Category : Anarquisme relacional

Gestió i celebració

M’agradaria compartir amb vosaltres unes reflexions que em faig avui. Penso que tenim pocs referents de relacions (qualsevol vincle entre dues persones, ja sigui afectiva o sexo-afectiva) que estiguin lliures del sentiment de possessió, de pertinença i d’exclusivitat. També que tenim por de caure en el parany de l’amor romàntic o de passar-nos de la ratlla i convertir-nos en éssers egoistes, individualistes i consumidores de cossos com qui devora sèries de Netflix.

Hem posat, i cal continuar posant, el focus en: les cures, l’ètica, els privilegis, el feminisme, les noves masculinitats i el trencament amb els binarismes i les heteronormes. El respecte al nostre espai i al de les altres i alhora l’entrega.

Arribat a aquest aclariment, us convido a una reflexió que en el meu entorn ens hem plantejat:

Les cures sempre han ocupat un gran espai en la nostra experiència però agraeixo molt que ens hagi saltat l’alarma sobre el perill de caure en un excés d’elles. Quin espai li donem a l’alegria d’allò que succeeix i que provoca dolor a l’altra? Vivim en una societat on el dolor es situa per sobre de l’alegria. Només cal observar quina guanya més espai mirant les notícies o com reaccionem, en grup, quan tenim dues valoracions d’exàmen (com si treure molt bona nota no tingués prou mèrit davant del suspens de la companya). 

El mateix reproduïm en una escena de gestió. Per què no poden conviure les dues i alimentar-se l’una de l’altra? Pot ser un gran descobriment adonar-se’n que es pot celebrar l’alegria que vivim mentre ens acompanyem en una situació dolorosa. Quedar-se només amb el patiment ens castiga a ambdues parts: l’energia de la culpa i la victimització del dolor no ens fa cap favor per retrobar-nos i reconnectar-nos.

Personalment, jo mai demano permís per gaudir la meva vida, però m’agrada tenir present que hem nascut en un context monògam i sóc molt conscient de l’agraïment que sento del treball polític, emocional i personal que faig i fan els meus vincles vers les nostres accions. No es pot donar per fet només perquè la teoria ho diu així. S’ha de celebrar, valorar i és mereix alegria. Els meus vincles son mereixedors de veure en mi el resultat i la immensa felicitat que em provoca ser lliure. No és només el meu tresor. Ens estem fent felices i el compromís que hi ha al darrere és d’autocreixement i de creixement col·lectiu.

Si no compartim l’alegria, quin és el premi d’aquest camí?

Un altre detall que em resulta difícil d’entendre és la sensació de competitivitat que sovint es genera inconscientment entre les persones que tenen un vincle en comú: meta-relacions. Primer de tot, agafa tanta força la por de “qui és millor” que estem invalidant la decisió d’aquest víncle comú, que escull lliurement gaudir de dues persones meravelloses i úniques. Tenir un vincle comú, en termes de no-monogamia, també dóna una valiosa informació al darrere: és molt probable que compartim una ideologia molt semblant, una atracció pels mateixos comportaments i/o persones, una valentía o curiositat mundana implícita o fins i tot un esperit aventurer o revolucionari. Vist així, no us sembla que creuar-se pot ser una experiència enriquidora? Del contrari, ens perdem la possibilitat de descobrir gent meravellosa i propera a nosaltres. No estic parlant de perdre la nostra intimitat o espai personal amb els nostres vincles sinó més aviat, perdre la por a presentar-les en persona com el què son: gent interessant per connectar i acompanyar-se si necessiten parlar-se. En la meva experiència fins ara, això només ha portat coses positives. Presentar als nostres vincles ajuda a espantar molts fantasmes, ens fa evident la feina que estem fent i ens dóna força. També pot fer tot el contrari, que t’evidenciï o et qüestioni si vols mantenir aquesta relació en concret o no. Acceptem també que hi ha caràcters o comportaments incompatibles que no caldria modificar en l’altre persona si és el seu batec vital (és positiu adonar-se’n a temps i transformar-ho en una relació afectiva que sí poguem gaudir, perquè el que menys desitgem és fer-nos mal, oi?).

De totes les virtuts d’aquesta manera de viure les relacions, se’ns fa evident una limitació per a totes: el temps. En algun moment de la nostra trajectòria apareixeran aconteixements concrets (l’exemple més clar seria l’aniversari propi) on voldriem que totes les nostres relacions hi fossin presents i no haver de triar-ne només una quan, a més, tindran la mateixa importància que la resta de convidades que vindran també a la celebració. Qui no vol estar amb totes les persones que estima? Qui no vol brindar aquesta oportunitat a les persones estimades? Tenim prou empatia per saber que totes estem fent un acte polític i afectiu i que juntes posarem de la nostra part per conviure com un col·lectiu.

