigui o no de forma intencionada, aquest enfocament acaba esborronant la imatge del poliamor, reduint-lo a la seva expressió més simplista, sense detalls. No és cap coincidència que aquesta versió sigui la que més s’apropa a una relació d’un home i una dona, basada en el matrimoni i amb família nuclear a la què se’ns diu que hem d’aspirar totes. Tot el que hem fet és fer una mica més laxes totes les regles al voltant del sexe, i a diferència (però tampoc no massa) de l’ètica swinger, estem “permetent” existir a la part emocional de tot plegat, en el sentit que tenim relacions i no estem “només” follant. Però tampoc no el tipus de relacions que posen en perill (?!) la parella primària. No amb persones que, Déu ens en salvi, fan demandes a un o els dos membres de la parella primària, o els desafia, o vol tenir alguna cosa a dir en com funcionen les coses. Si això és així, bé, si això és així que se’n vagi a pastar fang, perquè el més important és la parella primària! En això podem estar totes d’acord, no? I és clar que sí! Aquesta és l’essència de les relacions primàries. El terme ja ho deixa prou clar. Una persona està primer, la resta no. I és per això que les masses poden entendre perfectament el món poli: perquè entès d’aquesta manera, no és tan fonamentalment diferent de la monogàmia.

Tercer problema: Tot aquest estat de coses és una mala jugada per les persones que just arriben al poliamor. Per tota aquesta representació des dels mitjans de masses, un munt de persones que acaben d’aterrar en aquest món estan jugant amb molt desavantatge. 

No sóc massa d’idealitzar el passar, però és que uf!, com n’eren de diferents les coses fa deu o quinze anys! En els meus temps (ha!), si volies aprendre sobre poliamor, només hi havia una manera: Ètica promíscua, de Dossie Easton i Catherine A. Liszt (com era coneguda aleshores la Janet Hardy).… Llegir-ne més

El problema amb la polinormativitat – 2a part

Primera part de l’article aquí. 

Aquí està el tema. Les regles tenen una relació inversa a la confiança. Estan fetes per a lligar algú a les preferències d’algú altre. El seu objectiu és la limitació. Jo et limitaré a tu, tu em limitaràs a mi, i aleshores totes dues estarem fora de perill. 

Quan dues persones encaixen bé en els seus valors, i tenen una forta confiança l’una en l’altre, no necessiten una regla per a saber com cadascuna es comportarà. Vull dir, quantes vegades escolteu “Em comprometo a no matar ningú si tu et compromets a no matar ningú, val? Aquesta serà la nostra regla. No matar.” És clar que no. Psicòpates a banda, això no cal dir-ho: podem assumir que tothom comparteix el valor de “matar algú és dolent i jo no ho faré”. 

Però no és ni molt menys estrany que “parelles poli” creïn elaborats conjunts de regles per a mantenir-se respectivament limitats a relacionar-se únicament de formes que no facin por, que no siguin perilloses i que no posin en risc el vincle primari. No farem un petó a ningú sense abans consultar-nos-ho. Res de quedar-se a dormir amb una cita. Si la vols veure més de tres cops, l’he de conéixer. Si la vols veure més de tres cops, no vull saber-ho, no podré gestionar-ho. Res d’enamorar-se (aquesta em fa pixar de riure de tan absurda que és). Estimar està bé, però només si te l’estimes menys que a mi. Sexe anal només amb mi. Sexe anal només amb altres. Pots sortir amb exactament el mateix número de persones que jo. No pots anar amb d’altres al nostre restaurant preferit. Ni parlar de dormir al nostre llit. M’has d’escriure un missatge a les onze. T’he de trucar quan estigui sortint de casa seva. I la joia de la corona, el Sant Greal de totes les regles poli: tenim poder de vetus! (Tinc un post sencer respecte a aquesta, anomenat Contra el Vetus, en el qual poso sobre la taula exactament per què els drets de vetus són una idea nefasta.) El quid de la qüestió: les secundàries són secundàries, tan secundàries que una persona que ni tan sols és la seva companya pot decidir si i quan la deixaran.

Quan hi ha un risc de veritat, estic completament a favor d’establir regles. Regles com, per exemple, has de fer com a mínim un metre i mig per a pujar a aquesta atracció…, no pots fer una intervenció neuroquirúrgica sense llicència mèdica…, res de sexe anal sense protecció amb estranys (fixeu-vos que aquest tipus de regla no té a veure amb la parella: té a veure amb protegir la teva valuosa salut!)…, no es pot jugar amb foc en aquest esdeveniment perquè els sostres són baixos i hi pengen garlandes de paper. Però en general les regles al voltant del poliamor són essencialment l’equivalent a dir que l’amor (o el sexe, o tenir cites) és perillós i cal regular-ho estrictament per tal de no ferir ningú. En la meva opinió aquesta és una manera ben estranya de veure la possibilitat d’immensa alegria i connexió amb altres persones -com si fos una bomba que pot detonar si no es manipula amb un protocol impecable. Com més regles entren en joc, més s’està indicant que no es confia que la persona subjecta a aquestes regles operarà d’una forma alineada amb els principis que compartiu. O, pel contrari, esteu indicant que necessiteu estar sota una estricta supervisió, ja que si no és així engegareu a rodar el benestar de la vostra companya. Si us cal legislar alguna cosa, és perquè no espereu que succeeixi sense legislació. És una situació ben trista quan ens referim a relacions suposadament amoroses i possiblement a llarg termini.

És que les regles no són mai bones? Jo no diria tant. Poden ser un mal necessari, una mesura temporal per anar tirant durant una temporada complicada en què es suposa que esteu treballant en una solució millor. I això és el que esteu fent. Vull dir, ara mateix. Oi? Des d’una perspectiva completament diferent, les regles poden ser plaents, o carregades d’erotisme (etc.), com en les relacions entre dòmines i submisses – tot i que fins i tot en aquesta mena de regles, quan s’imposen des de la por o s’arriba a l’acord per tal d’evitar un càstig, poden constituir una forma de lligam no ètic dissenyat per a sostenir les inseguretats d’una persona a expenses d’una altra. Però a banda d’aquestes instàncies tan específiques i circumscrites, les regles són millors quan es fan servir amb moderació i, fins i tot aleshores, només quan no hi ha altres opcions disponibles.

De quines solucions estic parlant? Confiança. Pura i simple. La confiança és el substrat en què hauria de créixer el poliamor, així com qualsevol altre tipus d’amor. Digues allò que vols dir, sempre, i digues-ho tot. Mantingues fins al final els teus compromisos. No facis promeses que no pots mantenir. Assumeix que l’altre té bones intencions. Fes preguntes. Escolta, escolta, escolta. Fes més preguntes i escolta més. Calma les pors. Treballa en les teves inseguretats des del lloc on neixen -a dins teu. Sigues bona persona. Sigues consistent. Sigues generosa. Demana explícitament allò que vols. Posa clarament sobre la taula allò que vols. Disculpa’t quan la caguis, i prova d’arreglar-ho. Troba estratègies per a compensar les teves limitacions, tal com poca memòria o ansietat o manca de vocabulari per a expressar sentiments o qualsevol altra cosa que t’impedeixi fer totes aquestes coses hàbilment. Sí, serà molta feina. Fes-ho igualment. Encara millor, fes-ho perquè aquesta feina per si mateixa t’aporta benestar i et fa sentir que transites el món en la direcció que sents correcta. Si has comès errors en algun d’aquests punts, o en qualsevol altre, i has ferit la/les teva/es companya/es, arregla-ho. Feu la feina plegades.… Llegir-ne més