Amb tot això, no voldria que s’entengués que cal forçar-nos i obligar-nos a ser súper-amiguis amb totes les nostres meta-relacions si no apareix espontàniament. Tampoc voldria invalidar la opció de no assistir a l’esdeveniment, per pròpia decisió, si així ho preferim lliurement de tal manera que això tampoc ens porti a responsabilitzar o castigar a la resta que sí està disposada a compartir la trobada. Respecte i llibertat de decisió per a totes per davant de tot.

Totes convivim en un mateix univers i totes estem triant aquesta existència. Totes ens mereixem estar orgulloses i felices de nosaltres mateixes i de les altres. Sabem que calen cures, reforç i aprenentatge però la millor recompensa és l’alegria compartida dels resultats. Celebrem-ho!  

Laura Giberga… Llegir-ne més

El problema amb la polinormativitat – 3a part

Original de d’ANDREA ZANIN a Sex geek, The problem with polynormativity, el 24 de gener de 2013. Traducció de la Vera Mas. Revisió de la Mercè Badia.

Primera part de l’article aquí. Segona part de l’article aquí.

 

En definitiva, tinc tres problemes clau amb la polinormativitat.

Primer problema: el model de polinormativitat fa una mica d’angúnia. Potser funciona bé, poooootser, per a algunes persones -no aniré tan lluny com per a dir que mai funciona. Però porta en el mateix sac un munt de problemes per tothom qui hi està involucrat, especialment per a aquelles persones que estan en la posició de menys empoderament dins de l’estructura de la relació, però també de formes subtils i insidioses per a aquelles que estan en posició de privilegi. Vaja, qui ho havia de dir, és gairebé el mateix que passa amb pràcticament tots els sistemes de privilegi/opressió del món mundial! No arribaré al punt de dir-li a la gent polinormativa, “Ei, ho esteu fent malament”. Però, sent sinceres, no seria un disbarat. Bé, potser hauria de ser “No ho esteu entenent.”

A causa d’aquest posicionament, crec que puc provocar comentaris de ràbia o defensius de moltes persones polinormatives que pensen que el seu model és meravellós. A elles els dic el següent: si ets membre d’una parella ‘primària’ dins un model polinormatiu, i la teva/es companya/es secundària/es pot/poden fer una apologia del teu model tan o més sentida que la teva (no una defensa de vosaltres com a persones individuals, ni de la vostra relació, sinó del model polinormatiu en sí), sense obviar ni dir cap mentida piadosa per evitar el risc de crear un conflicte o possiblement perdre’t com a parella, aleshores formes part de la minoria de gent polinormativa per a la qual el model funciona realment bé per a totes les parts implicades. (I em refereixo realment a totes les parts, perquè si només funciona realment bé per a la parella primària, aleshores el model no està funcionant.) Si aquest és el teu cas, no cal que et posis a la defensiva – no t’estic criticant a tu. D’altra banda, si aquest no és el teu cas, frena un moment i pensa seriosament sobre les crítiques que t’estic fent.

Quan comenci a veure als mitjans de masses un munt de parelles secundàries felices i satisfetes, testimonis de com de meravellós és el model de parella primària-secundària… , quan aquestes parelles secundàries comencin a escriure els últims èxits en llibres sobre poliamor, aconsellant, portant la veu cantant en els programes de televisió, i fent tot això en qualitat de secundàries (no com a persones que són casualment parelles secundàries d’algú però que està tot bé i equilibrat i és just perquè són també al mateix temps parelles primàries d’algú altre)…, quan mostrin les seves cares a les fotos, facin servir els seus noms reals complerts a articles, i en general no sentin que la seva posició en aquestes estructures que giren al voltant de parelles primàries així exposades sigui ni una miqueta estranya…, quan això no sigui una cosa excepcional sino la principal imatge que percebi des de i sobre les parelles secundàries…, aleshores modificaré el meu discurs. Sospito que no caldrà.

Segon problema: Els mitjans presenten aquestes normes poli com…, bé, com normes. Com La Manera de Ser Poliamorosa. En el millor dels casos, es fa una menció breu sobre com allà fora hi ha altres persones que tenen formes diferents de practicar el poliamor, formes que no acabem d’entendre o que potser són massa complicades per a que poguem resumir-les en un article de 1.000 paraules. (Tríades! Quads! Famílies! Ws i Xs i alfabets grecs i constel·lacions i ecosistemes! Fa tot molta por. I de fet les mates són complicades.)

Però la major part del temps, els “altres” (oooh, atenció a l’estructura!) tipus de poliamor ni tan sols s’esmenten. Hi ha aquesta forma i ja està! No és meravellosa? Quanta valentia! Què poc comú! Súper innovador, no us sembla? … Bé, sigui o no de forma intencionada, aquest enfocament acaba esborronant la imatge del poliamor, reduint-lo a la seva expressió més simplista, sense detalls. No és cap coincidència que aquesta versió sigui la que més s’apropa a una relació d’un home i una dona, basada en el matrimoni i amb família nuclear a la què se’ns diu que hem d’aspirar totes. Tot el que hem fet és fer una mica més laxes totes les regles al voltant del sexe, i a diferència (però tampoc no massa) de l’ètica swinger, estem “permetent” existir a la part emocional de tot plegat, en el sentit que tenim relacions i no estem “només” follant. Però tampoc no el tipus de relacions que posen en perill (?!) la parella primària. No amb persones que, Déu ens en salvi, fan demandes a un o els dos membres de la parella primària, o els desafia, o vol tenir alguna cosa a dir en com funcionen les coses. Si això és així, bé, si això és així que se’n vagi a pastar fang, perquè el més important és la parella primària! En això podem estar totes d’acord, no? I és clar que sí! Aquesta és l’essència de les relacions primàries. El terme ja ho deixa prou clar. Una persona està primer, la resta no. I és per això que les masses poden entendre perfectament el món poli: perquè entès d’aquesta manera, no és tan fonamentalment diferent de la monogàmia.

Tercer problema: Tot aquest estat de coses és una mala jugada per les persones que just arriben al poliamor. Per tota aquesta representació des dels mitjans de masses, un munt de persones que acaben d’aterrar en aquest món estan jugant amb molt desavantatge. 

No sóc massa d’idealitzar el passar, però és que uf!, com n’eren de diferents les coses fa deu o quinze anys! En els meus temps (ha!), si volies aprendre sobre poliamor, només hi havia una manera: Ètica promíscua, de Dossie Easton i Catherine A. Liszt (com era coneguda aleshores la Janet Hardy).… Llegir-ne més

El problema amb la polinormativitat – 1a part

Original de d’ANDREA ZANIN a Sex geek, The problem with polynormativity, el 24 de gener de 2013. Traducció de la Vera Mas. Revisió de la Mercè Badia.

Darrerament, els mitjans parlen molt del poliamor. És força notable, de fet, i marca un canvi important respecte als darrers cinc o deu anys.

El problema -i no és massa sorprenent- és que la forma de poliamor de què es parla més és la que més s’assembla a la monogàmia tradicional, perquè és la que menys posa en perill l’ordre social dominant.… Llegir-ne més

Xapa sobre quan dir que ets no monògama en una relació nova (edició Eixams IV)

Aquesta xapa ens fa especial il·lusió perquè es va gravar a Eixams IV amb d’altres participants de l’esdeveniment. Un luxe compartir el debat i l’estona amb totes elles… i amb la Laia i en Carlos, que s’escolten les xapes amb boli i llibreta! Una abraçada a totes les que vau participar a la xapa i a la resta, esperem que gaudiu el debat.

Llegir-ne més

La monogàmia (d’una vegada per totes) pel seu nom

Meme sobre el mite de l'exclusivitat

A la imatge: Dues persones assegudes on una diu: “Jo no sóc ningú per prohibir-te tenir altres relacions.” i l’altra respon: “Això és que no m’estimes de debò!”. L’autoria i llicència de la imatge són les mateixes que l’article.

Això va de revisar creences, no de xifres!

Fent servir “no-monogàmies” com a paraula paraigües estem definim els nostres moviments i propostes en base a la negació de la monogàmia, mentre que, curiosament, la definició de ‘monogàmia’ que acostumem a fer (des dels propis moviments no-monògams!) és esbiaixada: gairebé sempre és incompleta i parant quasi tota l’atenció a la part menys rellevant… el número.… Llegir-ne més

Anarquia relacional i consentiment

Original de ROB MARTIN a MEDIUM, Relationship anarchy and consent, el 28 d’octubre de 2015. Traducció de Cristina Mateos.

El terme anarquia relacional (AR) va ser encunyat per Andie Nordgren, i està força ben documentat en el seu «Breu manifest instructiu per l’anarquia relacional». Fins i tot quan el concepte està guanyant popularitat, sembla que les confusions sobre l’AR estan fent emprenyar la gent.

El manifest defineix l’AR a través de múltiples dimensions: etiquetes, potestat, autonomia, normes socials, compromís, comunicació i confiança. La potestat i l’autonomia es configuren com un nucli des del qual es poden derivar altres aspectes, i són diferents cares de la mateixa idea. Així, la potestat prova d’eliminar l’autonomia de l’altra persona, i reclamar la pròpia autonomia invalida la potestat d’algú altre.

Cap d’aquests termes permet, però, una postura especialment còmode a l’hora de descriure relacions. Sovint som incapaços d’adonar-nos de la nostra potestat sobre altres, encara que la tinguem. I l’«autonomia» ens sona contrària al «junts», que és una visió més romàntica de les nostres relacions. Però hi ha un terme més afectuós encara que podem fer servir per a sumar aquestes dues idees: consentiment.

Segons el meu parer, el consentiment és l’eix central de l’AR. Crec que, des del consentiment, és possible arribar a tots els altres conceptes típicament associats a l’AR. De fet, podem fer servir el consentiment per a explorar i entendre com funcionen la majoria dels models de relació.… Llegir-ne més

1 2 3